Model de ciutat

De Michael Jordan a Rosalía: els 30 anys d’anella olímpica a Barcelona

Són dies d’explotar la nostàlgia pel record dels Jocs, però també de valorar que, a més de recuperar les platges i obrir les rondes, 1992 va deixar un llegat d’equipaments a Montjuïc que avui gaudeixen de bona salut

De Michael Jordan a Rosalía: els 30 anys d’anella olímpica a Barcelona

Ferran Nadeu

7
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Que l’Estadi Olímpic Lluís Companys estigui tancat el dia del trentè aniversari de la inauguració dels Jocs del 92 té lectures per a tots els gustos. Primer, la dels nostàlgics. Aquests diran que és roí, que no pot ser que el símbol de la Barcelona mundial i nostrada no obri les portes perquè la ciutadania evoqui aquella explosió d’emocions, amb Antonio Rebollo llançant una fletxa en flames que una patrulla de la Guàrdia Urbana esperava caçar a l’altre costat del mur perquè ningú resultés travessat pel foc d’Olímpia. Però hi ha un altre punt de vista; més pràctic i amb visió de futur. Que el recinte no tingui temps per a melancolies significa o que està abandonat i impracticable o que té el cap en altres coses, com el muntatge del concert d’Iron Maiden, banda britànica que en el 92 feia 17 anys que era als escenaris i que divendres aterra amb la seva gira ‘Legacy of the beast tour’, que va haver de ser cancel·lada per la covid el 2020. L’anella olímpica continua molt viva, i si fa 30 anys va tenir Michael Jordan, ara treu pit amb Rosalía.

No fa falta anar-se’n a Moscou 1980 per jugar a les odioses comparacions. En té prou amb viatjar al 2016, als Jocs de Río de Janeiro, per comprovar que la política de prosperar a base de grans esdeveniments és una oportunitat de doble tall. Després d’una inversió de gairebé 5.000 milions de dòlars en instal·lacions, la ciutat brasilera contemplava, menys d’un any després, com edificis i piscines, estadis i palaus, s’ensorraven víctimes del saqueig i l’abandonament. Va passar el mateix amb Atlanta 96 o amb Atenes 04. També els de Pequín del 2008 van deixar un erm de ciment i vegetació després d’una despesa de 40.000 milions de dòlars. No tot va ser ni és perfecte en el cas de Barcelona, però quin dubte hi ha que allò ens va tornar el mar i ens va obrir les rondes, i que ens va llegar una anella olímpica de Montjuïc que segueix activa, amb gairebé 5.000 esdeveniments en aquests 30 anys, i amb bones previsions de cara al futur.

Turisme només una mica

Dilluns, 11 del matí. Els turistes han tornat en bolquet a Barcelona però Montjuïc no és al top 10 de llocs imprescindibles. Com si això fos el límit de la ciutat, com si a l’altre costat no hi hagués els barris de la Marina de Port i del Prat Vermell. Potser frena l’imponent cementiri, els morts amb millors vistes d’Europa; o la presència del port i el seu incòmode Morrot. O la barrera física que suposa Fira de Barcelona, com si les torres Venecianes i l’avinguda de la Reina Maria Cristina fossin el portal cap enlloc, llevat que un vagi al miraculós centre de vacunació de Rius i Taulet.

Per l’avinguda de l’Estadi pugen un parell de dones d’aquestes que caminen de pressa i movent els braços. Gorra, ampolleta d’aigua i una tovallola petita de mans penjant de la butxaca. Molt professionals. Són veïnes d’Hostafrancs i habituals de la muntanya. La Carmen i la Mariángeles. «Això no està mai ple, llevat que hi hagi un concert dels grossos». «Aquest cap de setmana va venir la Rosalía, la meva neboda hi va anar dissabte». «És una mica difícil arribar-hi i més enllà dels edificis, no hi ha botigues o bars per prendre alguna cosa». «És bonic, però podria estar més net». És cert que no és un lloc del tot còmode perquè el foraster passi un matí sencer. Diuen que més enllà, al Museu Olímpic, han posat un Cobi gegant. Caram, cert, sí que és gran: un inflable del gos de Mariscal d’uns cinc o sis metres d’alt. ¿I la Petra...?

Per allà hi ha el José Manuel, que el 1992 va ser un dels 44.767 voluntaris (13.540, en el cas dels Paralímpics) que van fer possible els Jocs. Quins temps, quan caminaven pel carrer amb l’uniforme i la gent els saludava, com si fossin un trosset de Pasqual Maragall. Aquest dilluns, com ha fet tots els 25 de juliol des d’aleshores, s’ha calçat l’equipament olímpic. El primer, i té mèrit, és que encara li va bé. La samarreta ja no és del tot blanca i els pantalons són d’un blau diferent de l’original, però allà hi ha aquest home, feliç amb el seu orgullós Barcelona 92 a l’esquena, i amb un dia molt ocupat, perquè té un esdeveniment al Museu Olímpic i un altre a les Picornell o a INEFC, no ho té gaire clar.

