Conviure amb el soroll a Barcelona: «Fa ràbia que diguin que volem una ciutat pandèmica; el que volem és dormir»

Davant la casa de Prats anys enrere hi havia una ferreteria que, com tants altres negocis a Joaquim Costa, es va convertir en bar, que ara «actua de pseudodiscoteca, amb llicència fins a les tres de la matinada», relata aquest veí, membre de la Xarxa Veïnal del Raval. Després de la covid, a més, li van donar llicència de terrassa. «Va arribar a tenir fins a set taules. Després de moltes queixes, ara en té només dues, «però el problema no és tant l’horari de la terrassa, sinó que, quan està tancada, abaixen el para-sol i recullen les cadires, però l’espai de terrassa segueix allà i convida a reunir-se en aquest punt», critica el veí, que va sembrar la llavor de la Xarxa Veïnal contra el Soroll, plataforma que es concentrarà a la plaça de Sant Jaume dijous vinent 16 de juny.

Fill del Raval, barri on ha viscut tota la vida, Prats viu a la mateixa finca que la seva tia, de 90 anys, encara més exposada que ell ja que viu al principal, on el soroll és molt més a prop. «La part bona de l’edat de la meva tia és que té pitjor l’oïda i això, aquí, és fins tot un avantatge, perquè jo tinc doble vidre a les finestres i aire condicionat, però ella no; i moltíssims veïns en aquest barri tampoc», lamenta aquest veí, qui assenyala que l’afectació no és només el soroll, és també la invasió de l’espai públic, a l’hora de voler sortir de casa seva i tenir el portal ple de gent.

L’empatia de la centraleta

Notícies relacionades

Esnòrquel científic

Montserrat sedueix el turista

«La guàrdia urbana com a tal no tenen un telèfon. Flames al 112, parles amb una centraleta i d’allà passen el missatge a la policia. Això genera molta impotència. De vegades al final deixes de trucr , no perquè el problema s’hagi resolt, sinó perquè veus que no servirà per a res», remata l’home, qui reconeix que el regidor Jordi Rabassa és un política que els escolta, però «el seu discurs és bastant bonista, i el resultat, gairebé nul». 

A l’altre costat de la Rambla, al Gòtic, viu des de fa dècades l’Esther, a George Orwell, la plaça que mai dorm, igual que els seus veïns. «Els propietaris de les terrasses no tenen cap intenció d’entendre que el lloc en el qual ells estan fent negoci és l’espai públic. Entenen que pagant els seus impostos ja en tenen prou», lamenta aquesta veïna, qui porta molt especialment malament el tema dels músics de carrer atrets per la concentració de terrasses de la plaça. «Hi ha moltes terrasses, moltes cadires i molta gent, i aquests músics es creuen amb el dret a pentinar-la sencera i treure els màxims diners. Cada 10 minuts passa un músic per la terrassa, per a ells és una manera de guanyar diners i no els importa que tu faci set anys que escoltis les mateixes cançons», es desespera.