Família Fernández Tarancón: «Sé que algun dia tornarem tanta ajuda"
zentauroepp45511625 barcelona 18 de octubre 2018 retrato a familia beneficiari181018161638 /
La Fundació Hospital de Nens de Barcelona celebra dimecres un concert solidari en el Liceu. Un més, diran. Però si llegeixen aquesta història, la de la família Fernández Tarancón, entendran l’importantíssim que és passar per taquilla. Vanessa, el seu fill Izan (8) –tots dos en la imatge–, el seu marit, Yago, i el primogènit, Iván (16), podrien ser vostès.
Vanessa T.: Estàvem molt ben situats. El meu marit, soldador mecànic industrial, tenia taller propi a Montcada i una bona cartera de clients. Arribava a guanyar 10.000 euros al mes. Podíem convidar amics a una mariscada, viatjar, conduir bons cotxes, gastar 300 euros en un regal. Fins que el 2008 els clients van deixar de pagar. Teníem hipoteques sobre el pis i el taller. El 25 de març del 2009 el banc es va quedar amb el pis, i tres mesos després, amb el taller. A mesura que quèiem, molts amics i alguns familiars ens van donar l’esquena.
–Dolorós.
–També ho va ser que els serveis socials em diguessin que no podien ajudar-nos, que anéssim amb algun familiar. Vaig pregar al banc que ens deixessin quedar al pis fins que l’Iván acabés el curs. El director de la sucursal va fer els ulls grossos i no van canviar el forrellat fins al 21 de juny. No només no teníem res. Devíem 25.000 euros.
–¿On van anar?
–A casa dels meus pares, a Nou Barris, on ja s’havien instal·lat el meu germà, la seva dona i els seus dos fills, i hi vivia un altre germà solter. Érem massa en un pis de 85 metres quadrats vivint de la pensió del meu pare i el sou de funcionària de Llars Mundet de la meva mare. I jo vaig començar a trobar-me malament. No em baixava la regla i vomitava tot el que menjava. Vaig pensar que eren els nervis, però a Vall d’Hebron em van confirmar que estava embarassada de tres mesos i mig.
–No era un bon moment.
–Em va caure el món. Vaig acudir als serveis socials de la zona i em van dir que mentre visquéssim a casa dels meus pares no ens ajudaven, i quan vaig explicar que estava embarassada, em van respondre: "Haver-ho pensat abans".
–Inadmissible
. –I a la nit de Nadal hi va haver una discussió forta. El meu germà li va dir al meu marit que allà no ens hi podíem quedar. Vam anar a adormir al cotxe, però, pensant en els nens, vaig tornar a pujar al pis amb ells, i el Yago va començar a donar voltes buscant una casa. Un amic que vivia a Palau-solità i Plegamans li va explicar que allà n’hi havia una d’abandonada. Va donar una puntada de peu a la porta, 'va enganxar' la llum i l’aigua i la vam ocupar durant dos anys i mig. El meu marit se n’anava amb bicicleta a buscar feina a Sabadell, a Mollet, a tot arreu. I a Càritas em van obrir una porta. Sense estar empadronats, als meus fills no els ha faltat menjar ni Reis (encara ens presten ajuda).
–¿La situació va millorar?
–El meu marit va trobar feina pintant naus industrials de nit i jo vaig tornar a una carnisseria en la qual havia treballat. Entre els dos ajuntàvem uns 1.200 euros. Era una mica dins del no res. La tècnica de serveis socials em va aconsellar buscar una vivenda, i vaig trobar una caseta en mal estat. L’amo demanava 500 euros al mes de lloguer i li vaig proposar reformar-la –teníem els materials– a canvi de pagar 300 euros.
–¿Va acceptar?
–¡Li va semblar genial! La vam pintar, vam fer el bany i la cuina, vam arreglar el parquet. El 2015 teníem una certa estabilitat. El meu marit era cap de taller i a mi, després d’uns exàmens de la Diputació, em van cridar per treballar a geriatria. Així va ser com vaig conèixer sor María, un ésser meravellós. Un dia em va veure malament, li vaig explicar que l’Iván tenia la mandíbula inferior immadura i els dentistes demanaven un dineral. Amb els comptes embargats, era inassumible. Em va posar en contacte amb sor María Luisa, de la Fundació Hospital de Nens de Barcelona, i van finançar el tractament (ara també el de l’Izan). ¡El més gran!
–Un dels miracles de la fundació.
–Ens van tractar tan bé...
–No obstant, la vida va tornar a donar-los un revés.
–Un de molt gran. Havia cobrat uns diners per treballar els caps de setmana i vam voler que els nens veiessin la neu. L’Iván va preferir quedar-se amb l’àvia. Camí d’Andorra –jo anava al volant– en un revolt, en el quilòmetre 29 de Ponts a Oliana, hi havia gel a la calçada i el cotxe va començar a relliscar. Vam xocar contra la muntanya, vam volar, vaig sortir disparada i el vehicle em va caure a sobre. Em va arrencar el cuir cabellut –tinc 82 punts–, em va trencar el coll i una vèrtebra lesionada va estar a punt de segar-me la medul·la. Vaig estar quatre dies en coma.
–¿I el seu fill i el seu
marit...?–L’Izan no es va fer res. I el meu marit es va trencar una costella, l’estèrnum i la clavícula. Hi ha un abans i un després de l’accident. Encara prenc Tramadol per suportar els dolors i no puc treballar en geriatria. Però tot i així, em vaig treure l’ESO i ara estudio per a tècnic en farmàcia.
–Els seus fills tenen una bona mestra.
–Tenen valors. Fa poc la iaia, que té alzheimer, va donar a l’Izan cinc euros “per a llaminadures”, i ell me’ls va donar a mi. "Té, mama, per comprar el pa de tota la setmana".
Notícies relacionades–Això redimeix de veritat.
–El realment important és viure. Hi ha coses meravelloses que ens esperen i no sabem veure-les. És igual les portes que es tanquen, alguna s’obre. Com la de la Fundació Hospital de Nens. Sé que algun dia m’aniran bé les coses i podré tornar tanta ajuda. Ho sé.
