HI HAVIA UNA VEGADA AL BARRI... (69).
L’agonia de Can Ricart, més evident que mai després del desenganxar del 22@
El veïnat va forçar la seva protecció patrimonial i va lluitar perquè l’Ajuntament de Barcelona adquirís el vell recinte fabril de Can Ricart, una icona al barri de Provençals del Poblenou
Tretze anys després de la declaració com a bé cultural d’interès nacional, la màxima protecció patrimonial, la mateixa que la Sagrada Família, es troba totalment abandonat
A1-124393025.jpg /
Bé Cultural d’Interès Nacional, el grau de protecció, per exemple, de la Sagrada Família, des del 2008, fa ja 13 anys; i propietat de l’Ajuntament de Barcelona després d’una novel·lesca lluita veïnal, la vella fàbrica de Can Ricart, tot un símbol al barri de Provençals del Poblenou i referent del patrimoni industrial del territori, agonitza. Una evident i preocupant esquerda sota la característica rosassa de la torre de la nau central és només la punta de l’iceberg de la degradació d’aquest conjunt monumental pràcticament en ruïnes, a més, envoltat avui d’immenses grues i de gratacels que no paren de créixer. Les obres a les altes construccions en el perímetre dels antics tallers, al més pur estil 22@ s’han reactivat i avancen, cosa que evidencia encara més l’incomprensible abandonament municipal de la vella fàbrica, cedida el febrer del 2015 a la Universitat de Barcelona (UB), després d’un intent fallit de convertir-la en ‘la casa de les llengües’ (2009), projecte impulsat en els últims temps del tripartit, que va caure en l’oblit amb el canvi de govern primer a la Generalitat i després, a l’Ajuntament de Barcelona.
El contracte de cessió del consistori a la UB donava a la universitat cinc anys de marge per rehabilitar el conjunt i convertir-lo en un campus i explicitava que, si en aquell temps la rehabilitació no era una realitat –és a dir, el febrer del 2020–, el consistori podia retirar la concessió. Sis anys i mig després de la firma, la nau central de Can Ricart continua absolutament abandonada. L’únic rastre de la UB que hi ha al lloc és un cartell en el qual es llegeix «Excavació arqueològica a l’edifici annex del conjunt de Can Ricart. Data prevista d’acabament, desembre del 2015». Un altre cartell a pocs metres, en aquest cas de l’ajuntament, adverteix que «no es permet el pas pel perill d’accident pel risc de demolicions fortuïtes». «Demolicions fortuïtes», reconeixement oficial que l’edifici està que cau.
«Voluntat ferma»
Al ser consultats sobre la qüestió, tant la UB com l’ajuntament es mostren eixuts en paraules. Des de la UB remarquen que la seva idea «continua sent» transformar Can Ricart en un Campus de Les Arts. «Tant el projecte com la voluntat de les entitats implicades és ferm. L’únic que queda per resoldre és el finançament. El projecte s’ha presentat als fons europeus Next Generation», conclou un portaveu de la universitat. L’ajuntament, per la seva part, assenyala que que la UB els va demanar més temps per reunir els fons per tirar endavant el projecte i que «la voluntat del consistori continua sent donar-l’hi».
Els que sí que tenen ganes de parlar sobre l’assumpte són els veïns, que titllen d’inadmissible la deixadesa envers el patrimoni, apuntant en primera instància a l’ajuntament, propietari dels terrenys cedits. Malgrat la seva joventut, Albert Valencia, un dels impulsors de l’Observatori dels barris del Poblenou i actiu membre del teixit veïnal, comença la història pel principi. Tot i que era petit quan tot va començar ha llegit, parlat i escoltat sobre l’assumpte com el que més. «La mateixa nit que es va aprovar la protecció de l’edifici el van intentar cremar. Si no hi ha edifici, no hi ha res a protegir, una pràctica molt habitual en aquells anys –recorda el jove activista–, en aquella època es van arribar a crear patrulles veïnals per evitar que es cremessin les fàbriques». Després de salvar l’edifici de les flames i aconseguir que l’ajuntament l’adquirís, la lluita va ser que es rehabilités i transformés en un equipament, batalla que, 20 anys després, continua viva.
Malgrat que el campus plantejat per la UB està lluny de ser l’opció predilecta de València –qui somiaria amb un espai més a l’estil Can Batlló–, la seva principal preocupació és salvar l’edifici al més aviat possible, «abans que sigui massa tard», així que «si la manera més ràpida de fer-ho és via campus, que es faci, però ja». «Si el projecte de la UB no es desencalla immediatament, l’ajuntament ha de fer un pas endavant, suspendre la concessió i obrir un procés amb el veïnat per decidir el futur de Can Ricart», conclou.
El veterà activista veïnal del Poblenou Salvador Clarós, autor del llibre ‘Can Ricart i el patrimoni industrial de Barcelona’, sí que va viure el procés veïnal des del principi i coincideix amb les noves generacions representades per València en el fet que és un despropòsit inacceptable l’estat de degradació al qual s’ha deixat arribar a l’edifici. Fins aquí –i no és poc– les seves coincidències de criteri. En el que no coincideixen, en canvi, és en la seva mirada sobre el 22@ A ulls de Clarós, l’(inacabat) pla urbanístic és una oportunitat per al barri, i el projecte de Can Ricart, «una peça clau» per al mateix. «Per la seva centralitat, per les seves dimensions i pel seu valor històric, Can Ricart és un element clau perquè la gent deixi d’associar el 22@ a especulació immobiliària. El campus a Can Ricart lligaria un teixit d’oficines avui desestructurat i donaria sentit al 22@ La innovació sorgeix de la trobada de persones i el campus seria l’oportunitat perfecta», conclou Clarós.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
