Anar al contingut
Manolita Nevado: «El patiment se m'amuntega en la memòria»

FERRAN NADEU

Manolita Nevado: «El patiment se m'amuntega en la memòria»

Núria Navarro

Manolita Nevado (Peñarroya, Còrdova, 1922) li arriben els records de la guerra i la postguerra com onades d’una mar fosca. Una vegada i una altra. Fins a negar-la. És difícil comprendre com ha pogut suportar tanta dissort. I tot i així, els seus expliquen que és una dona que irradia llum, que s’il·lusiona amb poca cosa, pura energia. Aquest és un petit homenatge a la seva valentia i un modest recordatori als nostàlgics del franquisme.

–El meu pare era miner a Peñarroya, fins que el van acomiadar per fumar dins de la mina. Vam marxar a un ‘cortijo’ que teníem a Hinojosa del Duque, i va ser la nostra perdició. La meva mare, que estava molt malalta de càncer, va morir quan jo tenia 11 anys. Com no hi havia diners per a llavors i no contractaven el meu pare de bracer, vam haver de sortir a demanar pels carrers.

–Va arribar la guerra. I es va enamorar als 15.
–Del Martín, un noi d’Hinojosa del Duque. El meu pare va marxar al front i jo em vaig quedar amb l’àvia. Franco havia donat permís a la guàrdia mora perquè s’ho carreguessin tot, i el Martín, que portaria a les vaques a un altre poble, li va dir a la meva àvia: “Senyora Isidora, ¿per què no em deixa que m’endugui la Manolita a casa dels meus pares?”. La pobra, que el va veure honrat, va dir que sí. Em va tapar amb una capa negra i vam creuar el Guadiana a cavall.

  

–¿La van acollir bé els pares?
–Molt bé. Ell els va dir: “No penso tocar-la fins que acabi la guerra”. Al poc el van mobilitzar, i va combatre a La Chimorra. Després ens ens vam refugiar en un ‘cortijo’ de Villanueva de Córdoba. Hi venien les ‘pavas’ i, tatatatà, metrallaven la gent que corria a refugiar-se a les rases. Vaig veure caure mares, fills... Així, fins que va acabar la guerra.

–No va ser el final.
–No. El Martín va tornar i jo em vaig quedar embarassada. Un dia que cosia a la porta, va venir la Guàrdia Civil a buscar-lo. “No he fet res”, va dir. Però se'l van emportar a la presó de Belmez. Ens van donar autorització per casar-nos, però hi havia qui deia que, després de firmar els papers, els mataven, i no ho vaig voler fer. Quan era a la presó, el 1940, va néixer el Martín i, aprofitant el canvi de guàrdia, vaig aconseguir que el conegués. “Mai vaig pensar que tindria un fill tan bonic”, em va dir en un paperet que va amagar en un pa.

Reconfortant.
–Però mentre ell era dins, un peix gros de l’Exèrcit de Franco em va dir que el posaria en llibertat si consentia estar amb ell. Em va violar, amb el meu fillet al costat.

–[...]
–I un dia em van dir que anés a Belmez. Em van tirar el farcell del Martín des de dins de la presó i em van dir: “Això és el que queda d’ell”. El van llançar a una fossa comuna i ara m’han explicat que han posat una plaqueta amb el seu nom.

“Mentre el Martín era a la presó, un peix gros de l’Exèrcit franquista em va violar, amb el meu fillet al costat”

–¿No li quedava família pròpia?
–Un germà petit que van trobar mig mort al carrer. Al meu pare l’havien matat uns mesos abans. I fa poc m’he assabentat que la meva àvia Isidora, amb 97 anys, va ser condemnada a presó per la denúncia d’una veïna. Va rondar per presons de Còrdova, Màlaga i Girona fins que la van deixar anar. Tenia 100 anys.

–¿I què se’n va fer, de vostè?
–Els meus sogres em cuidaven bé, però la nòvia del meu cunyat tenia ganes de baralla. Vaig pujar amb el meu nadó de pit a sobre d’un camió de peix que anava rumb a Sevilla. Vaig deixar el nen amb familiars del meu marit i em vaig treballar com a dida en una casa rica, fins que em vaig assabentar que no l’alimentaven.

–¿Els familiars?
–Sí. Vaig tornar Pozoblanco, el vaig posar en mans dels meus sogres i me’n vaig anar a servir a Còrdova.

 –Una altra separació.
–Sí. Però en una fira vaig conèixer l’Antonio, un senyor fi de Granada que em va oferir cuidar-me d’una filla que tenia. Em portava 40 anys, però era tan noble i bo amb mi que vaig entrar de criada i vaig quedar-me de senyora. Com que havia deixat una família a l’Argentina, no ens vam poder casar. Va ser l’home que més he estimat. El pare del meu segon fill, el Pepe, que és del bo i millor.

–La tempesta s’aclaria. Per fi.
–No. L’Antonio havia aconseguit la ferralla de l’Exèrcit i va pujar com una carbassera, però es va centrar en mi i en el meu fill –li va comprar un acordió i li va donar la carrera de música–, i un encarregat li va procurar la ruïna. Vam haver de venir a Barcelona. Jo vaig treballar, de nit, en un escorxador de pollastres del carrer de Tànger. Durant anys. L’Antonio va morir. El meu primer fill, també. El patiment se m’amuntega en la memòria.