Quan Barcelona va ser colonitzada pel formigó

Barcelona és una ciutat modernista. No dubta ningú d’aquesta afirmació i el paisatge, almenys al centre de la ciutat, corrobora la sentència. Però Barcelona és també una ciutat brutalista. Un tipus d’arquitectura tradicionalment no tan apreciat, però que mereix una segona oportunitat: «Recull un període que ha marcat bastant a fons la ciutat on vivim; per tant, val la pena almenys entendre’l», defensa Paolo Sustersic, doctor en arquitectura. Són brutalistes els polígons Canyelles i Montbau, el Walden-7, la Casa de la Meridiana i la Fullà, l’edifici Atalaya, la central tèrmica del Besòs, la torre Colom i la torre Urquinaona, el Museu Etnològic i la Fundació Miró, l’Hospital oncològic Duran i Reynals, les esglésies de Santa Cecília i Santa Maria de Sales, el Camp Nou i les piscines Sant Jordi, i la UAB. N’hi ha més, el llistat és llarg. Com hem dit, Barcelona a més de modernista és brutalista. 

El període en qüestió en què es van aixecar tot aquests edificis i molts d’altres és el del ‘desarrollismo’, aquest que a la ciutat va coincidir amb l’alcaldia de José María Porcioles, entre el 1953 i el 1975; i aquest que en dues dècades va transformar el paisatge urbà com a conseqüència dels canvis en la producció econòmica, de les migracions del camp a la ciutat i de les noves necessitats socials. Vivendes, infraestructures, equipaments i espai públic construïts segons el cànon estètic del moment: el brutalisme. Moviment modern que, resumit superficialment, advocava per no amagar res, per mostrar l’estructura i la materialitat de les construccions, per utilitzar sobretot formigó i maó, i per apel·lar a la idea de la massivitat i de la pesadesa. I qui defensa la seva revalorització és Sustersic al llibre ‘Barcelona brutalista y tardomoderna’ (Ajuntament de Barcelona i Àmbit).   

L’estigma de la lletjor

Cal destacar primer que les transformacions no es van fer a escala local, sinó a escala metropolitana i que molt del que es va fer es va pervertir amb les rehabilitacions dels 80. N’hi ha més: és un tipus d’arquitectura que no sempre es va practicar amb tots els mitjans econòmics necessaris ni amb tot el temps que requeria, que en molts casos va quedar a mitges per les limitacions de la planificació urbana, i que va patir els estralls de l’especulació. «Moltes constructores van fer molts diners en molt poc temps», apunta Sustersic. També arrossega l’estigma de la lletjor, ¿ho és? «Els judicis estètics sempre són qüestionables». 

Però hi ha motius per a una opinió com aquesta: «D’una banda, el brutalisme va utilitzar materials considerats bastant durs, que poden transmetre avorriment i crear un entorn que és tot el contrari del que es pot considerar agradable per viure. D’altra banda, s’ha interpretat com una arquitectura lletja en relació, sobretot, amb els conjunts residencials». És a dir, els polígons de vivendes. En aquests, es va optar per la introducció de l’estètica de la repetició de les formes –els blocs lineals, per exemple–, que fan sensació de seriositat i de certa despersonalització que no han ajudat la seva percepció estètica. 

Patrimoni arquitectònic

Tot i així, el brutalisme té valors a considerar: «S’utilitzaven materials econòmics, però hi havia la voluntat de dotar-los d’una certa expressivitat, noblesa i interès visual. Cal mirar-los com edificis que intenten constituir referents visuals. De fet, molts encara els reconeixem d’una manera clara dins de la ciutat, no han perdut aquesta vigència, tot i que ens resulten una mica difícils de digerir per les seves formes bastant contundents». Allà hi ha, per exemple, la torre de Colom, qüestionable (o no) estèticament però un edifici que des del mar marca un punt de referència important de Barcelona. I n’hi ha més: «Existia la idea d’experimentar, de no reproduir la ciutat existent, sinó inventar altres formes de ciutat». 

Sustersic no té dubtes sobre la necessitat de protecció d’algunes d’aquestes construccions: «Haurien de ser considerades com a patrimoni arquitectònic». Poques ho són: els menjadors de la SEAT, el Grup residencial Escorial, l’Edifici Seida, entre les poques. Però és qüestió de temps: «Ara ja han passat aproximadament 50 anys i aquesta distància permet mirar aquesta arquitectura amb ulls una mica diferents». De fet, el Docomomo –organització internacional creada amb objectiu d’inventariar, divulgar i protegir el patrimoni arquitectònic del moviment modern– ha ampliat el seu llistat a protegir fins a l’any 1975. Però això no ha impedit que hagin desaparegut exemples de brutalisme com l’edifici Muebles La Favorita, el restaurant Porta Coeli i l’exemple que més dol a Sustersic: els aularis de l’antiga Facultat de Geografia i Història.  

