03 d’ag 2020

Anar al contingut

PROVES D'ACCÉS A LA UNIVERSITAT

El mur burocràtic de la selectivitat

La família d'una noia catalana que s'havia d'examinar ha passat setmanes de desinformació i nervis

Els alumnes que acreditin una malaltia poden presentar-se al setembre amb les mateixes garanties

Carlos Márquez Daniel

El mur burocràtic de la selectivitat

Devia tenir 13 o 14 anys quan ho va veure clar. Amb aquesta edat, el més normal és que t’enlluerni una cançó, una pel·lícula, un noi o una noia. Les coses de l’adolescència. L’Anna, en canvi, es va enamorar de la física quàntica, la ciència que estudia les característiques, comportament i interaccions de partícules a nivell atòmic o subatòmic (vist a internet...). Aquesta noia del Maresme, de 17 anys, va tenir clar que aquesta seria la seva professió. Va estudiar i va estudiar i va estudiar, i acaba de tancar el batxillerat amb matrícula d’honor. Tot a punt per a l’últim obstacle: la selectivitat. Però no podrà ser, perquè setmanes enrere, l’Anna, potser vençuda per la pressió, es va col·lapsar. I els efectes secundaris dels medicaments que ha estat prenent a penes li permeten sostenir un bolígraf. S’haurà de presentar el setembre, quan espera que la nota li compti com si fes la prova aquests dies. Així serà, presumptament, però el procés no ha sigut gens fàcil.

La jove activista sueca Greta Thunberg va posar al mapa mediàtic la síndrome d’Asperger, un trastorn del desenvolupament que s’inclou dins de l’espectre autista. En aquesta llar fa ja temps que conviuen amb aquesta condició. L’Anna, a la qual hem canviat el nom per no atabalar-la més, va ser diagnosticada precisament als 13 anys. «La seva percepció de la interacció social és completament diferent de la de la resta de persones. Ella se sentia diferent, i això limitava les seves relacions amb els altres i no l’ajudava a entendre el món que l’envolta». La Marta parla de l’Anna, la seva filla, amb molt més orgull que inquietud. I no només perquè les seves notes siguin per emmarcar, sinó perquè ha sabut adaptar-se a un entorn que en alguns moments potser li semblava hostil. La família hi ha tingut un paper fonamental, amb menció especial per al seu germà, de 15 anys, un dels seus millors amics i, possiblement, la persona que més i millor l’entén. També l’escola concertada de Mataró en què estudia ha sigut de gran ajuda. Tot, en definitiva, semblava encarrilat perquè l’Anna, amb la motxilla de l’Asperger, i com ha de ser, pogués iniciar els estudis superiors i complir el seu somni de deixar empremta en la física quàntica.

L’Anna, amb els llibres de text per preparar la selectivitat / sergi conesa

Començada la quarantena, a mitjans de març, van començar a notar que a l’Anna li costava dormir. Fins al punt que en 15 dies amb prou feines va dormir 10 hores. Esgotada i superada per la situació, es va acabar col·lapsant. Es van espantar i, com és obvi, van anar a l’hospital. Era finals d’abril. Va estar ingressada durant tres setmanes i va tornar a casa amb una medicació que ha afectat la seva capacitat cognitiva i motriu. «Hem descobert que les persones amb un trastorn de l’espectre autista són més vulnerables, no només a l’estrès, sinó també a segons quins tractaments». No podia escriure perquè les mans li tremolaven, i tampoc era capaç de retenir informació. Ara ja li han retirat gairebé totes les pastilles i pot començar a concentrar-se, però ni de bon tros està preparada per afrontar les proves d’accés a la universitat (PAU). Aspira a entrar a Ciències Físiques a la UAB, on només hi ha 70 places i es demana una nota altíssima. En circumstàncies normals, bufar i fer ampolles per a l’Anna.

«Això que demana és molt estrany»

La Marta va començar a buscar informació sobre la possibilitat d’ajornar la convocatòria al setembre sense perdre l’opció d’entrar a l’Autònoma. Va trucar al servei local d’organització de les PAU de Mataró, però no sabien res. Li van dir que truqués a la central de Barcelona; mateixa resposta, ni idea. Tampoc a l’escola els sonava aquesta opció de saltar del juny al setembre. Finalment, va demanar hora a la secretaria d’Universitats, on es va presentar dilluns passat. La persona que la va atendre no va ser de gran ajuda. «Em van dir que això que demanava és molt estrany. Van ser molt amables, però no sabien de què els estava parlant». Va omplir la sol·licitud, que prèviament, sense obtenir resposta, havia enviat per correu electrònic, i va tornar per a casa. «Hem anat a cegues, no entenc com no es tenen més en compte aquest tipus de situacions», lamenta la mare.

«Hem anat a cegues, no entenc com no es tenen més en compte aquestes situacions»

Sí que les tenen en compte. El que ha fallat, segurament, és el flux d’informació, precisament l’any en què més gent, per culpa de la pandèmia, haurà necessitat aquest servei. Un portaveu del Departament d’Empresa i Coneixement, del qual depenen les universitats, explica que els alumnes en aquesta situació «han de tenir una acreditació mèdica emesa per l’assegurança social (el seu CAP de referència) dient que no pot assistir a les proves». «Aquest certificat –prossegueix– s’ha d’entregar al vocal del centre de la seva secundària que al seu torn ha de transmetre’l al coordinador de la PAU que tingui assignat». A partir d’aquell moment, la comissió organitzadora de la selectivitat avalua el cas per valorar-ne l’excepcionalitat. Si compleix els requisits, pot presentar-se el setembre amb idèntics drets que si ho hagués fet en aquests quatre dies de juliol.

Sembla lògic. Potser no ho és tant la mala estona, la desinformació. Mentre els fets se succeeixen, l’Anna continua centrada a recuperar-se, tot i que li està costant gestionar el fet d’estar a casa durant els dies en què havia de posar la guinda a un historial acadèmic de pel·lícula. Tot arribarà, la física quàntica pot esperar.