Mariona Esteve: «Quan identifiques el conflicte, el cos perd importància»

‘Ara’ és una ficció cinematogràfica sobre l’anorèxia que va donar peu a un ‘Sense ficció’ de TV-3 i que dimecres es projecta a la Filmoteca de Catalunya. Dirigida pel doctor i realitzador Pere Solés, està protagonitzada per 10 joves d’un grup de teràpia de la Clínica Bofill de Girona. Mariona Esteve (Albons, el Baix Empordà, 2000) és una de les protagonistes.

–¿Prova superada?

–A la recta final. Aquest any m’he mudat a Barcelona i estudio teatre musical. La meva eina de treball és el meu cos.

–¿Sap per què el va castigar temps enrere?

–La anorèxia té a veure amb no saber gestionar els conflictes emocionals. Diria que va començar quan els meus pares es van separar. Tenia 10 anys i, d’alguna manera, em vaig adonar que la família i el món no eren tan ideals com a les pel·lis. Però vaig començar a fer tonteries més tard. Al principi no veus que el trastorn alimentari et passi a tu. Tampoc era un d’aquests casos en què se’t queden mirant al carrer.

–¿Tenia al cap un ideal?

–Sí. I fa cinc anys no sabia què era ‘un Victoria’s Secret’. Instagram ha amplificat el problema. 

–La tirada fins a la sortida és llarga

. –Es podria dir que m’he criat en teràpies. Vaig començar als 14 i vaig passar per quatre nivells. En el primer, aprens a comunicar-te amb el cos i el menjar. Parles sobre el motiu pel qual has emmalaltit, sobre allò que et fa por. En els següents vas desglossant el problema.

–¿El pitjor és la incomprensió dels altres?

–La gent, amb bona voluntat, et diu: “No passa res”, “no t’obsessionis”. Però el menjar només és la punta de l’iceberg. En el fons passen més coses i tu ho pagues amb aquest aspecte de la teva vida. És difícil fer-ho entendre als altres. Jo mateixa no m’entenia. No podia identificar d’on venia.

–Només qui ho viu sap com n’és, de difícil.

–A part de les teràpies i l’estructura alimentària que em van marcar, el que més em va ajudar va ser el grup d’autoajuda, comunicar-me amb algú que també ho havia viscut. Et dona una perspectiva més objectiva, t’ajuda a veure com ho veuen des de fora.

–Han passat juntes quatre anys. Molt temps.–

Hi ha una part de mi que ningú, ni tan sols els meus pares, coneix millor que elles. Vam viure moments dolents i altres de molt bons. El dia del meu 16è aniversari em van fer un quadre fet de pòstits amb missatges tipus Mr. Wonderful. I una vegada vaig quedar per dormir amb una d’elles i ens vam despertar a les 5 per veure sortir el sol. Va ser molt important per a mi.

–¿Què tenien en

comú?–Diria que la desvaloració i la baixa autoestima. Unes potser el manifesten amb supèrbia, altres amb vergonya.

–¿Li va fer vergonya sortir a la pel·lícula del doctor Solés?

–Vaig pensar: “¡Una pel·li, que guai!”. Per ser sincera, el meu motor va ser poder actuar més que mostrar una realitat. Va ser després, quan vam sortir a TV-3 i la gent ens felicitava i ens donava les gràcies, quan em vaig adonar del valor d’ajudar.

–¿Què li diria a una nena que comença a fer ‘tonteries’, com diuen

vostès?–Tantes coses... Però alhora penso que no serviria de gaire. A mi també em van dir moltes coses i fins que no vaig veure per mi mateixa el que era bo per a mi, no en vaig fer cas. La clau és entendre d’on ve tot, quins problemes pagues en el teu cos. Quan comences a resoldre’ls, el cos i el menjar perden importància.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿En què ha canviat radicalment, Mariona?–En

la manera de relacionar-me. Soc la mateixa persona, però soc diferent.