MOBILITAT SOSTENIBLE

Manual de supervivència per anar amb bici per la ciutat

El ciclisme urbà té un munt de normes, però també hi ha codis i actituds que us poden ajudar a introduir-vos en el mitjà amb totes les garanties

Manual de supervivència per anar amb bici per la ciutat
6
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, política municipal, educació, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Un parell de dades abans de començar a parlar de bicicletes. Primer: en nou de cada deu sinistres de trànsit, algun dels implicats havia comès una infracció. I segon: la primera causa de sinistralitat ja és la distracció al volant (ús del mòbil, sobretot), per davant l’excés de velocitat o el consum d’alcohol i drogues. És a dir, per molt que es debat si els ciclistes han de disposar o no d’un permís de circulació, sembla clar que per damunt de tot és subjacent un problema d’actitud, de valors, de civisme, de bons hàbits. De compartir amb harmonia un bigarrat espai públic. Ara sí, les bicis. El que segueix pretén donar un cop de mà a tothom que estigui pensant llançar-se al ciclisme urbà i que no ho vegi clar. O a qui ja hi estigui ficat però encara no tingui prou facilitat.

Aquí es parlarà de normativa, però més encara de situacions concretes, de trucs i consells que facin més suportable una circulació que, millor dir-ho d’entrada, no sempre serà fàcil. Començarem amb l’actitud, que serà vital per sobreviure en una jungla que fa molts temps va ser un vedat de bicis i que ara ho és de cotxes i motos. Un es podria estar emprenyant tot el dia –raons no li faltaran– però més val carregar-se de paciència i arguments i evitar les trinxeres. Aquí no som ciclistes ni motoristes ni automobilistes. Som gent que va amb bici, que va amb moto o que va amb cotxe. A més dels que van a peu o amb transport públic, sense oblidar els del patinet i companyia. És a dir, avui som això i demà allò altre, perquè la intermodalitat és cada vegada més la tònica comuna de la mobilitat urbana. Per tant, primer consell, abans que res molta calma; una cosa és defensar-se, i una altra molt diferent odiar per sistema qui va motoritzat.

Com circular

Barcelona disposa d’una xarxa de 220 quilòmetres de carril bici. I pujant. Si esteu començant, intenteu traçar una ruta que inclogui el màxim de trams segregats de la resta del trànsit. Si no ho podeu evitar, i tot i que us faci fer una mica de volta, intenteu aprofitar els nuclis antics, plens de plataformes úniques per les quals podeu anar en sentit contrari als vehicles (tret que estigui senyalitzat el contrari i sempre respectant la prioritat dels que van caminant). Si hi ha vial ciclista i preferiu la calçada, la podeu utilitzar sense problema. Si algú us crida «ves-te’n al teu carril» i us dona opció de respondre abans de donar gas a fons, li expliqueu que l’ordenança us permet triar.

Una altra cosa és el carril bus; terminantment prohibit. Però atenció, a carrers com Gran de Gràcia o Balmes potser us semblen un salvavides inevitable. En el primer cas, perquè fa pujada i només hi ha un carril per al vehicle privat, cosa que genera cert estrès, i en el segon cas, perquè els cotxes baixen com si no hi hagués demà i refugiar-vos al vial de transport públic pot ser un gran alleujament. Però no serà aquest diari qui us animi a cometre una infracció. Tot i que si no hi ha més remei...

Oblideu les voreres

Heu d’eliminar les voreres de l’equació. Només les de més de cinc metres són transitables, però si les podeu evitar, millor. Perquè us feu una idea, cinc metres és una mica més del que fan les de l’Eixample. Només els menors de 12 anys poden recórrer a aquest espai, a què podreu pujar, això sí, entre les 22 i les 7 hores. Les voreres han sigut el principal conflicte en la lenta recuperació de la bicicleta a la ciutat. Obligades a compartir espai amb el vianant davant la falta d’infraestructura, els ciclistes es van convertir en el papus de la mobilitat malgrat representar només prop del 4% dels vehicles implicats en sinistres de trànsit. Aquesta mala imatge es va revertint, però ha quedat un pòsit important. I algú nou a qui assenyalar, el patinet, que per descomptat tampoc pot utilitzar la vorera.

Alguns carrils bici no bidireccionals. Si circulen pel mig de la calçada, com el de passeig de Sant Joan, la nova Meridiana o el Paral·lel, oli en un llum, tot i que els girs a l’esquerra i la dreta són una mica complicats. Però si és un vial de dos sentits en un carrer de l’Eixample, com Provença o, sobretot, Girona, atenció si sou novells perquè els cotxes pugen i al fer els girs a l’esquerra, a Aragó, per exemple, no sempre estan pendents de les bicis que baixen. També en els passos de vianants són molts els que van a peu i creuen en vermell només mirant cap avall, sense adonar-se’n que des de banda muntanya pot venir un ciclista. Són carrils per estar molt atents.

Seguretat abans que res

El casc només és obligatori per als menors de 16 anys. Però és altament recomanable per a tothom. Passa el mateix amb l’assegurança. Se’n pot tenir un d’específic per a ciclistes o us podeu recolzar en l’assegurança de vida o de la llar. En qualsevol cas, cobrir-se en cas d’accident és important. La seguretat passa també per portar els llums reglamentaris (blanc davant, vermell darrere) i timbre, que tot i que sembli un element molt estiuenc, és un element imperatiu. Si de nit hi voleu afegir roba reflectora, benvinguda sigui. Sobra dir que l’ús del telèfon mòbil està prohibit, i també portar auriculars.

Notícies relacionades

Seguretat imposa també parlar de robatoris. La por dels amics del que és d’altri és la segona raó per la qual molta gent no s’atreveix a passar-se a la bici de ciutat (la primera és el fet de compartir espai amb els cotxes). Tots sabem d’algú a qui l’hi han robat. Més d’una vegada, fins i tot. Aquí hi ha dues solucions. La primera és pujar-la sempre a casa i no separar-se’n quan sortiu al carrer. La segona és comprar un candau dels bons, en forma d’‘U’, rígid. Potser fins i tot us costa més que la bici de segona mà que heu trobat a internet. És el que hi ha, sí, són cars, però molt eficients. Per cert, lligueu bé la bici agafant el quadro (no als arbres, ni a senyals, ni a prop de passos de vianants o parades del bus). I si podeu emporteu-vos el seient, que no se sap mai.

Una bona manera d’endinsar-se en la bicicleta urbana és fer-se soci del Bicing o d’algun dels sistemes privats de bici compartida. Aquí us podeu provar, veure si us adapteu, si els vostres itineraris són còmodes, si us espavileu bé amb el trànsit i els vianants. Si arribeu a la conclusió que la bici és el vostre mitjà de transport definitiu, llavors potser és bon moment per comprar-vos-en una. ¿Plegable? ¿Elèctrica? Aquest és un altre debat tan o més apassionant

Temes:

Bicicletes