Ainara M. i Charo S.: «Punxar en el tancament del Primavera Sound és molt bèstia»
zentauroepp48377605 barcelona 28 05 2019 las encargadas del primavera sound de 190530143033 /
Les dues són empleades del Primavera Sound. Ainara Marañón (31 anys) coordina el departament de ‘booking’ [contractació d’artistes] i, des del 2018, s’ocupa de la implantació del protocol ‘No Callem’ al festival. Charo Salas (45) és assistent i xofer de Gabi Ruiz, l’ideòleg del festival. Les dues han lluitat perquè hi hagués més paritat en el cartell i en l’equip, i perquè sigui un espai lliure de violència i de discriminació de gènere. Com que, a més, són disjòqueis –Sama Yax i DJ Rosario–, l’organització ha decidit que siguin elles –i no l’etern DJ Coco– les que tanquin el festival diumenge a la matinada.
–¿I això com ha sigut?–A. M.: A la tardor, jo estava treballant a l’oficina amb el cartell paritari. Els ‘bookers’ estaven reunits i, de sobte, em van trucar: “¿Et ve de gust tancar el festival?”. ¡No sabia de què m’estaven parlant! “¿Et ve de gust ‘punxar pel Coco’?”, van insistir. “Em preneu el pèl, ¿oi?”, els vaig dir. Em tremolaven les cames.
–C. S.: Jo anava conduint, amb el Gabi al costat, com tantes altres vegades. “¿Vols tancar el festival amb l’Ainara?”, em va preguntar. ¡No m’ho acabava de creure! Tancar el Primavera és molt bèstia.
–¿Per què vostès dos exactament?–C. S.: Som de la ‘família Primavera’ i som ‘dj’, jo soc DJ Rosario –soc al ‘roster’ d’artistes del col·lectiu Femnoise–, i ella és Sama Yax.
–¿Els seus estils són compatibles?–C. S.: Jo punxo més tech house, més electro, però he fet sessions molt diferents.
–A. M.: Jo vinc del col·leccionisme de vinil, punxo més disco dels 70 i 80, més house.
–C. S.: El house clàssic i el disco són el nexe d’unió.
–A. M.: Som conscients del moment, el lloc i la importància. Portem mesos construint una cosa en comú, partint de la nostra identidad.
-C. S.: I hem fet una crida a totes les dones que treballen al festival perquè pugin una foto i a l’última cançó volem projectar un vídeo per visibilitzar-les.
–¿Quanta gent tindran al davant?–A. M.: Unes 15.000 persones.
-¿Nervioses?–C. S.: Fa 17 anys que punxo. Vaig estar a la comissió de festes d’una associació LGTBI petita, i durant quatre o cinc anys vam posar música a la manifestació de l’Orgull de Barcelona. Però mai he actuat davant de més de 7.000.
–A. M.: Jo davant de 600 o 700. Prefereixo no pensar-hi.
–És un premi a la lluita per la igualtat i contra la violència de gènere.–A. M.: El Primavera va ser el primer festival en implantar el protocol ‘No Callem’ de l’Ajuntament contra les agressions sexuals en els espais de lleure nocturn. Vam començar amb un punt i persones itinerants, i va tenir molt bona acollida.
–C. S.: Jo hi he posat de part meva per dinamitzar la presència femenina a l’escena electrònica. Dins del món LGTBI, quan sorties, l’ambient era molt de patxanga, i si buscaves més l’electrònica, era difícil trobar un espai còmode i sa i estalvi. Vam fundar el col·lectiu LesFatales, on fèiem música electrònica i convidàvem altres dones a punxar. També vaig muntar tallers de discjòquei per a dones i transgènere.
–A. M.: Hi ha consciència que no hi ha gaires noies als cartells, que falta paritat.
–C. S.: Si hi ha cinc esdeveniments programats, a les noies les posen a primera hora. ¡D’aquesta manera mai arribarem enlloc! I això que els millors discos de l’any estan encapçalats per dones.
–Gràcies al seu afany, ¿què s’ha pogut veure al festival?–A. M.: Erykah Badu. Feia anys que deia que la deessa del neosoul havia de venir. Ella i Róisín Murphy van marcar una nova etapa als 90, tant musicalment com en una lluita per la visibilitat. També m’interessava James Blake, que al seu últim disc ha trencat el cànon de la virilitat. Jo diria que al Primavera s’ha fet un treball d’autoconsciència i aprenentatge.
–C. S.: A la programació electrònica hi ha un munt de dones molt bones.
–¿L’any passat van detectar violència de gènere?–A. M.: El festival és un reflex de la societat, no només musical. Les agressions sexuals són un problema social i el festival és una excel·lent plataforma per manifestar que volem un món millor. Amb l’acció ‘Nobody is normal’, aquest any hem ampliat el protocol ‘No Callem’ i hem treballat contra totes les agressions a les sexualitats no normatives.
–El públic del festival és més o menys il·lustrat... ¿no?–A. M.: Les qüestions de gènere no entenen de classe ni educació. Sí que és cert que no vam tenir constància de casos gaire greus. Normalment les agressions no són en els espais de lleure nocturn, sinó que venen després, de camí a casa i en entorns més propers del que la gent creu.
–¿Han patit personalment violència?–A. M.: Tota dona l’ha patit, des que et toquin el cul, una agressió verbal pel carrer o aguantar un nòvio tòxic.
Notícies relacionades–C. S.: Jo sí. No física, però sí verbal.
–A. M.: Mentre hi hagi una sola dona morint en mans d’un home per una qüestió de gènere, hi haurà feina per fer.