Una espelma més

Explica que cada any, un grup de voluntaris es reuneixen a les escales exteriors de l’Estadi Olímpic, les que queden just sota del peveter. «Al principi érem 50 o 60, però avui crec que serem una desena; molts se n’han cansat o s’han mort». Una voluntària porta cada any un pastís al qual van afegint espelmes. Bufaran, recordaran anècdotes, prendran alguna cosa i marxaran a casa; es trauran la roba dels Jocs i tornaran a guardar-la. Fins l’any que ve, el 31è aniversari que ja ningú recordarà.

Segons xifres de BSM, l’empresa municipal encarregada de la gestió de l’anella olímpica, en aquests 30 anys, l’estadi, el Palau Sant Jordi (amb el seu petit Sant Jordi Club) i l’esplanada olímpica han organitzat 4.812 esdeveniments que han ocupat 7.656 dies (d’un total de 10.955). En aquests esdeveniments esportius, socials, culturals o familiars han participat més de 44 milions de persones. Per aquí han passat Bruce Springsteen, els Rolling Stones, Elton John, Bruno Mars, U2, Metallica, Madonna, Coldplay, AC/DC o The Police. Però també els mítics Barcelona Dragons, l’RCD Espanyol, la Festa dels Súpers, la selecció catalana de futbol, els XGames, el Monster Jam o la tradicional Cursa d’El Corte Inglés. I el Cirque du Soleil, Disney on Ice, el World Padel Tour, el Mundial de Trial, el càsting d’‘Operación Triunfo’. el Mundial d’Atletisme o els World Roller Games. De tot.

Un bon 2023

La pandèmia va agafar l’anella olímpica en plena pujada. Després de superar el milió de persones en 127 esdeveniments el 2018 i gairebé un milió el 2019 amb 122 esdeveniments, el 2020 i el 2021 han sigut uns anys per oblidar per raons òbvies. En aquest 2022 de la recuperació s’esperen 102 actes amb uns 542.000 participants. Per al 2023, BSM augura un exercici de bandera amb 160 propostes que haurien de portar a Montjuïc prop d’1,5 milions de persones. Per a l’any que ve ja estan confirmats els concerts de Bruce Springsteen (Estadi Olímpic, 28 i 30 d’abril), Justin Bieber (25 de gener, Sant Jordi) o Elton John (23 i 24 de maig, Sant Jordi).

I a tot això s’hi ha de sumar que, com ja fes l’Espanyol durant 12 anys fins al 2009, el Barça jugarà al Lluís Companys la temporada 23-24 mentre el club remodela el Camp Nou. El cost de l’operació, entre 15 i 20 milions per a les arques de BSM, empresa amb 1.800 empleats que gestiona altres béns públics, com el zoo, el Bicing, el parc d’atraccions del Tibidabo, la grua municipal, els cementiris o el parc Güell.

En un any normal, sense pandèmia i sense sobresalts, l’anella olímpica (el Sant Jordi multiplica per cinc l’aforament aconseguit a l’estadi) està ocupat una mitjana de 325 dies a l’any amb uns 160 actes, sobretot vinculats a la música (49) i a l’esport (51), però també a les propostes familiars (14) o als usos socials (48). I amb un total d’un milió de participants, dels quals gairebé la meitat corresponen als concerts. El milió i mig previst per al 2023 amb aquest mateix nombre d’esdeveniments (160) s’explica pel volum de la contractació, és a dir, que es tracta d’esdeveniments massius, alguns dels quals encara no poden desvelar-se.

Bon aspecte

Notícies relacionades

Malgrat els feliços ‘tags’ dels presumptes grafiters, molt menys presents que a la resta de la ciutat, l’esplanada olímpica presenta bon aspecte. Si sumem la plaça d’Europa (la de Barcelona, la de l’Hospitalet s’intueix allà al fons, amb els seus edificis tan reconeixibles) tenim davant nostre prop de 53.000 metres quadrats, cinc hectàrees, amb zones d’herba, bancs a l’ombra, fonts ornamentals, vistes espectaculars.

Un espai obert i pràcticament sense activitat humana en una de les ciutats europees amb menys verd per habitant. És potser el principal defecte de Montjuïc, que està ple de virtuts però no ha aconseguit, malgrat el bon record olímpic, generar una autèntica vida de barri. Aquesta torxa encara ha d’arribar.