---

Torre Colom

Aixecada entre 1965 i 1971, per l’Estudi AGR format per Josep Ribas amb Josep Anglada i Daniel Gelabert, és un dels edificis més polèmics construïts a Barcelona i forma part d’un dels plans urbanísticament més controvertits del període del ‘desarrollismo’: els Edificis singulars. Entre els exemples més interessants d’aquests últims figuren el Banco Atlántico, de Fancesc Mitjans i Santiago Balcells; l’Edifici Catalonia, de Manuel Francés i Benet Miró; la torre Urquinaona, d’Antonio Bonet Castellana i Benet Miró; el Grup residencial Escorial, d’Oriol Bohigas i Josep Maria Martorell; la torre Aragó, de Joan de Bassegoda i Xavier Ruiz Vallès; l’edifici Estrellas Altas, d’Antoni Bonet Castellana, i l’edifici Atalaya, de Federico Correa i Alfonso Milà. Tot i així, no tots els projectes més impactants es van arribar a materialitzar, entre els que no es van aixecar destaquen la torre Catalunya, un edifici de 140 metres d’altura que Josep Maria Bosch Aymerich va projectar a la plaça Catalunya, i la torre pensada per al solar que havia de deixar la demolició de la casa Fuster a Gràcia.

Polígon Montbau

El de Montbau és un dels conjunts residencials construïts durant la dècada dels 50 i 70 més emblemàtics, es va planificar tenint en compte les experiències europees contemporànies i amb l’explícit propòsit d’assajar també fórmules d’equilibri social que evitessin la formació de guetos, per això es va gestionar per part de cooperatives. «Desenvolupat en tres fases, Montbau va permetre assajar nous criteris de disseny: les superilles amb la separació del trànsit rodat de les àrees per als vianants, els diferents tipus de teixits residencials que van matisar els esquemes en bloc obert, les previsions d’equipaments i serveis, i el propòsit de crear espais públics de qualitat en els quals la comunitat pogués relacionar-se i sentir-se identificada», explica Sustersic. En l’última fase de construcció, es va optar per un conjunt de vivendes unifamiliars acoblades, les conegudes com ‘casetes blanques’.

Casa de la Meridiana

Obra d’Oriol Bohigas i els seus socis Josep Martorell i David Mackay (MBM), l’edifici respon al que podria dir-se brutalisme mediterrani «en el qual, per exemple, hi ha l’accentuació d’alguns elements com les decoracions ceràmiques, que justament Bohigas i MBM utilitzaven a bastantes peces d’aquella època», explica l’autor del llibre. «I una mirada als corrents realistes del moment». A l’edifici destaquen les finestres en tribuna amb les obertures orientades cap al sud i tancaments opacs a les cares exposades al nord, que no només milloren la il·luminació i garanteixen una privacitat més gran, sinó que s’han d’entendre, també, com un mitjà de diversificació i personalització de cada vivenda: balcó, finestra única, doble finestra... És la «poètica de la densitat», afirma Sustersic.

Església de Santa Maria de Sales

L’església de Santa Maria de Sales és el gran exemple de «la concepció escultòrica del volum arquitectònic emprès pels tardomoderns, recorrent a la hipèrbole en obres que es proposaven impressionar per l’extravagància de les seves formes», afirma Sustersic. Certament, el temple, aixecat a Viladecans, no deixa indiferent. La construcció destaca per les formes que l’arquitecte, l’austríac Robert Kramreiter, va aconseguir plasmar en el formigó armat per «donar protagonisme a un espai de gran riquesa de matisos i valors lluminosos a l’interior i a volums amb accents expressionistes d’inusual força i llibertat de concepció a l’exterior». Són interessants també la coberta, que a la façana principal s’eleva fins a enllaçar amb el campanar, on prenen protagonisme les mènsules que sostenen les campanes; i la suggerent il·luminació interior procedent de les vidrieres de les capelles menors i de l’absis, obra de l’artista Llucià Navarro.

Menjadors SEAT

Notícies relacionades

La bogeria (espacial) de la Casa Fullà

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

«L’encàrrec dels menjadors de la fàbrica SEAT a la Zona Franca de Barcelona va permetre al jove César Ortiz Echagüe, en col·laboració amb el seu cunyat, Rafael de la Joya, i el seu soci, Manuel Barbero, realitzar un dels edificis tecnològicament més avançats de l’arquitectura industrial espanyola del moment. Per tal d’oferir un entorn reparador que mitigués les dures condicions de treball de la cadena de muntatge i la ‘monòtona tirania de la fabricació en sèrie’, els arquitectes van distribuir el programa en diversos pavellons connectats per lleugers porxos metàl·lics i separats per patis enjardinats que donaven servei al personal en funció de la seva condició laboral», explica Sustersic al llibre. Van resoldre tot l’edifici amb només tres elements: alumini, vidre i maó; gesta que els va valer, el 1957, el reconeixement del jurat del premi Reynolds, presidit pel mateix Mies van der Rohe.

Camp Nou

El protagonista indiscutible de l’estadi és el formigó, tant a l’exterior com a l’interior, amb els elements estructurals poderosament exposats. Es caracteritza per l’asimetria de les grades, el gran vol de la marquesina central i les seves escenogràfiques rampes d’accés. Destaca, també, la ubicació de les cabines de premsa, penjades de la marquesina i amb la sensació, a l’ocupar-les, d’estar suspès a sobre del camp de joc. L’estadi ha sigut remodelat en diverses ocasions però no s’ha modificat substancialment el seu aspecte, fins ara. L’obra porta la firma dels arquitectes Francesc Mitjans, Josep Soteras i Lorenzo García-Barbón.