Col·lectius vulnerables

Una usuària del refugi de dones: «Vaig dormir set nits a l’aeroport»

  • Lesbia Sarmiento, veneçolana de 54 anys, és una de les 40 dones que viu a La Llavor, el primer centre residencial d’inclusió exclusiu per a dones a Barcelona que aquest octubre celebra el primer aniversari

  • L’equipament va obrir en plena pandèmia per fer front a realitats fins al moment invisibilitzades, com la de les treballadores internes, que de cop van perdre la feina i el sostre

Una usuària del refugi de dones: «Vaig dormir set nits a l’aeroport»

FERRAN NADEU

4
Es llegeix en minuts
Helena López
Helena López

Redactora

Especialista en Educació

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Va passar set nits a l’aeroport del Prat fins que li van donar la targeta de sol·licitant d’asil, la famosa targeta vermella, i els quatre mesos següents dormint al carrer, amb el seu fill. «A Barcelona, a prop de l’Aquàrium», recordava aquest dilluns plujós i trist. Aquí es van refugiar des del desembre del 2019, quan van aterrar a Europa, fins a l’esclat de la pandèmia, quan van aconseguir plaça primer a l’alberg del carrer d’Alí Bei i, després, tot i que només ella, fa just un any, al Centre Residencial d’Inclusió La Llavor, el primer exclusivament per a dones obert a la capital catalana, on des d’aleshores viu aquesta dona de 54 anys, que va fugir de la seva Barcelona natal –la de Veneçuela– a la Barcelona catalana amb un dels seus fills. «Va ser ell que em va insistir perquè acceptés aquesta plaça, ja que les condicions aquí són millors, amb habitacions individuals, gairebé totes amb bany, però jo continuo somiant a poder tornar a treballar i viure junts en un pis», explica emocionant-se al parlar dels seus projectes.

Quan em van denegar l’asil em vaig quedar de sobte sense papers ni feina

Lesbia Sarmiento

Asseguda al sofà de la Llar Núria Marcet, nom que rep el pis per a set dones dins el centre, amb capacitat per a 33 més, explica que als sis mesos d’obtenir el permís provisional de residència que li facilitava la targeta vermella, va obtenir el de treball i va començar a treballar com a conserge en una finca, «sis mesos menys un dia».

Va perdre la feina quan li van denegar l’asil i tot va semblar que es tornava a enfonsar. El no a la condició de refugiada li va robar de cop els papers i amb això, la possibilitat d’un contracte laboral. Fins aquest fatídic dia, combinava la feina de mitja jornada a la porteria –i netejant la finca– amb la cura de dues persones grans. 

Lesbia Sarmiento porta els cabells acabats de tallar. Els hi va tallar una companya que viu també aquí, a La Llavor, que està estudiant perruqueria i fa pràctiques amb elles. Totes les dones que viuen en el centre –titularitat de Sant Joan de Déu Serveis Socials en concert amb l’Ajuntament de Barcelona i en col·laboració amb la Fundació Ared– han iniciat un procés per millorar la seva situació (objectiu final d’un centre que té vocació de lloc de passada). A més de combinar dues feines fins que les va perdre per la seva situació administrativa sobrevinguda, la Lesbia, que a Veneçuela treballava de comercial, està estudiant un curs d’auxiliar de cuina. «El que jo vull és treballar, treballar i poder tornar a reunir la meva família, així que faré tot el que estigui a la meva mà», assenyala.  

Una vida d’alts i baixos

Com la Lesbia, Mireia Sobregués és una de les 40 dones que viuen a La Llavor, tot i que les seves històries de vida són molt diferents. Ella és de la Barcelona catalana i porta molts anys en situació d’exclusió residencial, «amb alts i baixos». «He tingut temporades, de vegades si he aconseguit feina i he pogut pagar una habitació, bé; però això tampoc ha durat gaire. Altres vegades he dormit amb la meva parella en una tendeta de campanya i he estat treballant, però és una situació difícil», explica. «És difícil per tot. Per descansar, per arreglar-te... Jo entrava a treballar les set i a aquesta hora les dutxes no estan obertes, i vaig tenir sort que a Arrels es van portar bé i em deixaven dutxar a la tarda», prossegueix.

Notícies relacionades

La Mireia explica que va passar gairebé tres anys en un petit campament als Jardins de Sant Pau del Camp, al Raval, on van arribar a ser 12 tendes. «Aquí, durant una temporada vam estar bé, he estat en llocs pitjor», explica. «Quan ens van fer fora vam anar a Montjuïc i allò sí que era horrorós. Vaig passar molta por, hi havia molta violència. Va arribar un moment que vaig veure que havia d’anar a un alberg, i tot i que era molt reticent per situacions desagradables que havia viscut, me’n vaig anar a Alí Bei», segueix, generosa, la dona, que només té bones paraules per l’equip de treballadores de La Llavor. «Aquí em cuiden molt –repeteix–, una cosa a què, no estàs acostumada quan ets al carrer».

El dia 7, aquest dijous, fa 53 anys –«soc del 68»– i el dia 9, un any a La Llavor, un centre que va poder obrir de forma increïblement ràpida (tenint en compte els ritmes de l’Administració) atesa l’emergència de la pandèmia, que va posar sobre la taula realitats fins al moment invisibles, com les dones que vivien internes a casa de les famílies, que de sobte es van quedar sense feina ni llar. O totes les dones que cuidaven avis que van morir de Covid i es van quedar també al carrer i sense ingressos. Charo Sillero, responsable del centre, assenyala que aquest ha sigut un any intens, «d’aprenentatge i estar molt pendents de les necessitats de les dones». El 60% de les ateses al centre ha patit violència de gènere i el 45% té algun diagnòstic de salut mental. «Aquestes dones pateixen una triple discriminació: per ser dones, per ser dones sense llar i per ser dones sense llar víctimes de violència», acaba Sillero, que apunta també que l’edat mitjana de les residents són 42 anys.

Temes:

Pobresa Dones