Esperança Camps: "¿Per què no podem olorar el Nadal al febrer?"

Fira de Santa Llúcia, parada número 42. Esperança Cases (Barcelona, 1961) mulla tires de paper en ampolletes i explica fins a 24 històries a partir dels seus perfums. Un parla de les places de ciment i verdes de Barcelona. Un altre, del 'Desconsol' de Josep Llimona... Són escultures sensorials que truquen a la porta de la memòria.

–¿Aigua de Nadal?

–A casa ens encanta el Nadal, així que vaig pensar: "¿Per què no podem olorar el Nadal al febrer?" El perfum recorda el moment en què la cuinera treu les taronges i mandarines, i s’asseu per fi a la taula, assortida de polvorons, torrons, massapans i cava, al costat de l’avet, la molsa i la xemeneia.

-Sniiiff... Doncs sí. ¿Com ho fa?

–Res és el que sembla. Sempre començo un perfum amb 10 gotes. És com en l’escudella: poses les patates, la carn, els cigrons i l’aigua, l’únic que aquí no pots veure com funciona fins al cap de 15 dies. Té a veure amb l’art.

–I tot i així és en una fira. ¿És just?

–El 2014 pensava que seria la meva última Fira de Santa Llúcia, però vaig ser seleccionada per l’Institute for Art and Olfaction de Los Angeles (EUA) com un dels 40 artesans del perfum just, independent i experimental del món, i vaig sentir una certa responsabilitat.

–¿Què van olorar els norteamericanos?

–Havia elaborat 18 perfums que acompanyaven 18 pintures sobre el Mediterrani de l’artista Jordi Delgado. El que descrivia el quadro 'Brillant decadència', sobre el cap de Gata, feia mala olor. Començava dolç i s’anava embrutant de fum, d’algues en descomposició... Els va agradar.

–Visca els seus nassos.

–Aquí està tot molt encotillat. Hi ha el perfum domèstic i el personal, el d’home i el de dona... A la primavera vaig estar amb perfumistes experimentals a Londres. Un d’ells, el belga Peter de Cupere, va modelar una verge amb fluixos vaginals de 50 dones que, al desfer-se, reproduïa l’olor de la intimitat femenina. Jo estic disposada a subvertir els esquemes. 

–¿Una 'ferranadrià' de les olors?

–L’equivalent econòmic és bastant precari. El Jardí Secret [el taller que ha saltat de Tiana a la botiga El Bagul del Marxant de Barcelona], apareix en el 'top' i això significa que, per a la gent que en sap, mereixes ser esmentat. Els premis m’han ajudat a saber en quina posició em posen, perquè aquí no hi ha cultura ni respecte pel perfum creatiu. No obstant, el més bonic és que he aconseguit que molts el descobreixin. 

–¿Quants n’hi ha com vostè?

–La Fundació Internacional del Perfum, amb seu a Brussel·les, té uns 15 o 20 acadèmics. Som guerrers solitaris. Anem en contra del que hi ha establert. ¿Li explico l’últim que he fet?

–Sí, sí.

–El poema 'La rosa groga als llavis' de Salvat-Papasseit, una reinterpretació de la llegenda de Sant Jordi on qui s’enfronta al drac és la princesa, en Jordi –que no és sant– la recolza i la fera és la porra dels agents. Sota la porra, l’olor de la repressió. Vaig posar llana 'xisqueta', que inicialment no feia olor, però que a mesura que sortia, apareixien les botes, l’asfalt, la goma de les bales, el ferro de les tanquetes i, finalment, la sang.

–¿Sempre va voler destil·lar, macerar, mesclar?

–Volia ser veterinària, fins que a 'Daktari' vaig veure que operaven una serp. Em vaig moure pel món del turisme i, a la tornada d’una estada a Suïssa, vaig acceptar fer una substitució de la telefonista a Parera [fabricant de 'Varón Dandy'], on treballava la meva mare. Vaig acabar en el departament de màrqueting.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿Es va encomanar per osmosis?

–Vaig ser autodidacta fins que, el 2007,en un taller del perfumista francès Nicolas de Barry, vaig descobrir que era difícil manejar més de tres olors en sales de teatre. "Ho he d’aconseguir", em vaig dir. Així va sorgir la idea de 'La biblioteca de Lola Anglada', on intervenen música, dansa i perfums que entren i surten de l’escenari. ¡Era al que em volia dedicar!