Bofill, l’últim homenatge a Barcelona

Primer, per descomptat, per la posada en escena. Santa Maria del Mar és una de les construccions més magnífiques de la ciutat. Si es tractés de decidir un podi, el debat no seria fàcil, però la major part de rivals serien arquitectures posteriors a la demolició de les muralles de la ciutat, una qüestió a què Bofill, en el seu discurs d’acceptació del títol acadèmic, va fer una interessantíssima reflexió. Després es detallarà.

La qüestió és que l’altar, fòrum de la creença, ha sigut ocupat durant un parell d’hores per la ciència. Potser la UPC més que cap altra universitat de la ciutat simbolitza la ciència com a pilar del coneixement, i allà hi havia, amb tota la seva teatralitat, els acadèmics, amb les seves togues, birrets, punyetes i, sobretot, les seves mussetes, aquestes capes que al llarg de la història s’han anat escurçant no se sap gaire bé per què fins quedar per sobre dels colzes i en què cada color simbolitza un saber. N’hi havia blau turquí, representatives de les ciències pures, però Bofill, com a arquitecte, ha lluït aquest marró gairebé bronze dels enginyers.

Els rituals que comunament se celebren a Santa Maria del Mar i altres centres de culte catòlics de la ciutat són coneguts de sobres. Els del laic ‘honoris causa’, probablement, no. I estan molt reglats.

El nou doctor és presentat per un padrí, en aquest cas, el professor Félix Solaguren-Beascoa, encarregat d’exposar els mèrits del seu fillol acadèmic. El que crida més l’atenció, no obstant, potser és l’‘eucaristia’ final, l’acte de consagració. Com fixa el protocol, però aquesta vegada sobre un altar emmarcat per les 10 columnes més majestuoses de la ciutat, Bofill ha sigut coronat amb un birret que simbolitza l’elm de Minerva, li és entregat un anell amb què s’ha casat amb la saviesa i se li han donat uns guants blancs, color de la puresa. És gairebé com un casament, però al nou doctor no se’l besa. El rector li fa una abraçada.

Abans d’aquesta consagració final, no obstant, el nou doctor pronuncia un discurs, i el de Bofill, agradi o no el llegat que deixa a la ciutat, ha sigut més que interessant. Als seus 82 anys i encara en actiu, amb diversos projectes en marxa, parla com sempre, sense importar-li el què diran, per això és capaç d’afirmar que «Gaudí ha sigut el geni més gran de la història de l’arquitectura» (res polèmic fins aquí) i, minuts després, desdenyar l’obra de Le Corbusier, no per la seva arquitectura, sinó per la seva poca altura com a urbanista. «Odiava la ciutat, especialment la mediterrània».

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Bofill és l’arquitecte barceloní més internacional, com són les coses, en part gràcies a Carlos Arias Navarro. Aquell alt càrrec del franquisme, últim president del Govern de la dictadura, també l’ha recordat en el seu discurs. «Llavors era alcalde de Madrid i em va prohibir tornar a construir a Espanya, així que em vaig haver de traslladar a treballar París durant 30 anys». De fet, la relació de Bofill amb l’autoritat ja tenia un currículum de rebel·lia. L’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) que aquest dijous l’ha elevat a doctor és l’hereva de la mateixa facultat en què no va poder finalitzar els seus estudis per ‘esquerranós’. En va ser expulsat el 1957 i va haver de completar els seus estudis a l’estranger. Això i Arias Navarro van fer que de manera involuntària fos durant una part de la seva trajectòria professional profeta a la seva terra, tot i que sempre amb l’edifici Walden (el maig del 69 francès fet en obra) com a far del seu potencial creatiu.

Mentre llegia el seu discurs a l’altar de Santa Maria del Mar, sobre una pantalla s’han projectat el que serien els miracles de Bofill, obres executades i projectes que per hac o per be al seu dia van quedar en un calaix. Són tots visitables a la web del seu taller. Però, el dit al principi, ha resultat especialment saborosa la reflexió que ha fet sobre Barcelona, ciutat que, segons la seva opinió, no s’assembla a cap altra. La seva macedònia d’estils arquitectònics és realment nutritiva, diu, però el que crida l’atenció, des del punt de vista de l’‘honoris causa’, és aquesta aturada que va patir la Barcelona dels segles XVI i XVII, durant el renaixement i el barroc, constreta dins d’unes muralles que van impedir que passés alguna cosa arquitectònicament llampant. Sense arquitectura tampoc van arribar les idees de la Il·lustració, i aquesta malaltia, tem Bofill, pot ser que s’estigui reproduint de nou, no per culpa d’unes muralles, sinó de la visió endogàmica de la política actual.