La pedra de Sísif metropolitana

Un duel d’incivismes panseix la nova Mina

Les festes al carrer i, sobretot, la incorregible deixadesa del ‘lobby’ immobiliari desencadenen les queixes dels veïns que, en un acte de fe, van anar a viure a la zona

A1-115657656.jpg

A1-115657656.jpg / JOAN CORTADELLAS (EPC)

5
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Al voltant de l’any 2008 va succeir l’impensable. Diverses desenes de famílies van decidir anar a viure als pisos de nova construcció que acabaven de ser aixecats entre el vell i de vegades problemàtic barri de la Mina i la ronda Litoral, un conjunt residencial amb alguns atractius, com la llavors anunciada presència en el futur del Campus Diagonal de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la proximitat del port esportiu de Sant Adrià de Besòs, a només dos passos, i una bona xarxa de transport públic, a més d’un accés ràpid i fàcil a la ronda Litoral. Era una aposta arriscada, sobretot si es té en compte que per alguns dels pisos, de notable qualitat i amb piscina comunitària, es van arribar a pagar més de 400.000 euros en alguns casos. Si llavors, en aquella jugada arriscada, van apostar en senar, vermell i falta, aquest 2021 la bola ha caigut en parell, negre i passa.

Els principals problemes que pateixen els veïns són dos. Els lectors, com si això fos una aventura d’escull la teva pròpia història, poden triar quin els sembla més greu. Abans d’exposar les dues opcions, un aclariment. No és només un problema dels residents en aquest barri, la nova Mina, tot i que aquest no sigui el seu nom oficial, sinó, en realitat, de tota l’àrea metropolitana, perquè aquella zona és des de fa més de mig segle la pedra de Sísif de les administracions públiques. Quan el 1993 es van començar a entregar les claus dels pisos de la Vila Olímpica, a més d’un dels nous residents d’aquest barri de Barcelona van dir als amics que si estava boig, que allò era al costat de la Mina. Era un disbarat geogràfic, però es va dir en més d’una ocasió. Els veïns de la nova Mina realment ho van fer. Se’n van anar a viure just al costat d’un lloc estigmatitzat. Només un carrer, el de Manuel Fernández Márquez, els separa de la vella Mina. És una de les fronteres socials, de tot just 20 metres de distància, més sorprenents de Catalunya.

El primer conflicte, que ha portat els veïns a mantenir ja dues reunions amb l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs, es va iniciar amb l’últim desconfinament. Van començar les festes al carrer, d’aniversari, de petició de mà o simplement de retrobament amb els amics amb música amb altaveus i beguda. Sovint, segons la versió dels qui no podien dormir a la nit a causa del soroll, els festaires venien de l’altre costat del carrer de Manuel Fernández Márquez. Al sortir el sol, al parc o la vorera les restes de la gresca eren encara ben visibles.

«Les patrulles de la policia municipal no sempre venen quan se’ls demana ajuda i, quan ho fan, tampoc posen fi a la festa». És la queixa del Pere, un dels representants veïnals, que lamenta a més l’escassa o nul·la solució obtinguda en les dues reunions portades a terme amb els responsables municipals.

Fa menys de mig any, per posar la cirereta a aquests episodis d’incivisme, es va inaugurar un parc infantil entre l’avinguda d’Eduard Maristany i la ronda Litoral. Les vistes, sobre el pas incessant de cotxes i camions per la ronda, posen d’entrada en dubte si aquesta era la millor ubicació per a un parc infantil. Però feta aquesta consideració, el que denuncien els veïns és que poc que ha sobreviscut intacte el parc després de l’estrena. Han sigut descargolades ja diverses cadires de colors que donaven alegria a l’espai i els testos gegants on està plantada la vegetació són utilitzats com papereres. La imatge és lamentable.

L’incivisme podria ser l’únic dels mals, però, com hem promès abans, els lectors tenen l’opció de triar una altra alternativa.

Notícies relacionades

La nova Mina va engegar al seu dia immobiliàriament amb molta força, fins i tot malgrat l’esclat de la crisi immobiliària del 2008. La qualitat de les finques era tota una declaració d’intencions. Fins i tot es podria dir que fins i tot els noms dels carrers convidaven a residir allà. ¿On vius? A la cantonada de Mercè Rodoreda amb Neus Català, a dos carrers d’Anne Frank. Un milfulls de problemes, però, va acabar per truncar la corba ascendent. A la nova Mina hi ha avui mitja dotzena de solars buits, mal tancats, mal cuidats i, com no podia ser d’una altra manera, habitats per rates. Menys un que és de propietat municipal (cosa que enutja els veïns), la resta són de titularitat privada. Els serveis de neteja no poden entrar sense més ni més i actuar. Sempre hi ha l’opció de buscar l’amo i multar-lo per la deixadesa, però, tal com explica l’alcaldessa de Sant Adrià de Besòs, Filo Cañete, el sector del totxo ha sigut en aquests últims anys una gimcana de compres i vendes d’actius que ha acabat per ocultar la pista de qui té què. Un dels solars en qüestió fins i tot té un gran cartell de venda. Sembla una ofertassa. Cal contactar amb les senyores Eva o Montserrat per conèixer les condicions d’aquests 5.000 metres quadrats de sostre edificables. Els telèfons de contacte, quina llàstima, estan ratllats amb pintura.

Entre les festes, els solars i, de forma sobrevinguda ara, el fet que la platja més pròxima, la del Litoral, estigui contaminada amb metalls pesants i la seva reobertura no sigui factible fins com a mínim la primavera del 2022, la zona passa, sens dubte, un mal moment. Ni tan sols la presència del campus universitari ha aconseguit la desitjada obertura de botigues en els baixos comercials. Alguns dels veïns inicials han acabat per llogar el pis i provar sort en un altre lloc. A l’horitzó, físicament i metafòricament, s’aixeca la figura de l’edifici Venus de la Vella Mina. L’ajuntament confia que, aquesta vegada sí, el procés de reforma d’aquest colossal error de l’època del ‘desarrollismo’ permeti revertir la situació. D’aquí tres anys es podrien aconseguir resultats. Molt temps.