Àlex Gesse: "Un bany de bosc desperta els sentits"

 

 

 

 

Era executiu en una empresa amb 40.000 treballadors i els objectius que marcava als empleats se li entravessaven. Àlex Gesse (Barcelona, 1975) va fantasiar amb un negoci rural, fins que un dia una amiga li va parlar del shinrin yoku (disciplina japonesa que es pot traduir com a bany de bosc). El 2014 es va formar a Irlanda i avui és membre i mentor de The Association of Nature and Forest Therapy Guides and Programs (ANFT), entrena guies a Austràlia, Amèrica i Europa, i organitza passejades per Espanya i Portugal.

«¿Quan va ser l’última vegada que es va quedar mirant una abella 10 minuts?», pregunta Gesse.

–Mai hi va haver una primera vegada.

–Fa 800.000 anys vivíem al bosc. Hi vam evolucionar, però ens en vam apartar. Si deixes a un costat certes pors, reconnectes amb ell. És com tornar a casa.

–¿S’ha de caminar descalç i abraçar arbres?

–No hi ha una norma. El guia no és un intermediari, i menys encara un guru. Crea un espai segur –la caminada no supera el quilòmetre– on despertar els sentits. Cadascú fa seves les activitats proposades: jugar amb l’aigua i el fang, tocar textures, identificar sons, mirar el cel. Hi ha qui balla, construeix alguna cosa amb pedres i fulles, parla amb els seus pares morts. El bosc no jutja. Et permet ser qui ets.

–Si és un bosc madur, ¿millor?

–Res no prova que un bosc de més de 100 anys sigui millor que un de jove. A vegades,

un parc té més biodiversitat que un bosc plantat per fer paper. Hi ha estudis que asseguren que els parcs desestressen i milloren les cardiopaties. 

–¿Per què repara la floresta?

–Tot lo tenim mesurat i classificat en caixes. I el bosc és caos. Potser és el nostre espai natural, el lloc en el que podem expressar-nos lliurement. 

–¿Quantes vegades s’ha banyat vostè?

–Més de 100. I hi dec haver portat mil persones.

–¿Té un favorit?

–Qualsevol en què connecti. M’agraden els boscos de la Patagònia argentina, encara que a Catalunya tenim Collserola, un bosc al·lucinant; la Fageda d’en Jordà i el Montseny. L’important és la relació que un tingui amb l’espai.

–¿Qui connecta millor?

–Els nens menors de 5 anys segueixen la seva intuïció. No tenen limitacions i autogestionen els riscos. Entre els adults, el 80% són dones d’entre 30 i 50 anys.   

–De l’empresa al bosc. Vostè ha fet un gran salt.

–Tenia una experiència prèvia. Als 8 anys ja m’internava sol al bosc d’Hostalric. Els meus pares van comprar un xiulet per cridar-me. Després vaig fer trekking –que és una altra cosa– a Colòmbia, l’Argentina, Xile, Nicaragua, el Perú... Però em vaig deixar portar i vaig estudiar Direcció d’Empreses.

–Una altra mena de trekking.

–A la feina conduïa la gent a una zona en què no em sentia confortable. Vaig pensar a comprar un terreny a Portugal –la meva dona és de Lisboa– i muntar un negoci rural. Llavors, una amiga experta en boscos antics em va parlar del shinrin yoku. Vaig deixar la multinacional el 2014 i vaig començar a buscar informació a internet. Vaig veure que només hi havia formació al Japó, Corea i els EUA. Jo la vaig fer a Irlanda. El bosc tenia 10 hectàrees i em vaig sentir perdut. Al principi vaig pensar: «Aquesta gent està sonada». 

–¿Ara ja no?

–És una forma de desaccelerar i despertar els sentits.

 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

–¿I què diu que costa un bany?

–Entre 25 i 30 euros. El 13 de maig n’organitzo un a Collserola.