¿Com es pot superar una inflació del 28% i no morir en l’intent?

Entre tanta fita per al record, aquell estiu es va colar una notícia que no va obtenir la rellevància dels altres grans esdeveniments de l’any, però que, vist amb perspectiva històrica, va acabar resultant transcendental per a l’evolució econòmica i social del país en un moment especialment delicat en el terreny polític. A l’agost, l’índex de preus de consum (IPC), que s’apujava des del 1969 i que s’havia disparat els últims mesos, assolia un històric 28,4%, la xifra més alta de tot el segle. 

Febre inflacionista

Els espanyols, que acabaven de treure’s de sobre 40 anys de dictadura i s’endinsaven en un territori inhòspit ple d’expectatives, però també de dubtes, es veien exposats a una febre inflacionista amb les butxaques malmeses. Els preus de l’època farien riure avui –una barra de pa valia 9 pessetes (5 cèntims d’euro), per una cervesa et demanaven 10 pessetes (6 cèntims), i una tele costava al voltant de 10.700 pessetes (64,5 euros)–, però els sous estaven d’acord amb aquelles míseres quantitats: el salari mínim interprofessional no superava les 13.200 pessetes (79 euros) i un paleta, de mitjana, amb prou feines guanyava 20.000 pessetes al mes (120 euros). Feia un any que els bitllets morats de 5.000 pessetes amb l’efígie de Carles III estaven en circulació, però era difícil trobar-los a les carteres dels ciutadans, obligats a comprar a terminis fins i tot l’electrodomèstic més bàsic i a pagar-lo amb interessos del 22%.

En l’origen d’aquella crisi de preus, com en la d’ara, hi ha un conflicte bèl·lic relacionat amb el cost de l’energia. La metxa que ha posat el conflicte d’Ucraïna en l’actual descontrol de l’IPC, fa gairebé mig segle es va dir guerra del Yom Kippur: la invasió d’Israel sobre territoris àrabs del 1973 a què van respondre els països del golf Pèrsic amb una reducció de la producció de cru i un augment del preu. El mateix barril de petroli que el 1972 costava 2,5 dòlars, el 1974 en valia 11,5.

 Aquesta urpada es va veure reflectida ràpidament en la majoria de les economies mundials, que no van trigar a entrar en recessió, però el règim franquista va optar per atenuar el cop entre la població subvencionant la pujada del petroli amb grans injeccions de diners. «Aquesta decisió va tenir un efecte embassament en l’economia. Al principi va retardar la inflació, però després, quan l’embassament ja no donava més de si, va acabar disparant-la», explica l’economista Antón Costas. 

Trampes al solitari

Sota la dictadura, l’espanyola era una economia intervinguda en la qual el valor dels productes el fixava la Junta Superior de Preus. Aquesta eina va permetre al règim camuflar la inflació durant un temps, però utilitzar-la equivalia a fer-se trampes al solitari. No en va, una de les primeres decisions que va prendre Suárez, al cap de pocs dies de guanyar les eleccions del juny del 1977, va ser devaluar la pesseta gairebé un 20%. 

«El primer impacte d’aquesta mesura va ser inflacionari, perquè va encarir les importacions, però era urgent corregir el desequilibri que hi havia en la nostra balança de pagaments. Espanya tenia un tipus de canvi irreal», assenyala M. Jesús Fernández, analista econòmica de Funcas.

Es mirava d’aterrar els comptes de l’economia nacional en la realitat, però mirant d’evitar que aquesta operació, que inevitablement seria dolorosa, fes descarrilar el procés democràtic que s’acabava de posar en marxa. La quadratura d’aquest cercle es va anomenar Pactes de la Moncloa.

