Anar al contingut
J. A. C. C.: "La drogoaddicció creix al teu costat i, si pot, et mata"

ALBERT BERTRAN

J. A. C. C.: "La drogoaddicció creix al teu costat i, si pot, et mata"

És un dels membres més veterans de Narcòtics Anònims de BCN. Dijous celebra els seus 28 anys 'net'

Núria Navarro

Fa 28 anys –concretament des del 10 de gener del 1991– que encapçala la seva llista de propòsits amb un imperatiu: mantenir ben lluny el monstre de les drogues, que en els 80, només al seu carrer –el de l’Atlàntida, a la Barceloneta–, en va matar sis. J. A. C. C., 65 anys, és un dels membres més veterans de Narcòtics Anònims (NA) de Barcelona, que té 29 grups mensuals.

–Érem tres germans i dos van morir de sobredosi. Jo vaig consumir des dels 18 als 38 anys. Quintitos, porros, grifa, xocolata, coca... I a partir dels 20, em vaig instal·lar en l’heroïna.

–¿És pertinent preguntar el perquè? Sembla un home sòlid.
–No m’ha conegut atracant gasolineres, ni emportant-me els diners del menjar dels meus fills per drogar-me.

–No, senyor.
–Era tímid i tenia una espècie de buit que omplia d’aquesta manera. Com més en prenia, més superman em sentia. Vaig tenir tres sobredosis. Gairebé vaig estar sobre el marbre del dipòsit de cadàvers. Vaig provar –sense èxit– molts programes de rehabilitació i vaig entrar a Narcòtics Anònims després d’un ultimàtum de la meva família. Estava casat –amb una addicta– i tenia tres fills, els dos primers nascuts als EUA. Quan el menor tenia 1 any, no ho sé, vaig sentir que no podia veure’m com m’havien vist els altres dos.

–¿Recorda el dia que va entrar en NA?
–Hi vaig arribar en un estat deplorable. Em veia com un degenerat, algú sense dret a res, i el primer que vaig aprendre a NA és que tenia una malaltia crònica, progressiva i mortal. De seguida em vaig adonar del valor terapèutic d’un addicte ajudant un altre addicte.

–Ningú li donava lliçons des d’un podi.
–Exacte. Només em donaven tocs com "continua venint", que és l’únic que se’m va quedar de la primera reunió. Venia d’un món en què el que més fill de puta era, més amunt arribava. I aquí em feien abraçades, em dedicaven paraules balsàmiques, em deien: "¡Dona’t una oportunitat; te la mereixes!".

–¿Se sentia... protegit?–
Em deien: "T’estimarem mentre tu no et sàpigues estimar". És un procés llarg, en el qual vas adquirint principis. Era estibador del Port i tenia una gran carpeta d’expedients; vuit anys després d’entrar a NA –on segueixes tres grans principis: honestedat, receptivitat i bona voluntat– van notar el canvi i em van proposar formar part d’un equip d’atenció a la joventut que tenia problemes amb la droga.

  

–A NA parlen dels ‘12 passos’.
–Són la clau per anar adquirint nous principis. El primer és acceptar la teva malaltia, impotència i ingovernabilitat. El segon, saber que hi ha un poder superior a tu que et vol i et cuida... Per a mi, aquest poder superior està en la mirada d’un nen, en una posta de sol, en tot el que em fa recuperar el seny. Després s’han de reconèixer els defectes de caràcter, fer un detallat inventari moral d’un mateix i una llista de persones a qui vas fer mal, i estar disposat a esmenar.

–¿Ha demanat perdó?
–A molts. Uns el van acceptar, i d’altres, no.

–¿Quant es tarda a oblidar la droga?
–La malaltia va creixent al teu costat i, en el moment en què et descuides, et posa contra les cordes i, si pot matar-te, ho fa. És la més democràtica que existeix, agafa el del carrer i el del palau. No respecta res. Quan passes situacions difícils, s’encarrega de ser-hi present. Com a conseqüència del meu passat, aquest Nadal he tingut conflictes familiars que no m’ho posen fàcil.

–Són les dates més emocionals.
–Continuo necessitant els passos. Del grup. Del padrí. Però soc conscient que ja no foto i que només vull amor, tranquil·litat i qualitat de vida. Tot i que sempre porto a sobre un directori de NA. Viatgi a Tel-Aviv, a Manchester o a París. Va on jo vagi.