La vida (en comú) a La Borda: rentadores compartides en un Mies van der Rohe

L’últim, el prestigiós Mies van der Rohe 2022 en la categoria emergent, reconeixement de què Baiges, també veí, parla amb naturalitat i modèstia, de la mateixa forma que explica amb paciència –aquesta deu ser la visita un milió a l’edifici– com s’organitzen per posar les rentadores.

La dignificació de les cures

En tenen quatre –dues industrials i dues ‘familiars’– en un espai agradable i extremadament lluminós, al costat de l’oberta sala polivalent, que, com gairebé tot, comparteixen entre tots. 

Al costat de les rentadores, una cuineta, contes i cadires de colors han convertit aquesta sala polivalent en una ludoteca. «Per nosaltres era important que les rentadores fossin en un lloc agradable. Els espais dedicats a les cures històricament han sigut llocs foscos i amagats, volíem trencar amb això, dignificar aquests espais. Aquí és agradable posar la rentadora mentre els nens juguen. És un lloc ampli, lluminós, central», explica l’arquitecte davant les rentadores girant.

La rebel·lió dels nens

«Fem autocrítica en el fet que, quan vam pensar tot el projecte, no vam incorporar la mirada dels nens; han sigut ells els que s’han fet seu l’espai», apunta Baiges. Darrere de la sala polivalent, convertit en la pràctica en sala de jocs, una escala porta a dues estances: les habitacions dels convidats, també compartides entre les 28 «unitats de convivència» que formen La Borda. Igual que amb les rentadores, les reserven ‘online’ quan les necessiten a través d’un qüestionari. Com la resta d’espais, per assegurar el bon funcionament de la comunitat, hi ha un (consensuat) protocol per al seu ús: no poden reservar-les més de dues setmanes seguides.

Durant el confinament, moment en què no podien rebre visites, aquestes habitacions es van convertir en espais de ‘coworking’, i, en moments puntuals, quan han estat buides, han acollit també alguna família del barri desnonada com a refugi d’emergència durant uns dies.

El repte de la ‘democratització’

En el moment de la seva construcció, La Borda va ser l’edifici de fusta més alt de Barcelona (i d’Espanya), tot i que la seva principal singularitat mai va ser aquesta. L’edifici, dins deCan Batlló –La Col també va tenir un paper important en la seva recuperació–, està aixecat en sòl municipal qualificat de vivendes de protecció oficial (VPO), cedit a la cooperativa per 75 anys en dret de superfície.

Els criteris d’accés VPO van fer que aspirants a cooperativistes se’n quedessin fora per sobre –la minoria– i, sobretot, per sota –la majoria–, una cosa a la qual continuen donant voltes, ja que no volen que aquesta altra manera de viure sigui només accessible a alguns. Una de les possibles vies d’entrada és obrir a aquestes rendes més baixes els pisos que quedin buits quan algun soci (i veí) actual decideixi marxar.

Les vivendes –la gran majoria orientades al futur gran parc de Can Batlló, aquests dies convertit en un campament arqueològic– són petites –n’hi ha tres mesures, les de 40, les de 55 i les de 70 metres, en funció dels membres de la unitat familiar; però els espais comuns són enormes. És l’encant d’una construcció que ja va rebre el premi Ciutat de Barcelona 2018 i el premi d’obra construïda en arquitectura del BBConstrumat 2019.

Els reis del reciclatge

A més de les habitacions de convidats, una altra de les sales més exitoses de l’enclavament és la cuina i el menjador comunitaris. Una preciosa cuina industrial on els veïns sopen junts una vegada a la setmana –cuinen per torns–i que les famílies poden reservar per organitzar les seves trobades familiars o amb amics. Aquest últim espai està encara en construcció. Les taules –de fusta, sobra dir-ho– són noves. Les van fer ells mateixos –gairebé una obvietat, aquí– per presentar el projecte de La Borda a la Biennal de Venècia. Són taules amb un vidre a sobre, sota el qual van mostrar els plans al congrés.

Notícies relacionades

Territori obre les portes a incrementar les llicències de taxi

Diverses empreses amenacen de deixar el Balcó Gastronòmic

També estan pendents de penjar unes cortines per a la sala polivalent que van fer també per a la Biennal. Aquí això de reutilitzar i reciclar no és només un eslògan.

Les 28 vivendes de l’edifici, que té una coberta verda amb vista al Tibidabo que compta amb 20 plaques fotovoltaiques, són propietat de la cooperativa –no individual– que fa una «cessió d’ús» als diferents socis, «cosa que evita que els pisos es puguin revendre a un preu més car, o llogar-los amb ànim de lucre: el preu dels pisos sempre és el mateix i el decideix la cooperativa col·lectivament». Ni lloguer ni compra, per això parlen d’un «accés a la vivenda no especulatiu».