La postura de l’Església davant l’incivisme: «No s’ha de posar al mateix sac els vàndals i els que expressen el seu art amb pintades»

Escut del segle XIV

La cosa es complica si en lloc d’un missatge pintat en un dels murs, el brut de torn decideix utilitzar l’esprai per deixar una immensa firma sobre un escut de pedra del segle XIV, el de la família Torres i Fiveller,que és el que va passar fa dos mesos en un dels contraforts de Santa Maria del Pi, que sigui dit de passada no és a peu de carrer sinó a una considerable altura. El dany és immens i la solució difícil com a mínim. Netejar-la a pressió seria una altra agressió i seria destruir l’escut. I seria, a més, emportar-se les restes d’una possible policromia preexistent.

Restauració difícil

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

La parròquia i el Secretariat de Patrimoni Cultural de l’arquebisbat de Barcelona estan fent estudis per veure com es pot reparar i el cost, que s’intueix alt. Poc més diuen des de l’Església, ja que asseguren que «parlar del tema té un efecte crida molt pervers, quan s’explica es produeix una allau d’incivisme», i és per això, també, que quan es produeix una pintada treballen «amb la màxima celeritat per reparar-la ràpid i no cridar l’atenció». Però sí que apunten que el nivell de vandalisme «no és superior al d’altres anys». També aposten per «no criminalitzar el col·lectiu, si no treballar amb ell» i trobar solucions perquè «canalitzar aquestes manifestacions artístiques en espais que no alterin el patrimoni, com passa en algunes parròquies alemanyes». I res afegeixen del cost que suposa per a les arques de l’Església aquestes vandalitzacions.

Robatoris esporàdics

De la mateixa opinió és Jordi Sacasas, arxiver i conservador de Santa Maria del Pi, tot i que admet que és la primera vegada que el temple rep «una agressió tan greu i directa sobre la pedra», Guerra Civil al marge, ja que durant la contesa un incendi va acabar amb la seva rosassa, la més gran de la Península, i amb l’altar major i el cadiratge neoclàssic. Fins ara les pintades es limitaven a les portes del temple, que es repintaven i ja està. O els robatoris esporàdics com els ocorreguts fa uns anys d’una desena de llambordes de la façana que estaven solts, però es van arreglar amb reserves que té la parròquia; i les rajoles de ceràmica que indicaven el nom de la plaça. Amb tot, Sacasas també és partidari d'estendre vincles amb els grafiters i, sobretot, «no posar al mateix sac vàndals i els artistes que s’expressen amb aquesta mena d’art».