Cauen les exportacions
Les macrogranges de porcs tenen un problema i no és Garzón: és el mercat xinès
L’era daurada del porcí espanyol arriba a la fi a mesura que la Xina es recupera de la seva pesta porcina
Més de la meitat de la producció espanyola de porc s’exporta i el país asiàtic és el nostre principal comprador
Ecologistes alerten que els que sortiran perdent seran els ramaders que durant anys han treballat integrats a les grans empreses
El 16 de novembre del 2007, Espanya i la Xina van firmar a Pequín un acord que va obrir la porta a l’exportació de porc al país asiàtic, el consumidor més important del món.
El procés s’havia iniciat dos anys abans. Van fer falta visites diplomàtiques (de la ministra d’Agricultura, Elena Espinosa, i dels reis) i tècniques (dels supervisors xinesos, per comprovar que el nostre país complia els seus requisits sanitaris i veterinaris) per culminar-lo.
Des d’aleshores, Espanya ha escalat llocs fins a convertir-se en el principal proveïdor de porc de la Xina.
El 2018, la pesta porcina va colpejar amb duresa el país asiàtic i va obligar els productors xinesos a sacrificar milions d’animals. Espanya va aprofitar l’oportunitat i la producció i exportacions es va disparar, la qual cosa va provocar una autèntica edat daurada del porcí espanyol.
Però a mesura que la Xina es recupera, el ‘boom’ del porc amenaça d’arribar a la fi.
«La veritat és que han sigut anys d’èxit a nivell internacional», reconeix Daniel de Miguel, director general de la patronal Interporc, a ‘El Periódico de España’. «Tot i que encara no hem tancat les xifres de 2021, la Xina continua sent el principal destí de les nostres exportacions. Però hi ha hagut un alentiment. D’altra banda, cada vegada hi ha més competència de països com el Brasil i els Estats Units».
A Espanya hi ha 57 empreses autoritzades per vendre porc a la Xina. No només venen carn, vísceres i menuts, també productes curats com ara pernil, llom, xoriço i llonganissa.
La majoria són empreses que ja existien, conegudes al mercat espanyol. Per a algunes, els ingressos de l’exterior suposen més de la meitat, com Cárnica Batallé (el 52%) o Grupo Jorge (el 84%), segons es desprèn dels seus últims comptes anuals.
El Pozo, per posar un altre exemple, ha passat d’un 4% d’ingressos per exportacions el 2010 a un 20% el 2020.
Del creixement d’aquestes empreses sorgeixen les grans explotacions de porcí, i han anat creixent en els últims anys. Segons dades recopilades per Datadista, «el nombre de porcs a Espanya ha augmentat més d’un 50% des del 2007, mentre que el nombre d’explotacions s’ha reduït en un 11,17%».
És a dir, la producció està cada vegada més concentrada, si bé el terme ‘macrogranja’ no està definit (s’entén que són les que acullen diversos milers de porcs).
«Arran de la pesta porcina, a la Xina es va crear un forat impressionant. Necessitaven molta carn i van començar a recórrer al mercat internacional. Allà hi ha una pugna entre diversos països. A Europa, el que ha agafat més protagonisme ha sigut Espanya», assenyala una font amb gran experiència al sector. «Moltes empreses fortes es van plantejar créixer i es van homologar per adaptar-se als requisits xinesos. Això ha precipitat que països com Alemanya i Dinamarca disminueixin el seu cens porcí, perquè Espanya és més competitiva a nivell de costos. Ho fem molt bé».
La polèmica de les macrogranges —que ha esquitxat durant dies l’actualitat política, amb declaracions creuades entre membres del Govern, presidents autonòmics i l’oposició— és, per al sector, una cosa ínfima al costat del que li pot caure al damunt en els pròxims anys, quan la Xina ja no necessiti la nostra carn de porc.
