Anar al contingut
Marcelo Ortega: "Vaig treure quilos de plàstic a la costa de Sri Lanka"

GENT CORRENT

Marcelo Ortega: "Vaig treure quilos de plàstic a la costa de Sri Lanka"

Va aprovar la Selectivitat, va viatjar a l'Índia i voltants i encara no ha tornat. Resideix a Negombo (Sri Lanka) i ni els atemptats de l'abril passat el van espantar

Núria Navarro

L’any passat, per aquestes dates, Marcelo Ortega va acabar el batxillerat. Es va matricular a Telecomunicacions, però abans de començar la carrera va voler fer una escapada pel sud-est asiàtic. No ha tornat. S’ha quedat a la costa oest de Sri Lanka [l’entrevista és per telèfon], enrolat en un testarrut combat contra els plàstics. 

–Impulsiu vostè.
–La idea inicial era tornar a Barcelona per començar la carrera, però a Sri Lanka vaig veure com el plàstic s’havia apoderat del paisatge davant la indiferència dels seus habitants. És el cinquè país del món que pitjor recicla. La tristesa que em va provocar va ser el que em va fer decidir a quedar-me.

–¿Per on va començar?
–Amb un noi italià que havia conegut a l’Índia, vaig viatjar a Delft Island, la més remota de l’arxipèlag del nord, en zona tàmil, devastada per la guerra civil que, entre 1983 i 2009, va liquidar la població d’entre 25 i 35 anys.

–A aquesta zona no hi va cap turista
–Cert. Vam llogar un 'tuk-tuk' i, a una velocitat de 50 quilòmetres per hora, vam arribar-hi sense que ningú ens ho impedís. Les platges, paradisíaques, estaven a vessar de plàstics, la majoria provinents de l’Índia. I ens vam posar a netejar la platja, sense guants, unes quatre hores al dia.

Marcelo Ortega, a Negombo. / Arxiu

–I els locals, ¿sorpresos?
–Els pescadors ens van explicar que fa només 10 anys treien com a mínim 50 quilos de peix i que avui no arriben als cinc quilos. Vam organitzar unes brigades de neteja, però les àvies ens portaven trossos de fusta i cocos. No entenien la diferència entre què era plàstic i què no. 

–Descoratjador.
–Ells tenen elefants a dos quilòmetres de les ciutats, i palmeres al voltant. No veuen la possibilitat que tot això es pugui acabar. Llavors se’ns va ocórrer desenvolupar 'workshops' a les escoles. Els nens sempre són molt receptius.

–¿Com hi van respondre?
–Recordo a tres nenes que menjaven gelats i tiraven els embolcalls a terra, i a les tres setmanes portaven envasos. Vam aconseguir involucrar 200 persones per netejar dos quilòmetres de costa, i vam instal·lar 10 contenidors a la platja. Després de provar al nord la hipòtesi de com havíem de funcionar, vam formalitzar l’associació.

–La Clean Community Association.
–Sí. Va continuar netejant la zona costanera de Browns Beach, en col·laboració amb els hotels, i la Llacuna, la zona pesquera, amb voluntaris.

–A l’abril, un atemptat va causar 290 morts i més de 500 ferits.
–¡Una de les bombes va esclatar a un quilòmetre de casa meva, a Negombo! Tothom estava consternat. Feia 10 anys que no hi havia hagut cap conflicte. Molts no van sortir de casa en una setmana, per por. L’ambient es va enrarir. Hi va haver accions contra la comunitat musulmana. El meu amic va decidir tornar a Itàlia.

Destrosses a l’església de Sant Sebastià de Negombo, després de l’atemptat d’abril. / AP

–Vostè va aguantar.–
Hi estava compromès. Tinc plans per reduir l’impacte del plàstic. Vam demanar als fidels d’una església que portessin els seus residus, per vendre’ls a empreses de reciclatge i distribuir els ingressos entre el centre de culte i les escoles amb dificultats. I vam treballar amb un estudi d’enginyeria ambiental per restaurar la biodiversitat al canal de Hamilton. I també en un projecte per reduir la contaminació per consum d’aigua embotellada, que oscil·la entre 6 i 10 milions d’ampolles anuals. Consisteix a vendre sistemes portàtils de filtració d’aigua a 15 dòlars, que aniran destinats a finançar altres projectes.

–A tot això, ¿de què viu?
–Els meus pares m’han anat enviant 350 euros al mes, però aquest estiu torno a Barcelona per treballar i fer provisió de diners.

–Ai, els seus pares...
–Hi estan acostumats. Sempre he sigut molt inquiet. Entre els 12 i els 15 em vaig centrar en el maquetisme i les miniatures. Entre els 15 i els 17 vaig començar un projecte per construir un coet que no es va enlairar mai. I entre els 17 i els 18 vaig treballar amb un amic en una 'start-up' centrada en el patró virtual d’una clau, de manera que sempre la puguis duplicar.  

–¿On es veu en el futur?
–M’agradaria estudiar relacions internacionals i crear oportunitats de negoci destinades a la caritat.