Mamudou Camara: "Vaig saltar la tanca de Ceuta després d'un any d'intentar-ho"

La qualitat del producte, el concepte gastronòmic i la diligència del servei solen ser valors apreciats en un restaurant. L’estrany és que el plus sigui l’empleat que treballa al lavabo. Que existeix. Es diu Mamudou Camara, té 39 anys, és natural de Barrow Kunda, un municipi de 1.700 habitants de Gàmbia i encomana la seva simpatia als clients del Xup Xup de la Barceloneta. Entren al WC del restaurant amb les seves urgències i en surten amb un somriure a la cara. (A TripAdvisor li dediquen diversos comentaris).

–¿Què els agafa per afalagar-me tant?–Els

obro la porta, els dic bon dia, pregunto com estan o què els ha semblat el menjar. I si hi ha brutícia o falta paper, me n’encarrego. Treballo perquè els clients estiguin satisfets.

–Treballa en un lavabo. ¿No el deprimeix una mica?–Al

principi va resultar una mica difícil, però per a mi és molt important relacionar-me amb bona gent. La immensa majoria ho és i faig el que puc per ells.

–¿Com ha arribat fins

aquí?–Soc el segon de cinc germans. Tot i que el meu pare havia mort feia anys, vivíem bé. El meu germà gran tenia un negoci de fusta i jo treballava amb ell. Però el 23 de desembre del 2004 va morir en un accident de moto. M’havia de fer càrrec de la meva cunyada i els seus fills, de la meva mare i la meva dona (ara tinc una nena de 15 mesos).

–¿I havia de marxar tan lluny de

casa?–Una vegada, un senyor m’havia dit que Barcelona era una ciutat molt 'mandinga'. 

–¿Pel Barça?

-Jo no era gaire del futbol i, en qualsevol cas, les meves simpaties eren més per al Sevilla, on als anys 70 havia jugat Biri Biri.

–Gambià com vostè

. –Sí. Com li deia, jo somiava amb Barcelona. Així que, al morir el meu germà, vaig sortir de casa amb uns 1.700 dòlars a la butxaca, que em van durar uns sis mesos. Vaig creuar amb cotxe i amb bus el Senegal, Mali, Algèria i el Marroc. Llavors no hi havia màfies. Tot i que a Mali van abusar amb el preu del transport, no vaig tenir cap por. I vaig arribar a Ceuta.

–On s’aixecava la tanca.

–Sí. Jo vaig intentar saltar-la durant un any, dia sí, dia no. La Guàrdia Civil em va retornar moltes vegades. La nit del 29 de setembre del 2005 ho vaig aconseguir.

–Aquella nit ho vam intentar 600 i cinc van morir tirotejats.

–Jo vaig córrer. I la bona gent, espanyols, em van portar a l’hospital i em van ajudar. Més tard em van preguntar on volia anar i em van facilitar bitllets de barco fins a Andalusia i de bus fins a Barcelona. Em vaig instal·lar a Mataró, on vivien un germà del meu pare i un cosí.

–¿És difícil trobar feina?

-Als cinc dies d’arribar vaig trobar feina de jardiner a Santa Susana. Després vaig fer de paleta, vaig treballar al camp, vaig empaquetar copes de vidre per a una empresa d’Ocata. A l’arribar la crisi les coses es van complicar una mica, però en aquesta vida cal acceptar el que vingui, tant si és bo com dolent.

–Abans va somiar venir a Barcelona. ¿Què somia ara?

–Somiar és difícil. Visc el present. Si estalvio 100 euros, són per a imprevistos que li pugui sorgir a la meva família a Gàmbia. Si trobo roba en bon estat en un contenidor, els hi envio. Però sóc molt feliç. Els amos del Xup Xup em tracten com si fos de la família. Els clients em valoren. La prova és que vostè és aquí.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I Barcelona, és tan ‘mandinga’ com li van dir?

-És molt especial. I com Gàmbia, té mar, i tinc la sort de veure’l cada dia.