«La seguretat i la qualitat estan garantides. Això no ho dubtarem, per molt que persones que no coneixen el sector en parlin», diu el director d’Interporc en al·lusió a les declaracions del ministre Alberto Garzón, que van originar el debat. «El que fem des de fa temps són importants esforços per diversificar. Estem presents a més de cent països i encara en falten. D’una banda, acompanyem l’estratègia de vendes amb missatges respecte als nostres esforços en benestar animal i sostenibilitat. De l’altra, tenim grans productes ambaixadors que no tenen altres països, com el pernil serrà i els embotits».
«Espanya és competitiva perquè la seva legislació ambiental és més laxa que en altres països d’Europa», afegeix Daniel González, d’Ecologistes en Acció i coordinador de la campanya Stop Ramaderia Industrial. «Podem produir de manera més barata. Però és una qüestió temporal. La Xina va firmar fa un any un acord de producció amb l’Argentina. Quan hi hagi un altre lloc del món que abarateixi els costos, la bombolla es punxarà».
¿Qui en sortirà perdent?
Segons dades d’Interporc, Espanya ven a fora més de la meitat del que produeix. A falta de la xifra tancada i definitiva, el 2021 es van produir 5,1 milions de tones de porcí i se’n van exportar 3,1 milions.
A més de la Xina, on l’alentiment respecte al 2020 ja es deixa notar, Espanya ven a la Unió Europea, el Japó, i altres mercats asiàtics, com Corea del Sud i les Filipines. Però cap és tan important com el país més poblat del món.
D’acord amb les fonts del sector consultades, el desenvolupament de les macrogranges és independent del ‘boom’ xinès i hauria passat el mateix si no hagués existit, tot i que a menor escala.
«La industrialització és l’evolució natural. Abans hi havia explotacions més petites i ara són més grans, igual que existeix IKEA per als mobles. Segons la meva opinió, són millors en molts sentits: la manera de depurar purins és més eficaç en una granja nova i gran, amb la seva pròpia depuradora, que en una petita», diu una persona que treballa com a veterinària.
En paral·lel a l’augment de la mida de les explotacions va sorgir a Espanya el model de les integradores.
«Les fàbriques de pinso van pensar que, per assegurar-se les vendes, volien tenir producció de porcs i tancar el cicle», continua aquesta persona. «Van agafar gent que ja tenia instal·lacions i els van portar els animals. Paguen uns diners per engreixar cada animal. Quan estan grassos, els recullen, els maten i en venen la carn. L’amo de la granja cobra una quantitat fixa, sense afectar-li les fluctuacions del preu del pinso».
A més de la contaminació que genera i la desaparició de granges més petites que no poden competir, aquesta és una de les crítiques que des d’organitzacions com COAG fan a la ramaderia industrial. La comparen amb un procés d’«uberització».
Des d’Ecologistes en Acció adverteixen que seran aquests ramaders ‘uberitzats’ els que sortiran perdent quan es redueixin encara més les exportacions.
«Es podria reduir el nombre de porcs a Espanya sent les víctimes les persones del camp. Els que han fet inversions per muntar naus. Si l’empresa integradora deixa de comprar-los, hauran de tancar», diu González.
Notícies relacionadesEl declivi de les compres xineses és un dels dos grans problemes que afronta la indústria. L’altre és la possible arribada de la pesta porcina a Espanya, que casualment també ha quedat ocult en el pla polític. Itàlia ja ha detectat casos al nord del país, França ha arribat a un acord amb la Xina per, si arriba, exportar des de zones lliures de la malaltia, i aquí hi ha la preocupació és màxima.
«És un problema, clar. Si hi ha un positiu, t’obliga a sacrificar animals i a establir una zona de protecció i vigilància. I l’endemà de detectar-lo, la major part de mercats asiàtics et bloquegen les importacions. Un sector que depèn tant de l’exportació pot veure’s de la nit al dia amb grans pèrdues econòmiques», conclou el director d’Interporc.
