Estrena a Barcelona

L’estrella de la Sagrada Família genera indiferència intel·lectual

La basílica va remoure dècades enrere els fonaments del debat artístic, cultural i arquitectònic de la ciutat, però ja tot just hi ha reflexió profunda sobre el seu rol social i la seva interacció amb els barcelonins

L’estrella de la Sagrada Família genera indiferència intel·lectual

Robert Ramos

5
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El 9 de gener de 1965, un nombrós grup d’arquitectes, urbanistes i artistes van firmar una carta en la qual demanaven aturar el projecte d’acabament de la Sagrada Família. Explicaven que no tenia sentit seguir sense uns plans detallats de l’obra, perquè Antoni Gaudí, sostenien en la missiva publicada a La Vanguardia, «tenia de l’arquitectura un concepte tan viu que creava la seva obra diàriament a impulsos desordenats, amb uns plans previs que servien a penes de pauta». Argumentaven, a més, que socialment no té sentit un temple tan gran, que l’apropiat seria evangelitzar partint de parròquies repartides per la ciutat. «Descentralització en barris», reclamaven, moltes dècades abans que aquest concepte comencés a aplicar-se a la concentració turística. Més de mig segle després, tot just hi ha debat intel·lectual sobre la Sagrada Família. Sobre la seva autenticitat, els materials, sobre el seu simbolisme. O sobre la nova estrella lluminosa. Com si el temple hagués anestesiat el pols cultural.

La inauguració de la nova torre de Maria, la segona més alta de la basílica, i la posterior il·luminació de l’estrella van resultar en un perfecte maridatge entre la litúrgia i la concòrdia social; la missa i l’acte públic al carrer a la recerca de l’acostament a la ciutat i, sobretot, als veïns de l’entorn. Centenars de persones es van acostar a l’escenari per presenciar l’encesa, que va tenir un punt bíblic amb les túniques serpentejant per efecte del vendaval. L’arquebisbe Joan Josep Omella va haver fins i tot de desposseir-se de la mitra i el solideu per poder seguir amb la lectura a l’aire lliure.

Interpretació «discutible»

L’arquitecte Juli Capella comparteix seriosos dubtes sobre la continuïtat de l’obra a partir de la mort de Gaudí, ja que considera «discutible» la interpretació dels desitjos originals del creador del temple. Va tenir, no obstant, una revelació quan va visitar la nau una vegada acabada. «Vaig quedar molt impressionat pel resultat, crec que la basílica hauria d’acabar-se». Es mostra més crític al parlar dels materials utilitzats: «No tenen la qualitat que van tenir en el seu moment, l’artesania ja no existeix i el que es fa està per sota del nivell que correspondria». Sobre l’estrella, Capella, que es troba a Chicago, on ultima el disseny d’un nou restaurant del cuiner José Andrés, afirma que té «un punt kitsch» i que és un element «que es podrien haver estalviat». «Però ja que hi és –detalla, amb un punt d’indiferència–, no hauria de ser el far constant de les emocions, vibracions i gresques de la ciutat, perquè un temple és un lloc de calma, pau i repòs».

«La qualitat dels materials està per sota del que es podria esperar en un monument com aquest»

Juli Capella

Li fa por, a més, que al patronat que gestiona les obres li doni per començar a jugar «amb la tecnologia led», és a dir, que d’alguna manera evoqui el que fa la torre Agbar amb els llums de colors i acabi per convertir-se en un «gadget icònic». Les seves advertències tenen a veure amb el bon gust i l’estètica, però sobretot amb el fet que l’arquitectura, assenyala, «té la mala pota que la veu tothom, tot i que es tracti d’un projecte privat». A això també feia referència la famosa carta del 9 de gener de 1965, quan el debat sobre el model de ciutat provenia més del món de la cultura i no tant dels ‘lobbis’ empresarials. En la missiva que firmaven, entre d’altres, Le Corbusier, Miró, Tàpies, Bohigas, Coderch, Brossa, Espriu, Perucho o Rubió i Tudurí, plantejaven la possibilitat de «convertir l’actual esplanada en un temple a l’aire lliure, deixant la façana i l’absis com un monumental retaule». La junta constructora va prendre nota però va seguir endavant.

En aquests 50 anys hi ha hagut més protestes, com la liderada el 1990 per la revista Àrtics, que va organitzar una manifestació al costat de la basílica el 9 de juliol d’aquell any que va consistir en una lectura de desgreuges cap al disseny de la basílica. L’escriptor Vicenç Altaió era l’editor d’aquesta publicació i va ser un dels impulsors d’aquella mobilització. Va ser, explica, «un poema col·lectiu» que anava en contra tant de la proposta escultòrica de Josep Maria Subirachs a la Sagrada Família com de la mateixa continuació del projecte, «perquè una obra d’art inacabada també és una obra».

Reivindicar la història

Altaió, que es defineix com un «traficant d’idees», recorda aquell dia com si fos ahir. «El 90% de la comunitat cultural i artística va recolzar aquella convocatòria, i tot i que sabíem que era una causa perduda, ho va considerar una victòria, perquè va ser una manera de reivindicar la història, una cosa que ara s’ha perdut». «Vivim en un moment d’absoluta precarietat del món cultural i de l’esperit crític», lamenta. Sobre l’estrella, li sembla irònic que just en el moment que més coneixement hi ha sobre l’univers es plantegi aquest element «d’unió entre el cel i la terra a través de la verge Maria». «És un disbarat d’irracionalitat», resumeix Altaió, que no veu la Sagrada Família «com un fet cultural, arquitectònic o religiós, sinó com la representació anacrònica d’una vella visió de la cultura, l’arquitectura i la religió».

«Estèticament té tants llenguatges diferents que l’estrella ja no sorprèn»

Daniel Mòdol

Notícies relacionades

L’arquitecte i urbanista Daniel Mòdol intenta treure el costat bo de l’estrella, que, diu, és un element que no li molesta. El recordaran perquè el setembre del 2016, quan exercia de regidor d’Arquitectura, Paisatge Urbà i Patrimoni, va dir que el temple li semblava una «mona de Pasqua gegant». Allò va saturar el seu correu municipal amb milers d’indignats que van interpretar el seu comentari com un atac a l’església. Fa tres setmanes, el patronat el va convidar a visitar les obres. Va acceptar, una mica sorprès. «Estèticament té tants llenguatges diferents que l’estrella ja no sorprèn», diu.

Fa falta un Picadilly Circus

Mòdol prefereix quedar-se amb les coses bones. Diu que l’element lluminós pot venir bé per «obrir un necessari debat sobre el paisatge nocturn i la il·luminació dels edificis», que considera pobre per a una ciutat com Barcelona, que a més celebra un Festival d’Arts Lluminoses. «No s’entén que una ciutat amb tant disseny com la nostra no tingui un Picadilly Circus i que a la nit estigui tot fosc», es queixa, recordant també els grans cartells publicitaris lluminosos, la majoria dels quals han desaparegut. Deplora que la ciutat tingui una ordenança tan restrictiva en matèria de llum nocturna i convida l’actual govern de la ciutat a aprofitar el debat sobre l’estrella per obrir aquest meló. Perquè no només la Sagrada Família sigui el far de Barcelona