Barcelona combat la desmemòria per fi dels camps de concentració nazis

Lluis Villar. Florián Ibáñez. Josep Fort Maluenda. Carme Buatell. Francesc Boix. José Alcubierre. Sabatia Morand. Ferran Masip. Vicenç Vidrier. Aquests nou (alguns de coneguts, com Boix, el fotògraf de Mauthausen i testimoni crucial en els judicis de Nuremberg, i altres d’oblidats, llevat pels seus familiars, per descomptat) seran els primers dels gairebé 1.000 possibles barcelonins que, han estudiat a fons el seu cas, podrien ser mereixedors en el futur d’una ‘stolpersteine’. Darrere del projecte hi ha la regidoria de Memòria Democràtica de l’Ajuntament de Barcelona que pilota Jordi Rabassa, però, sobretot, hi ha l’acompanyament indispensable de l’Amical de Mauthausen i de l’Amical de Ravensbrück, i, a primera línia, tres instituts de la ciutat, Francisco de Goya, del districte d’Horta-Guinardó, Quatre Cantons (Sant Martí) i XXV olimpíada (Sants-Montjuïc).

El primer d’aquests instituts ja fa cinc anys que de forma sistemàtica mira d’impedir que la desmemòria s’apoderi de les noves generacions. Ho ha explicat molt bé, durant la presentació del projecte, la directora d’aquest institut de secundària, Antònia Vicens. A 4t d’ESO arriben els estudiants del Francisco de Goya (i es pot suposar que també els de la resta de centres educatius) amb un full mental en blanc sobre el que van ser els camps d’extermini del nazisme. S’estudien, més que per exigències curriculars, per responsabilitat ètica, i, arribat el cas, algun grup d’estudiants ha viatjat a Mauthausen per, com diu Vicens, tocar la història amb les mans. Hi ha un abans i un després d’aquest aprenentatge. Això no és estrany. L’insòlit és que no s’hagi fet més sovint.

De moment, la participació d’aquests tres instituts és una mena de prova pilot. Les dues ‘amical’ implicades en el projecte s’han submergit en els seus arxius a la recerca de deportats que haguessin residit als districtes en els quals hi ha aquests centres educatius. Seran els mateixos estudiants i els seus professors els que decideixin com serà l’acte de col·locació de les llambordes i, en teoria, també el lloc, tot i que aquesta segona qüestió no està gaire oberta al debat. Es col·locaran tal com van néixer les originals, davant la porta principal de la finca en la qual van residir. Quan l’artista Gunter Demnig va tenir la idea el 1990, poc podia imaginar el llarg recorregut que tindria i pot ser que fins i tot no mesurés bé el sisme emocional que ocasiona en alguns casos veure tres, quatre o cinc ‘stolpersteine’ juntes, l’una al costat de l’altra, com formant un pom, amb cognoms idèntics, ja que es tracta de famílies completes, a Alemanya, sobretot, de jueus, que van ser detingudes allà mateix i que van acabar en un camp de concentració, no sempre el mateix.

«... amb rigor»

Que Barcelona hagi arribat més tard que altres ciutats a aquest projecte té mitja excusa. Tots els barcelonins que seran homenatjats amb una llamborda daurada van ser capturats en l’exili. Van fugir d’Espanya després de la Guerra Civil perquè van creure que la de França, per exemple, seria una terra segura, però allà els va sorprendre la Segona Guerra Mundial, i les autoritats franquistes es van donar el lamentable goig de desdenyar-los com a apàtrides. El problema és com censar amb rigor i sense màcules que algun dia van ser barcelonins. D’una banda, aquesta va ser una ciutat d’un notable trànsit internacional, de famílies que hi van buscar refugi durant la Primera Guerra Mundial i d’altres que ho van fer a principis dels anys 30 quan el nazisme començava a tensar la vida social als carrers d’Alemanya. Va ser també una ciutat de refugiats quan la Guerra Civil va començar a decantar-se. Va acollir, segons alguns càlculs, unes 318.000 persones procedents de la resta d’Espanya, sobretot de la Catalunya rural.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

El propòsit, segons Rabassa, és que aquests tres instituts posin a caminar Barcelona en aquest projecte (‘stolpersteine’, precisament, significa la pedra amb la qual s’ensopega, en aquest cas amb la memòria col·lectiva) i que en anys venidors els facin els altres set districtes de la ciutat, amb altres tants o més instituts de secundària i batxillerat. La màxima ineludible, segons el regidor, és fer-ho «amb rigor», una expressió que, segons es miri, és una crítica implícita a l’única ‘stolpersteine’ encaixada en el paviment de la ciutat. És una qüestió incòmoda, gairebé un tabú que en públic sembla que prefereix no abordar cap de les associacions creades per mantenir viu el record de les víctimes dels camps de concentració. És la llamborda dedicada a Lluís Companys.

El va col·locar la Generalitat a la plaça de Sant Jaume, davant la porta principal del palau que és la seu oficial del Govern. ¿Quin és el ressentiment que, per no generar polèmica, s’expressa en privat? Que ni aquell va ser el domicili del president de la Generalitat (qüestió aquesta secundària) ni, en especial, que no va ser empresonat en un camp de concentració. Va córrer una terrible sort, cert, però no en mans del nazisme, sinó del franquisme. No va curt Companys de plaques, carrers i monuments que reivindiquin la seva figura, així que l’ús d’una ‘stolpersteine’ podia ser prescindible, més que res per no alterar l’esperit de les originals. No hi ha una llei escrita sobre aquesta matèria. Les llambordes alemanyes, com s’ha dit, van ser una iniciativa d’un artista alemany, que va haver de convèncer, amb desigual èxit, les autoritats municipals de cada ciutat. La qüestió és que l’impacte aconseguit amb aquella minúscula però grandiosa solució va travessar fronteres i avui hi ha ‘stolpersteine’ a mig Europa. Expandir el seu ús per a persones que no van patir la desraó dels camps de concentració pot induir a equívocs si no s’explica correctament, afirmen les fonts consultades.