La doble vida de Manu Kaur

«Tot el que sigui ajudar la gent, m’agrada»

El ritme enganxós del pop panjabi retruny al cotxe. La lletra explica la història d’una jove a qui la seva mare li demana que es porti bé davant un pretendent. Cosa a la que ella contesta: ‘No m’importa (I don’t care) / Respecto el que diguin la meva mare i el meu pare, / però el que diguin els altres no m’importa’.

Al volant del seu Nissan Micra i vestida amb un acolorit ‘salwar kameez’ (el vestit tradicional sikh), Manu Kaur sembla una estrella de Bollywod, però en realitat condueix cap a la Gurudwara Gursangat Sahib, el temple sikh ubicat en un polígon de Sant Adrià.

A l’interior d’una nau industrial presidida per l’emblema del khanda fa olor de pitança, un rastre dels menjars vegetarians oberts a tots. A la sala d’oració, un orador recita passatges del Guru Granth Sahib, el llibre sagrat, davant el qual Manu es postra. Abans venia al temple tots els diumenges, però des de fa temps ja no el freqüenta tant.  

«Vull que em coneguin no pel meu origen o per la meva casta, sinó pel que soc, pels meus estudis i per la meva feina», deia ja el 2012 en una entrevista a El PERIÓDICO. Graduada en Turisme, és guia oficial i té la seva pròpia empresa, Kaur Tours. Quan el virus va enfonsar el sector es va posar a treballar com a gestora sanitària i Covid al 061 i a estudiar per ser mediadora intercultural: «Abans feia feliç els que estaven de vacances, al 061 també ajudo i en el futur podré ajudar persones d’altres cultures amb conflictes d’adaptació. Tot el que sigui ajudar la gent, m’agrada».

«Prefereixo que es casi amb un noi de l’Índia»

A casa de Manu Kaur al barri de Sant Crist de Badalona es parla panjabi, es menja menjar de l’Índia i es veuen sèries índies. La seva mare, Daljeet Kaur, vivia a Dhariwal, al Panjab, i als anys 90 va emigrar a Catalunya per reunir-se amb el seu marit. Aquí han nascut el seu fill gran i les seves tres filles [a la foto Sara i Manu] i ha pogut acabar els seus estudis d’Infermeria. 

El paper de la dona ha estat sempre sobre la taula d’aquesta casa. En el batxillerat, Manu va fer la seva recerca sobre el mite i la realitat de les dones índies i bona part de ‘Los mundos de Kaur’ tracta sobre matrimonis concertats (que no forçats) i altres tradicions que xoquen no només amb la cultura adoptiva de les famílies migrants sinó també amb l’actitud de les noves generacions. El llibre descriu com d’asfixiant pot arribar a ser per a les joves el què diran.

«Abans el marit te’l buscaven els pares o els germans –explica Daljeet–. Quan jo em vaig assabentar que el meu fill tenia una nòvia espanyola em va costar acceptar-ho, però gràcies a Déu és molt bona. Ara ja soc àvia i m’és igual el que diguin els altres. Les meves filles saben que prefereixo que es casin amb un noi de l’Índia, per no perdre la religió, però si no hauré d’acceptar-ho. És la seva vida». 

Cada dona reacciona de diferent manera davant aquesta situació. Als seus 27 anys, Manu té tants projectes al cap que el matrimoni no és entre les seves prioritats. Però també té clar que mai farà res que pugui disgustar els seus pares.

«Mai es rendeix, és una petita guerrera»

Les amigues de Manu expliquen una anècdota que la descriu a la perfecció: «Un dia teníem un examen d’educació física i ens vam quedar tancades a la meva habitació –recorda Jennifer–. Ella es va posar molt nerviosa. Havia d’anar-hi sí o sí. I es va tirar de cap des de la finestra del segon pis per poder arribar puntual a l’escola».

Les quatre es coneixen des de P-3 i han travat una amistat a prova de bomba. Des de petita, Manu parla cinc llengües (panjabi, hindi, castellà, català i anglès) i, com que a més li agrada escriure, any rere any guanyava els concursos de Sant Jordi en totes les categories: «Les roses no li cabien a la mà», comenten divertides.

Les diferències culturals no es van fer evidents fins que van arribar a l’edat de sortir de nit. La Manu sempre va ser una més en tot, però quan les seves amigues van començar a fer plans per sortir de festa ella havia de quedar-se a casa per respecte als costums familiars. Fins que va complir els 18 anys: «Llavors li vam ensenyar el món de la nit», diuen entre rialles.

També notaven diferències a l’hora de vestir-se, però mai la van pressionar. Entenien la seva situació i sabien posar-se al seu lloc: «És clar que ens cridava l’atenció i li fèiem preguntes però vèiem aquestes diferències com a una cosa positiva de la que també podíem aprendre», reflexiona Laia. 

Del seu caràcter lloen la capacitat de combinar «ambició i temperància». «Mai es rendeix, és una petita guerrera, però sobretot és molt bona persona i sempre es preocupa pels altres», conclou la Sandra.