El ‘Barceloneta I’ torna a port

No en va, el que fa 13 anys eren terrenys de construcció immobiliària, per això les excavacions, al segle XV era espai d’amarratge o ancoratge. I allà se suposa que va anar a parar el barco en qüestió quan un cop de mar el va arrossegar després d’encallar a terra. A saber, per entendre, que Barcelona va construir el seu primer moll artificial entre 1477 i 1487, fins aleshores tenia ‘tascha’ o ‘tasques’, una barrera natural de sorra de 200 metres que corria paral·lela a la costa i amansia les aigües davant el que ara és Pla de Palau, i llavors era port per a la càrrega i descàrrega de les embarcacions que arribaven a la ciutat. 

Doncs això, el 2008 hi va haver sorpresa i restes. La tasca va estar a recuperar-les i documentar-les. Cap de les dues coses va ser fàcil. Segles sota l’aigua de mar van fer estralls en les fustes –un conjunt de taules i quadernes–, i això va significar treure-les, dessalar-les, assecar-les, consolidar-les... Anys de feina que han acabat amb el que s’ha salvat del derelicte tornant a port. 

Lloc de recer

En aquest cas, el lloc de recer no es mesura per molls o dics, sinó per sales. O millor, per antecambra reial. El ‘Barceloneta I’ lluu, i lluirà durant temps, al Palau Reial Major, entre el Saló de Tinell i la capella de Santa Àgata, per obra i gràcia del Muhba (Museu d’Història de Barcelona) i del Port de Barcelona. Instal·lació física, Barcelona, port mediterrani entre oceans, i exposició virtual, ‘El Port, una porta oberta a Barcelona’.

La recerca també ha costat força temps. Les restes només deixaven clares dues coses: que eren medievals i que venien de l’atlàntic per la seva tècnica constructiva, completament aliena a l’àrea mediterrània i pròpia de l’àmbit que va del Cantàbric al Bàltic. La resta ha sigut desenredar el cabdell fins a detallar la costa basca com a més que possible origen, i datar la seva singladura cap al 1410. 

Les anàlisis de pol·len i altres tècniques van permetre limitar l’espai de llançament de la nau al nord peninsular; els arxius, evidenciar que les embarcacions més nombroses d’aquesta zona a solcar aquestes aigües eren gallegues i basques. Les primeres, més petites i estacionals, solien transportar fins al port de Barcelona pesca salada abans de la Quaresma; les segones tenien unes mides semblants a les que lluïa el ‘Barceloneta I’: 30 metres d’eslora per nou de mànega amb una capacitat de càrrega d’entre 62 i 124 tones, un únic timó i una tripulació de 35 mariners. 

Pavelló neutral

Així que possiblement es tractava d’una embarcació d’origen basc. Aquestes eren habituals per aquests indrets durant l’edat mitjana perquè disfrutaven de pavelló neutral i, per tant, d’immunitat en el secular enfrontament, pel domini del Mediterrani Occidental, entre la corona catalanoaragonesa i la república de Gènova. Se suposa que no eren pocs els que navegaven pel Mediterrani, però no n’ha sobreviscut cap vestigi més enllà del ‘Barceloneta I’. 

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Per això no hi ha dubte de la importància de la seva troballa: no només és el primer barco construït amb la tècnica atlàntica que apareix al Mediterrani, sinó que, a més, és una peça representativa de la ciutat portuària que va ser la Barcelona medieval i exemple d’una de les construccions més complexes de fer abans de la revolució industrial. 

En resum, «és una peça absolutament excepcional». Paraula de Joan Roca, director del Muhba.