Anar al contingut
"Estaria bé tenir un home-pollastre", va dir i jo m'hi vaig oferir"

RICARD CUGAT

"Estaria bé tenir un home-pollastre", va dir i jo m'hi vaig oferir"

Núria Navarro

El que segueix és un conte de Nadal. El protagonitzen dos veïns del número 21 del carrer de Badajoz: El Miquel Gallén (1948), que residia amb la seva mare, la Lluïsa, al primer, i el David Bueno (1977), al quart. Se saludaven, res més. Fins que el juny del 2014, el més jove, que tenia una productora, va decidir obrir un bar, El Santet, a la cantonada amb Icària. La relació es va convertir en una història d’amor i solidaritat.

DB – Vam començar les obres del bar, i el Miquelet, que s’havia jubilat –va treballar en la Vidrafoc–, venia a veure’ns cada dia.  

–¿Només de visita?
MG – Feia encàrrecs, escombrava la runa, ajudava a aixecar els sacs de ciment, passejava la Maya...

DB – ... la meva gossa llebrera. Ell tenia la seva rutina. Venia al matí, anava a menjar amb la seva mare i tornava. Quan per fi vaig obrir El Santet, ell va continuar venint. Llavors, la seva mare es va accidentar...

MG – ... el terra era moll, va relliscar i es va trencar la cama.

DB – La van ingressar en un hospital-residència de Sant Andreu.

MG – Anava a veure-la totes les tardes. Li rentava les dents.

DB – Mentrestant, venia totes les nits a sopar. Així, durant un any.

–¿No té família, Miquel?
MG –Tinc un germà que viu a l’Estartit i una germana que ve a veure’m els divendres a la tarda.

DB – Van traslladar la seva mare a una residència del carrer d’Almogàvers, i el Miquelet, amb ella, a la mateixa habitació. Ell preferia seguir on havia nascut. No hi volia anar.

MG – No.

DB – I li agrada vagarejar pels carrers. Així que ens venia a veure igualment. Un parell d’hores al matí i un altre parell a la tarda. Fins que la Lluïsa va morir el maig del 2016. Es va posar molt trist, ¿veritat?

MG – Sí.

DB – Va començar a passar més hores amb nosaltres, a donar un cop de mà.

–¿Quines feines fa?
MG – Al matí col·loco les cadires, poso les argolles, trec els tendals...

DB – Vigila que no faltin targetes, avisa si el lavabo no funciona, cuida les empleades... Ho controla tot. Tot el barri el coneix.

El David Bueno fa un petó al 'pollastre' Miquelet. / ricard cugat

–¡Els diumenges es vesteix de pollastre!
MG– Sí. Quan van obrir La Gabriela [just al costat], com venen pollastres a l’ast, vaig sentir que David deia: "Estaria bé tenir un home-pollastre". "Jo ho vull fer", em vaig oferir.

DB – Havia comprat la màscara a Edimburg per decorar la botiga, i quan el Miquelet es va apuntar, la meva mare va fer el vestit.

MG – La gent es fa fotos amb mi, reparteixo 'flyers’, jugo amb els nens, picotejo amb el bec la Noemi [l’empleada]... Em donen fideuà, o mig pollastre. I al Nadal em disfresso de Pare Noel.

DB - Fins i tot ha fet de 'botxí' en un videoclip meu molt maco per al tema 'Ràbia' de Pere Espinosa.

–És una relació d’ajuda mútua.
DB –De molta amistat. 

MG – Són com la meva família.

DB – Vindrà al sopar de Nadal que muntem al bar, perquè és part del bar. És molt bona persona. Molt protector. Especial.

–¿No s’enfada mai?
MG – (...).

DB – No li agrada que el fastiguegin. Li encanta recollir tot el que troba al carrer. Exemplars de l’'Sport', encenedors, ninots... A la residència no li permeten guardar-ho, i això l’enfada una mica.

–Vostè, David, és molt jove. Podria ser.
DB – La seva mare no hi és, a la residència no té gaires amics... Ell vol estar amb nosaltres i nosaltres, amb ell.