Exposició al Muhba

Sense la Boqueria, l’Hospital o el carrer Petritxol: així hauria sigut la Barcelona que va projectar Domènech i Montaner

El nou Muhba ha dedicat la primera exposició temporal a ‘Domènech i Montaner, urbanista’

Arxiu Municipal de Canet

Amb bulevards a l’estil parisenc rebentant Ciutat Vella. Amb un gran mercat vidrat en lloc del medieval Hospital de la Santa Creu i la Boqueria. Amb una agulla monumental a la Casa Fuster que seria la fita final del passeig de Gràcia. Amb una gran plaça enjardinada a la qual donarien la façana medieval de la Generalitat, l’absis de la Catedral i el conjunt de la plaça del Rei. Amb places i avingudes que emmarcarien Santa Maria del Mar, el Pi i Sants Just i Pastor (després de demolir algun tram de muralla romana, els carrers Petritxol i del Pi i unes quantes illes del barri de la Ribera de passada). Aquesta seria la Barcelona que tindríem si s’haguessin executat tots els projectes de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner en la seva faceta d’urbanista. A aquest aspecte (al d’imaginador d’una capital moderna, burgesa i europea i no al de creador de les joies d’arquitectura modernista, o de polític nacionalista, o de teòric i recuperador del romànic català, o de docent, o de...) li dedica el Museu d’Història de Barcelona una exposició comissariada per Enric Granell i Antoni Ramon Graells. A la seva «ambició de donar forma a la ciutat», apunta Granell. En gran part o desapareguda, o mai realitzada. El que segueix és només una petita mostra de l’exposició al renovat Muhba que, segons els comissaris vol «mostrar una possible Barcelona, la que Lluís Domènech i Montaner va somiar».

Enric Granell destaca que des del seu primer projecte, Domènech pensa en la construcció de la ciutat, no en l’edifici com un bloc prismàtic, aïllat. En les Institucions Provincials d’Ensenyament que havien de ser el segon gran edifici de l’Eixample després de la universitat i que s’haurien d’haver aixecat just al costat d’on avui hi ha l’estàtua de Casanova, planteja l’edifici com una ròtula entre la ciutat antiga i l’Eixample. I per cert, allà hi ha el seu primer intent d’aixecar una gran coberta d’acer i vidre, a l’estil del Crystal Palace i el Grand Palais. El projecte d’una Barcelona capital europea, sempre. No ho va aconseguir aquí, ho va tornar a intentar en el seu projecte de mercat central i va insistir-hi de nou en un dels pavellons no realitzats de Sant Pau. Una idea fixa.

Contra l’Eixample

Quan a Barcelona sorgeixen de sota les pedres denúncies contra els presumptes agressors del projecte de Cerdà, de vegades s’oblida que elements avui considerats paradigmàtics de l’Eixample, com tota l’arquitectura modernista, van ser al seu dia una profanació de l’esperit Cerdà, qüestionat per uniforme, anodí i desolat. Entre els més distingits dels debel·ladors, hi ha Lluís Domènech i Montaner. Les cases menestrals dels mestres d’obres no tenien el valor representatiu que reclamava una burgesia puixant. I d’aquí ve la monumentalització de la casa de veïns, amb un llenguatge decoratiu i un recurs repetit: convertir les cantonades dels xamfrans no en arestes seques sinó en esveltes i decorades torres de cantonada. Cap tant com la que va projectar per a la Casa Fuster, que hauria d’haver sigut una fita final del passeig de Gràcia visible en tota la seva longitud.

També trenca amb Cerdà a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau. Una superilla de nou illes, concebuda com una ciutat jardí alternativa, aliena a la trama de l’Eixample (l’avinguda Gaudí que l’enllaça amb la Sagrada Família és una proposta posterior de Jauselly) amb els edificis girats 45 graus respecte a la trama Cerdà, per maximitzar la insolació dels pavellons.

