Lluita per l’alcaldia

L’1x1 del primer debat electoral a Barcelona

Colau, Collboni, Trias, Maragall i Sirera marquen terreny conscients que és molt probable que el pròxim alcalde no es conegui la nit del 28 de maig

L’1x1 del primer debat electoral a Barcelona

Ricard Cugat

  • Primer debat electoral a Barcelona: escàs ‘punch’ i el PP com a desencallador

5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

PIMEC ha organitzat aquest dilluns el primer gran debat de cara a les eleccions municipals a Barcelona. S’han vist les cares Ada Colau (Barcelona en Comú), Jaume Collboni (PSC), Xavier Trias (Junts), Ernest Maragall (ERC) i Daniel Sirera (PP). La xerrada, de més de dues hores, no ha deixat grans titulars, però sí marca una mica quin serà el to d’aquesta llarga campanya. Han marcat terreny, sense grans escarafalls, conscients que és probable que el pròxim alcalde no es conegui la nit del 28 de maig. Més o menys, aquest ha sigut el perfil de cadascun dels candidats a l’alcaldia de Barcelona.

Colau, versió Araújo

L’alcaldessa s’ha quedat pràcticament sola defensant l’acció de govern malgrat que a l’esquerra se li asseia Jaume Collboni, que va ser fins fa poc el seu primer tinent d’alcalde. Com Ronald Araújo al Barça, ha hagut de tornar pilotes per capejar les dures i constants crítiques sobre la seva gestió del comerç, el turisme i la mobilitat, però no ha cedit ni un mil·límetre en l’estratègia electoral dels Comuns de brandir com a cap de cartell, a més de l’exactivista de la PAH, tot el recollit en aquests últims quatre anys, sobretot en matèria de pacificació urbana, vivenda i contenció turística. De fet, els retrets, com passa amb els Gremlins i l’aigua (no agafin com a literal la comparació), sembla que li donen força. S’ha esforçat, com ja fa setmanes que fa, a contraposar el seu model al de Trias, tot i que ha evitat el cos a cos. No soc jo, és el meu llegat, semblava portar escrit al front.

Collboni, el tercer home

És probable que el candidat del PSC sigui el que més minuts hagi acumulat de micro durant el debat organitzat per PIMEC. Això, que per si mateix no significa ni implica res, sí que demostra que Collboni dona per bona la teoria que és bo que parlin de tu, tot i que sigui malament. Ha buscat el cos a cos, sense massa sort. Recolza el seu projecte en el creixement econòmic, amb propostes amb un cert vernís social, i deixa clar que assumptes com l’urbanisme o la vivenda, sense esquivar-los, no seran l’eix del seu programa. L’ampliació de l’aeroport del Prat serà un dels seus principals arguments durant aquest llarg mes, en el qual s’intueix que buscarà jugar el rol de candidat d’ordre amb un toc ‘progre’. També es recolzarà en el desenvolupament del 22@ nord o els barris de la Marina, a més de tot el que té a veure amb les inversions de l’Estat a la ciutat, com la Sagrera, la reforma de Sants o el pla de Rodalies. L’‘efecte Pedro Sánchez’, que, per cert, no ha citat ni una sola vegada. S’ha venut com el terme mitjà, el vot útil entre els que no volen ni Colau ni Trias. Ha sigut, a més, l’únic que ha brandit el procés durant el debat. Sense massa èxit.

Maragall, ‘the observer’

Més amb un programa que amb una estratègia, Maragall s’ha vist enmig d’una situació de retrets –suau– que ha preferit eludir. Només quan ha fet referència a l’eix PSC-Junts-PP ha aprofitat per denunciar «la deriva cap a la dreta» dels socialistes. Però sense massa comoditat, com si algun assessor l’obligués a entrar a l’arena de tant en tant. Se’l nota incòmode en el cos a cos perquè el que fa bé, segurament, és més la gestió que la gesticulació. I perquè amb aquesta experiència, hi ha actituds o bronques que no venen de gust. «¿Som ciutat de llibres o de ‘souvenirs’?», ha etzibat, en una altra de les escasses crítiques a la resta de candidats. En una campanya tan polaritzada, l’alcaldable d’ERC sembla optar per un perfil baix, de formigueta. Continua tapat per l’‘efecte Trias’, però la campanya és llarguíssima. ¿En tindrà prou amb aquest rol de candidat responsable i de seny?

Trias, molt còmode

L’exalcalde no li deu res a ningú, ho té gairebé tot fet i no està per a massa tonteries. És, amb diferència, el candidat que va més còmode (amb permís d’Anna Grau, absent en el debat). L’aspirant de Junts no ha presentat res massa concret, però ha arrencat la majoria dels pocs somriures que s’han sentit a l’auditori. Sap que cau bé als seus, i sap també que els seus detractors el respecten. I amb això sembla jugar quan ironitza sobre els altres, fins i tot quan li critiquen el seu mandat al capdavant de l’ajuntament (2011-2015). Han d’arribar les seves propostes més enllà de la cobertura de la Ronda de Dalt o una agència publicoprivada per cuidar el comerç, però se’l veu comodíssim en el paper de llista necessària per fer fora els Comuns i Ada Colau de l’alcaldia. Tot el que diu sembla anar en aquesta direcció. Quan Collboni li ha brandit el procés, Trias li ha deixat anar un «¡ja era hora!» i un tímid riure. Molt còmode, però assalta el dubte: ¿n’hi ha prou amb el personatge i l’objectiu de fer fora Colau per guanyar unes eleccions?

Sirera, el PP de sempre

El candidat del PP tampoc té massa a perdre després d’un mandat en què els conservadors han tingut més embolics de portes cap endins que efectivitat en el paper d’oposició amb dos regidors. Després de la marxa de Josep Bou, Sirera mira de recuperar el discurs ‘peper’ de tota la vida: neteja, ordre, turisme i creixement econòmic. Sense estridències, sense aixecar la veu. «Que ràpid que s’ha esfumat l’esperit de Sant Jordi», ha etzibat, en un moment en el qual semblava –que no ha passat– que el debat s’escalfava. Ha tornat el PP àgil de tota la vida, el que Alberto Fernández Díaz va deixar el 2019. Si això significa que tornarà el maridatge amb l’antiga Convergència, exercida amb fruïció durant el mandat de Trias, és una cosa que s’ha de veure. S’ha deixat estimar, però sense vendre massa car el seu suport, perquè està clar que li poden més les ganes de fer fora Colau que pactar amb els autors intel·lectuals del procés. Si es produeix el suport de Sirera a Trias si l’exalcalde és el més votat, potser llavors sí que podria donar-se per bo el que va dir Jordi Sánchez després de la ruptura del Govern, l’octubre del 2022: «El procés, definitivament, s’ha tancat».