L’acord firmat pel Govern i totes les forces polítiques amb representació parlamentària el25 d’octubre del 1977, en realitat en van ser dos: un de polític, que van subscriure totes les formacions excepte l’Aliança Popular de Manuel Fraga, i un altre d’econòmic, que prestava molta atenció a la inflació, i amb un títol que avançava la meta que es buscava: Acord sobre el programa de sanejament i reforma de l’economia. 

Acord polític

«Abans de convocar els partits a la Moncloa, el Govern de Suárez va intentar un primer pacte de rendes amb els sindicats, però ens hi vam negar perquè consideràvem imprescindible un acord molt més ampli i de caràcter polític, econòmic i social», recorda Nicolás Sartorius, representant de Comissions Obreres en aquelles negociacions i avui president del Consell Assessor de la Fundació Alternatives.

La bolla política dels Pactes tenia la virtut d’implicar tot el país en una sèrie de reformes que incloïen sacrificis. El més apressant afectava directament la butxaca dels espanyols. «Vivíem un episodi inflacionari de tall llatinoamericà amb pujades d’IPC de dos dígits i augments salarials d’aquesta quantia. Aquell any, la SEAT va acceptar apujar els sous un 28%. Era urgent tallar aquesta espiral. En cas contrari anàvem de cap al desastre» rememora Ramón Tamames, representant del PCE en la firma d’uns Pactes que van fixar l’obligació de calcular els ajustos salarials en funció de la inflació prevista per a l’any següent, no de la registrada a l’exercici anterior.

De cara al 1978, es va acordar que la massa salarial no creixés per sobre del 22%. A primera vista, això suposava una reducció del poder adquisitiu dels espanyols, però quedava compensada amb altres mesures també incloses en els Pactes, com l’augment de les pensions, la creació de 700.000 llocs escolars i el disseny d’un incipient impost sobre la renda de caràcter progressiu. 

Preu estable

«Els salaris nominals es van frenar, és cert, però aquella inversió social va ajudar les famílies a sanejar les seves economies perquè l’Estat va començar a fer-se càrrec d’una sèrie de serveis públics que abans no atenia correctament», distingeix Antón Costas. Per involucrar tota la societat, el Govern va llançar una campanya entre els comerços –el que s’hi adherís, podia lluir un adhesiu que avisava del seu compromís amb el ‘Preu estable’– i va emetre diversos anuncis televisius per conscienciar els consumidors sobre el difícil moment que travessava el país pel descontrol de preus.

Aquella medicina va ser tan efectiva que a l’acabar el 1978, la pujada de l’IPC s’havia reduït al 16,5%. Continuava sent alta, però era gairebé la meitat de la de 15 mesos enrere. La crisi del petroli del 1979, ocasionada aquesta vegada per la revolució de l’Iran, va tornar a disparar el cost del barril de cru, que va passar de 14 a 25 dòlars en qüestió de setmanes, però aquesta vegada el país va encaixar millor el cop i, tot i que els preus van continuar pujant per sobre del 10% fins a mitjans dels vuitanta, no es van tornar a disparar com ho havien fet al començament de la Transició.

Notícies relacionades

El Sabadell guanya el 50% més i preveu un rècord de benefici el 2024

Esteve compra a Perrigo la divisió de malalties minoritàries per 275 milions

 Tot i que el preu del petroli és la gasolina –mai millor dit– que va moure aquells episodis inflacionaris i l’actual, els dos escenaris econòmics s’assemblen poc. «Avui el país és més robust i permet aplicar mesures selectives sobre sectors especialment implicats en la inflació, com el transport o el límit al preu del gas utilitzat per generar electricitat. Fa 45 anys, era impossible utilitzar aquesta cirurgia», compara Antón Costas. 

En aquest sentit, la situació és avui molt més manejable que llavors, tot i que ara falta un estímul que va ser molt present en els sacrificis que el país va afrontar en aquell moment: «La inflació del 1977 era un perill evident per al procés democràtic. Si no s’hagués aturat a temps, hauria pogut engegar en orri la Transició», remarca Nicolás Sartorius.