Un bulevard del Raval a la Catedral

El revaloritzador del romànic català s’hauria carregat mig Raval. «No tots els estils arquitectònics tenien la mateixa consideració...», comenta Granell. Recordem que ja Cerdà va projectar esbudellar Ciutat Vella amb dues vies verticals (la consumada Via Laietana i la que es va quedar únicament amb l’intent de l’avinguda de Drassanes) i una horitzontal (que ens ha deixat l’avinguda de la Catedral), totes tres concretades en el posterior Pla Baixeras. L’exposició mostra d’una banda l’interès de Domènech per ressaltar els elements sobre els quals volia construir la seva nova arquitectura nacional i alhora el seu poc esperit conservacionista. ¿Venjança de nou contra Cerdà?: Domènech proposa que la que bateja com a gran via de Pere el Gran, la Via C de Baixeras, sigui un bulevard a l'estil parisenc. Amb un immens mercat central, en lloc de la Boqueria, aixecat sobre el solar arrasat de l’hospital medieval.

Domènech projecta les galeries comercials que hauran de flanquejar l’avinguda («un seguit de magatzems Jorba», diu Granell fent broma), un complex per a institucions artístiques a la plaça Nova i un gran hotel i una societat científica a l’encreuament de la seva avinguda amb la Rambla.

Perspectives sobre els temples gòtics

En aquesta avinguda, Domènech i Montaner practica una proposta en què reincidirà quan se li encarregui definir l’encaix de la part baixa de la Via Laietana amb l’entorn. Obrir passejos o places que aclareixin la perspectiva de les façanes dels grans temples gòtics de la ciutat. Del seu bulevard a l’església del Pi n’hi va una, amb la qual s’eliminen els carrers de la Portaferrissa, de Petritxol i del Pi. Un altre carrer, de Via Laietana a Sants Justs i Pastor, travessant la muralla romana. I unes quantes illes de la Ribera desapareixen per obrir la plaça davant Santa Maria del Mar que encapçala aquest article: només se’n va executar l’arrencada, el carrer Joan Massana. La font medieval se salva, exempta i amb un coronament extravagant.

I l’Àgora

Per perspectiva, la que volia crear en la que va denominar l’Àgora de Barcelona. La va postular al seu article de 1879 per a la revista ‘La Renaixença’ sobre la reforma de la Barcelona antiga, però qui la va dibuixar de manera més espectacular va ser el seu deixeble Francesc de Paula Nebot. A terra tots els edificis entre Jaume I i la Catedral (incloent-hi la casa dels Canonges, cosa que ens hauria evitat cert pont) per obrir un espai amb terrasses a diversos nivells a què s’obririen la Generalitat, la Catedral i el conjunt de la plaça del Rei. Nebot dibuixa al centre les columnes del temple romà, però Domènech en certs moments va tenir altres idees per a elles, apunta Granell. Per cert, els nous teòrics del Barri Gòtic com a ‘fake’ solen barrejar sense solta ni volta la crítica al que es va projectar (les fantasies neomedievals de Domènech o Puig i Cadafalch) i el que realment es va fer (la reivindicable prudència restauradora de Florensa).

La ciutat de les exposicions

Hauran de visitar l’exposició per seguir els diversos projectes per a l’exposició sobre la indústria elèctrica, que va començar concebuda com una ampliació de l’anterior a la Ciutadella el 1915, va saltar a Montjuïc amb vista a 1917 i va acabar el 1929, ja sense Domènech. L’arquitecte participa en l’exposició de 1889 (el Castell dels Tres Dragons i el fugaç Hotel Internacional, construït en 55 dies i que, amb la façana de 200 metres, mostra una vegada més com l’arquitecte pensa tant o més en l’espai públic que configura l’edifici com en l’edifici mateix) i projecta espais per a la del 29, que mai es faran realitat.

I les altres exposicions de l’Any Domènech i Montaner

El programa del centenari de la mort de Lluís Domènech i Montaner inclou algunes exposicions ja en marxa, de pròxima obertura o encara sense calendari concret. Aquestes en són algunes.

A Canet, sobre el pes que va tenir en la conformació del catalanisme i la modernitat.

A l’Hospital de Sant Pau, dues mostres en les quals dialogaran plans i arquitectura in situi s’expliquen els mosaics de temes històrics.

Notícies relacionades

Una més, evidentment, al Palau de la Música.

I en dates posteriors també acolliran exposicions dins de l’Any Domènech i Montaner la Facultat d’Arquitectura de la UPC, sobre qui en va ser el director (a l’octubre), la seu del Col·legi d’Arquitectes (sobre el llegat documental de l’arquitecte en cadascuna de les seves facetes, al juny) i el temple romà del carrer Paradís, amb una intervenció artística d’Antoni Llena.

Temes:

Barcelona Arquitectura

Inicia sessió 0 Comentaris