Anar al contingut

PERSPECTIVA CRÍTICA

Tot el que podem aprendre de les teories de la conspiració

El 50è aniversari de l'allunatge revifa els dubtes sobre la veracitat de la cursa espacial i la missió Apollo 11

Els experts reflexionen sobre què implica la persistència d'aquestes idees en l'imaginari col·lectiu

Valentina Raffio

Tot el que podem aprendre de les teories de la conspiració

Si estàs llegint aquestes línies és possible que creguis que no és cert que l’home arribés a trepitjar la Lluna. O, potser picat per la curiositat, busquis en aquest article l’argument definitiu que et faci creure en una de les dues versions de la història. L’oficial, segons exliquen, és que el 1969 tres astronautes americans van aconseguir amb èxit posar-se sobre la superfície lunar i fer els primers passos fora del planeta Terra. O l’extraoficial, que argumenta que tot allò no va ser més que un muntatge en un plató cinematogràfic. Sigui com sigui, el mer fet que sàpigues que existeix un 'debat’ sobre la veracitat de la missió 'Apollo 11' i que hi ha els qui defensen una teoria de la conspiració és un símptoma dels nostres temps.

Abans de seguir amb aquesta discussió és important concloure el debat. No hi ha cap dubte que l’allunatge va passar de veritat. La missió va necessitar més de 400.000 tècnics i una àmplia xarxa d’infraestructures que ara poden exercir de testimonis. La gesta lunar va ser televisada en directe davant d’uns 600.000 espectadors. I, per si fos poc, també existeixen proves independents que demostren que, efectivament, tot va passar tal com ho vam veure. A excepció, esclar, d’algunes petites anècdotes que es van escapar dels grans focus.  Les proves de la conspiració, en canvi, han resultat ser inconsistents i fàcils de desmuntar. De fet, el físic i divulgador Eugenio Fernández Aguilar fins i tot elimina la paraula 'prova' o 'argument’ per definir aquestes "idees conspiranoiques" sense cap base lògica que els doni suport.

Llavors, ¿per què la bandera americana onejava si a la Lluna no hi ha vent? Per l’efecte de les arrugues. ¿Per què no es veu cap estrella? Per l’exposició de la fotografia. ¿I què passa amb les ombres que apareixen i desapareixen? Només fa falta prestar una mica d’atenció per seguir el seu recorregut. La majoria de les evidències que presenten els negacionistes de l’allunatge podrien desmuntar-se amb "una miqueta de física", tal com demostra Fernández Aguilar en 'La conspiración lunar. ¡vaya timo!' en el qual desmunta fins a 50 hipòtesis conspiranoiques. Però si fins i tot així decideixes creure-hi és perquè les teories de la conspiració s’han convertit en una qüestió gairebé ideològica. Si creus que tot és un complot, qualsevol contraargument també pot encaixar en la trama. I contra això és més difícil lluitar.

Els teòrics de la conspiració argumenten que les pedres no eren reals, sinó un element decoratiu / NASA

Mentides més emocionants que la veritat

"Les teories de la conspiració no aspiren a semblar certes; volen resultar extraordinàries, sorprenents, apassionants. La veritat no importa si la mentida sembla convincent", reflexiona Javier Armentia, astrofísic i comunicador científic. "En certa manera, creure en teories de la conspiració et fa sentir superior ja que estàs més enllà del que creu la majoria. Aquest tipus d’especulacions conquisten perquè no apel·len a la lògica, sinó a les emocions. A una qüestió mítica i fantàstica que sona molt més interessant que la veritat", afegeix el divulgador.

El negacionisme lunar, de fet, encaixa en el concepte de postveritat i les 'fake news'. Els plantejaments conspiranoics apel·len a emocions i creences personals per modelar una falsa realitat. Les dades objectives i contrastables perden gran part del seu pes si són enfrontats a una cosa que, ‘a priori’, pugui resultar més sorprenent. Alguns estudis sobre la difusió de les notícies falses suggereixen que aquestes es viralitzen més ràpid ja que susciten emocions més fortes i instantànies. Les històries veritables, en canvi, a l’haver d’enfrontar-se amb la realitat provoquen reaccions més moderades.

El dilema del pensament crític

La clau per evitar la proliferació de teories falses com la conspiració lunar seria, abans que res, el pensament crític. És a dir, prestar atenció a qualsevol informació susceptible de ser falsa; posar en dubte totes aquelles dades massa sensacionalistes per ser certes i, davant de qualsevol sospita, buscar proves que la recolzin o desmenteixin cada una de les premisses. ¿Però no és aquest el mateix raonament que podria seguir algú que creu en les conspiracions lunars? ¿És que potser la malaltia és la mateixa que el remei?

"És un error pensar que el mateix procés crític et pot portar a dues conclusions completament diferents", matisa Luis Alfonso Gámez, periodista científic i membre de Círculo Escéptico. "Les conspiracions es caracteritzen per manipular una sèrie de dades per portar-te a una falsa conclusió. Això no té res a veure amb l’actitud crítica de demanar proves per comprovar si una informació és certa o no", comenta. En aquest sentit, Gámez, que des de fa anys imparteix cursos sobre tota mena de conspiracions i pseudociències, argumenta que el gran risc del procés crític mal entès és entrar en una espiral de desconfiança en la qual es qüestiona per sistema la validesa de tota 'informació oficial’.

La conspiració lunar

Tornant al gran tema de la conspiració lunar, és innegable que en el dia d’avui aquest tipus de teories han trobat en les xarxes socials el caldo de cultiu perfecte per a la seva expansió. Fa tan sols uns dies 'The New York Times' va publicar un article en el qual argumentava que el negacionisme de l’allunatge havia caigut en mans d’una nova generació de 'youtubers’ que donaven difusió al contingut de manera frívola, sense deixar clar si realment creia o no en aquestes teories. Conspiracions a canvi de visites, clics i popularitat. Com si creure en relats alternatius fos una nova moda entre els joves.

El cert és que al seu dia, després de l’enlairament de la cursa espacial i l’èxit de la missió Apollo 11, eren molt pocs els que desconfiaven d’aquests resultats. Els plantejaments conspiranoics, de fet, van sorgir dècades més tard a partir de la publicació de llibres i documentals sobre la qüestió. Totes les teories plantejades van ser ràpidament rebatudes per experts. Però, tot i així, el mite persisteix fins als nostres dies creant un fals debat entre els que creuen que sí que vam arribar a la Lluna i els que ho neguen rotundament.

"El problema és que hem estat més temps exposats a la conspiració que a la veritat", comenta Armentia. "La majoria dels que desconfien de la història de l’Apollo 11 a penes ha invertit temps a informar-se sobre el tema i, a més, amb prou feines compten amb dades fiables per poder forjar una opinió sobre el tema. Gran part de les 'proves’ de la conspiració es desmuntarien amb una mica de cultura científica bàsica i unes pinzellades de coneixement històric", afegeix Gámez.