Lidia Peroy: "Ja era hora que es denunciessin els abusos en el teatre"

Lidia Peroy no sempre ha sigut infermera del CAP de Numància. Va estar allistada a la companyia de Josep Maria Flotats i va debutar al Poliorama amb 'A la glorieta' (1991), de Jane Bowles, dirigida per Simone Benmussa. Jugava en primera divisió i Flotats (sí que) tractava bé el seu equip. Pero arribar és una cosa i quedar-se, una altra. La seva és la història de tants talents que van baixar del tren.

–¿Què va ser primer? ¿La infermeria o el teatre?

–De petita feia teatre al Centre Catòlic de l’Hospitalet, però a l’hora de triar carrera, aconsellada pels meus pares, vaig optar per infermeria. Em vaig treure el títol, em vaig presentar a les proves de l’Institut del Teatre i em van acceptar. Estudiava i treballava en el torn de nit de la Creu Roja de l’Hospitalet.

–Quin tràfec.

–Era feliç. Va ser un plaer tenir professors com José Sanchis Sinisterra. Vaig aprendre moltíssim i vaig conèixer gent meravellosa. 

–¿Com va ser el debut?

–Em vaig presentar a un càsting de la Companyia Flotats i vaig aconseguir un paper a 'A la glorieta'. Flotats ens feia sentir, del primer a l’últim, com a 'prima donnes’. Ens posava professors i el dia de l’estrena ens enviava una nota amb una rosa. Els nervis abans, sortir a escena, els aplaudiments després, ¡ohhh! Vaig pensar: "D’aquí als Goya".

–I no.

–¡I ara! Em va contractar Ventura Pons, vaig ser l’'amant’ de Miquel Cors en la sèrie 'Poble Nou, vaig treballar per a El Tricicle, vaig fer alguna coseta per a Canal Plus. Pero no em trucaven, i als teatres públics no es feien càstings. Recordo que vaig anar al Romea a demanar una prova i se’m van treure de sobre de males maneres, i que un realitzador de TV-3 em va portar a un desengany que em va deixar l’autoestima per terra. "¿Per què em molestes?", em va dir.

–Era (i és) molt maca, vostè.

–Tenia un físic molt italià. Pep Munné sempre em deia: "Ets igual que la Sophia Loren". Pero no em va ajudar gaire. Em vaig haver de defensar, d’elles sobretot. És un món d’enveges, de ràbia...

–¿De "tracte vexatori" d’algun director, com denuncien alguns professionals?

–Aquest tipus d’actituds sempre han existit, només que ara es destapen. I em sembla molt bé. No es pot abusar del poder de donar o no un paper. A mi no em va passar, però a l’Institut, Sanchis Sinsterra em posava 10 i d’altres, zeros. ¿Per què?

–No és difícil intuir la resposta.

–I vaig trobar gent molt important al portal de casa que insistia a pujar al meu pis.

–¿Això va desbaratar la seva carrera?

–Va ser un conjunt de coses. També em vaig quedar embarassada, la meva parella va tenir un accident molt greu i em vaig haver de cuidar d’ell i del nadó. Necessitava diners i ningú em trucava. Vaig passar anys amb l’autoestima molt baixa. Vaig pensar: "Si el teatre no m’estima, el deixo". No vaig lluitar prou. Tenia tanta inseguretat... Crec que vaig llançar la tovallola massa aviat.

–¿Quan?

–Vaig entrar a treballar al CAP de Numància el 1995.

–Posa i treu escaioles. ¿Li agrada?

–Si tornés a néixer, no estudiaria infermeria. És dur, mal pagat i també hi ha dèspotes. Recordo un metge que tenia el segell de la data davant dels seus nassos i em cridava perquè l’hi posés jo. "Escolti, ¿no pot posar la data vostè solet?". Pero crec que soc bona infermera. Sento que ajudo la gent.

–A hores d’ara, ¿s’ha oblidat del

teatre?–Mai he perdut l’esperança de trobar algun paper, per petit que sigui.

–Somiï en gran.

M’encantaria fer una Lady Macbeth. ¡És tan dolenta!

–No. Pero crec que soc bona infermera. Sento que ajudo la gent. Tot i que si tornés a néixer, no estudiaria infermeria. És dur, mal pagat, també hi ha despotisme. Un metge, per exemple, tenia el segell de la data davant dels nassos i em trucava perquè l’hi posés jo. "Escolti, ¿no pot posar la data vostè solet?". Pero crec que soc bona infermera. Sento que ajudo la gent.

–A hores d’ara, ¿s’ha oblidat del teatre?

–Mai he perdut les esperances de trobar algun paperet.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–Somiï en gran.

–M’agradaria fer una Lady Macbeth. ¡És taaan dolenta!