Els últims dies de la Rambla

Sense dilacions innecessàries. Aquests 11 xiringuitos de ‘souvenirs’, gofres, entrades d’última hora, ventalls, imants de nevera, gelats, torrons i altres foteses que Jordi Hereu, quan era alcalde, va creure que eren una bona idea per jubilar les antigues ocelleries de la Rambla podrien ser demolits abans del 2022 si, com diu el regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, es compleixen els passos administratius i judicials previstos. Per no avorrir amb qüestions legals, aquells difícilment defensables xiringuitos només podrien sobreviure si tornessin a ser ocelleries, però la norma municipal prohibeix actualment l’exhibició d’animals per a la seva posterior venda, de manera que, tot i que d’una manera alambinada, tenen els mesos comptats.

Això pot qualificar-se sens dubte de notícia bomba si s’accepta que la seva existència ha sigut considerada des de fa anys la punta de l’iceberg de la degradació de la Rambla, que té més causes, per descomptat, però poques de tan evidents visualment com aquesta, que ha parctematitzat l’avinguda fins a la nàusea. Fins i tot el mateix Hereu, retiradíssim de la política, accepta que allò va ser una gran equivocació, un dels seus errors més grans com a alcalde. L’honra l’acte de contrició.

Aquests dies, no obstant, fins i tot amb aquestes parades obertes, la Rambla ofereix als barcelonins que s’acosten el que en termes de turisme d’ara es diu ‘una experiència’, en aquest cas, sentir-la com era abans, apta per passejar i fins i tot amb una Boqueria on ve de gust comprar. ¡Darrere del núvol de turistes resulta que hi havia peixateries!

Abans de la pandèmia (i molts es reconeixeran ara en això) els barcelonins creuaven la Rambla transversalment, només l’imprescindible per anar d’A a B per rutes menys transitades. A Venècia, transsumpte turístic de Ciutat Vella però amb canals, fins i tot tenen per a això una expressió en ‘slang’ del dialecte venecià, fare e sconte o pasar per e sconte, una cosa així com transitar pels carrers amagats, gairebé secrets. Mai s’ha de perdre de vista Venècia. Aquests últims temps ha sigut Barcelona d’aquí 10 anys. La qüestió és que en aquests últims dies de Pompeia és bastant comú veure barcelonins transitant longitudinalment la Rambla. És una ‘experiència’ molt recomanable. ¿Fins quan?

Gairebé la pràctica totalitat dels 26 hotels de la Rambla encara estan tancats. El districte té constància fins i tot que alguns apartaments turístics amb vista a aquest carrer han sigut llogats com a vivenda, potser per poc temps, però val més això que res. A la Rambla, xifres del 2020 en mà, hi viuen unes 600 persones de manera fixa i un centenar més de manera temporal, per estades de poc més de mig any. A la seva manera, és un barri encaixat entre el Raval i el Gòtic on durant aquest any de pandèmia algunes coses hi han passat si l’afany és recuperar-la com un espai a reconquerir. A alguns ‘paradistes’ de la Boqueria se’ls va advertir que no podien tenir tancades les seves botigues pel simple fet que no hi hagués turistes. Va caldre recordar-los que són part d’un mercat municipal i que la concessió que els va ser concedida té obligacions ineludibles. És una opinió, però aquests dies, en ple rendiment i abans que el Vesubi faci de les seves, la Boqueria pot tornar a dir que és el millor mercat del món.

No tot, no obstant, són senyals positius. La restauració de la Rambla no ha canviat el xip, lamenta Rabassa. Són molts anys de desacord. ¿A ningú li sembla estrany que després d’anar al Liceu, de compres pel Gòtic o després de sortir d’algun dels teatres de la zona ningú vagi a sopar a la Rambla com una cosa lògica i natural?

¿Què fer, doncs, a més d’esperar aquest dia en què el picot demolirà els xiringuitos d’Hereu? Per a la Rambla hi ha plans des de fa anys. N’hi ha en repòs per qüestions pressupostàries. El més clar d’ells consisteix a unir amb una plataforma a un únic nivell el Raval i el Gòtic a tres de les interseccions més transitades de la Rambla. Això, amb tot, no és el remei. És només el sofregit urbanístic. El pla municipal, en aquesta ruleta per salvar la Rambla, aposta la majoria de les fitxes a un únic número. Pretén que la cultura, en qualsevol de les seves expressions, sigui un imant per als barcelonins. Per exemple. Espera que la Generalitat, ¡ai!, faci un bon ús en aquest sentit de la Foneria de Canons, un edifici a peu de la Rambla malvolgut pels barcelonins, ja que durant els seus últims 64 anys en funcionament va ser un decadent recinte militar, però que, vist amb més perspectiva i amb altres ulls és una peça que perfectament podria participar en el renéixer de la Rambla.

Es confia també que la família Balañá trobi una sortida per al Teatre Principal, magnífic per dins, una cosa que cada vegada menys persones recorden. I també s’espera que la Universitat Pompeu Fabra amarri un nou inquilí quan les actuals facultats es traslladin el 2023 a Bon Pastor.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

El dit, és una ruleta. El resultat de l’operació cultura, en aquesta zona baixa de la Rambla, depèn de la Generalitat, el Grup Balañá i la UPF. En altres trams, l’atzar és menor. El propòsit és tractar-lo (perdó per endavant per la comparació) com als cotxes. Hi ha una coneguda llei de la mobilitat que afirma que el vehicle privat ocupa tot l’espai que se li proporciona. Posar més carrils en una autopista només brinda embussos més vistosos. La idea, per tant, és treure la vida cultural de la Virreina, del Liceu i del Centre d’Art Santa Mònica, per citar tres casos, al carrer perquè l’ocupin. També, ja es veurà com, es pretén una cosa similar amb l’espai lliure (gairebé alliberat, seria millor dir) que deixaran els xiringuitos, tot i que només siguin uns bancs o unes taules per jugar als escacs. Qualsevol solució serà una millora. L’objectiu és treure-li carrils al turista. Evitar l’embús.

A tall de postdata només resta puntualitzar que la Rambla ha sigut fins ara i des de fa anys refractària a tots els plans de rescat que per a ella s’han redactat. L’haruspicina, o sigui, mirar les entranyes d’un pollastre per endevinar el futur, no és, com resulta obvi, una ciència exacta. Pot ser que res de l’apuntat arribi. L’únic cert i inqüestionable és que aquests dies, com l’imprudent Plini, val la pena ‘ramblejar’ per si passa el previsible. ¿Què? Que siguem testimonis del que en la vulcanologia es coneix precisament com una erupció pliniana, és a dir, d’aquestes en què una capa de turistes torna a cobrir la Rambla i el viscut aquest any de pandèmia serà només un agradable record.