Jaume Amiel: "Quan surto a competir no noto els meus 75 anys"

El sabadellenc Jaume Amiel és l’exemple que quan la voluntat està a punt, els peus són lleugers. Als 75 anys participarà el pròxim dissabte a la Marató dels Cims, una de les cinc proves de l’Andorra Ultra Trail Vallnord. Porta tants quilòmetres a sobre que alguns fondistes l’anomenen 'el Mestre'.

–Un fera de la muntanya.–

Fins als 64 anys no havia fet esport.

–Costa de creure

. –Fins que em vaig jubilar, vaig treballar de cap de torn en una multinacional química a Martorell i no era possible. No obstant, sempre vaig estar vinculat a l’esport com a directiu de clubs. Des del 1992, del Joventut Atlètica Sabadell.

–¿Què li va fer posar les

piles?–Pesava 106 quilos i tenia alts el colesterol, la glucosa, les transaminases i l’àcid úric. L’agost del 2007, era amb la família a Tavascan, al Pallars Sobirà, i en la pujada a un llac, al cap d’un quilòmetre vaig haver de tornar enrere. "Això no pot ser", em vaig dir.

–Sol ser.–

Vaig començar a sortir a caminar mitjana horeta cada dia, i a principis de setembre vaig fer l’anunci a la meva família: "M’he apuntat a la Travessa Matagalls-Montserrat". "¡Estàs boig!", em van dir. Vaig fer 31 quilòmetres fins al coll de Poses i vaig parar, perquè ja no sabia ni on era. Però vaig començar a entrenar i, assessorat per la més gran de les meves quatre filles, que és nutricionista, en pocs mesos vaig baixar a 85 quilos.

–¿L’analítica impecable?–Tots

els valors estaven dins de la normalitat. Així que el 2008 em vaig apuntar a la Copa Catalana de Caminades de Resistència i vaig poder fer la Matagalls-Montserrat en 17 hores i 2 minuts. I el 2010 em vaig animar amb la Marathon Des Sables.

–Al Sàhara. Duríssima.–L’he

fet quatre vegades. Tinc la medalla de ‘finisher’ del 2010, el 2011, el 2013 i el 2014. Mentrestant, vaig fer la serra de Tramuntana a Mallorca, la Castelló-Penyagolosa, el Gran Trail Peñalara, el Gran Trail de l’Aneto, el Grand Raid des Pyrénées, la 6666 Occitane, dues vegades el Tor des Géants a Aosta...

–¿Hi ha alguna explicació de tanta resistència?–Quan

paro, em recupero un 80% més ràpid que la mitjana. Diuen que és perquè tinc poques pulsacions: 45 en repòs. Però també perquè, en una postguerra dura, vaig aprendre què era no donar-se per vençut. 

–¿Mai ha tingut una alerta roja?–A

finals del 2015, ja amb 70 anys, vaig començar a notar problemets. Cada vegada em feien més mal els glutis, el piramidal i els isquiotibials. Vaig acabar molt encorbat. No podia fer ni 200 metres per anar a buscar el pa. Els metges van determinar que tenia una estenosi de la columna lumbar i van assenyalar que l’última vèrtebra estava desplaçada un centímetre.

–¿Per

córrer?–Potser no hi va ajudar. L’operació era complicada i em podia quedar en una cadira de rodes, però ja estava malament. El 4 de juliol del 2017 em van fer una laminectomia i el posicionament de tres vèrtebres. Vaig estar set hores al quiròfan i el 4 de novembre vaig acabar una caminada pel Garraf de 21 quilòmetres.

–¿La família no li diu "para el

carro"?–Saben que em motiva per seguir endavant, per superar la mort d’una de les meves filles, la Natàlia, el 2013, a causa d’una tromboembòlia pulmonar doble. Quan soc a la muntanya penso en ella.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–La gent de la seva edat sol tirar la tovallola

. –Quan surto a competir no noto els 75 anys. M’il·lusiona ser un exemple de superació per a altres persona. Jo els animo a intentar-ho.