▾ .com .cat
Barcelona
Vida i obra de Colau a Twitter

UNA DÈCADA AMB 22.000 MISSATGES

Vida i obra de Colau a Twitter

Va iniciar la seva etapa a la xarxa social el 2010 com a activista per la vivenda que necessitava altaveus i la deixa com a política amb marca pròpia

Vida i obra de Colau a Twitter

  • Els primers anys només els va dedicar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, amb picades d’ullet a altres moviments socials

  • El salt estatal després de la compareixença al Congrés va multiplicar la seva presència en mitjans, i també la llista d’enemics a la xarxa

  • En tots aquests anys s’ha discutit amb Pérez-Reverte, Toni Cantó o Antonio Baños i ha rebut l’aplaudiment de Buenafuente i Évole

13
Es llegeix en minuts
Carlos Márquez Daniel
Carlos Márquez Daniel

Periodista

Especialista en Mobilitat, infraestructures, urbanisme, política municipal, medi ambient, àrea metropolitana

Ubicada/t a Barcelona

ver +
Per què confiar en El Periódico
0 Comentaris

Ada Colau va sorprendre diumenge a la nit amb un missatge en el qual anunciava que abandona Twitter perquè aquesta xarxa social no li permet veure el bosc entre tant arbre. L’alcaldessa de Barcelona deia a la seva carta de comiat que ha arribat a la conclusió que és millor persona fora de la plataforma, que ja va abandonar, tot i que llavors va dir que era provisional, el 3 de març, el dia del seu aniversari. Però aquest rebuig de l’eina de l’ocellet no sempre va ser tal. En el passat, els comuns van ser pioners en l’ús intensiu de Twitter, i la mateixa Colau ha sabut treure partit d’un compte que té més de 918.000 seguidors. Diu que a la política «li sobra soroll i testosterona», i que està cansada de la «tirania de la presència permanent». El seu Twitter queda en repòs, i aquesta és la crònica dels seus 11 anys i més de 22.000 missatges i retuits.

Tot comença el gener del 2010, quan Colau era la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), organització impulsada per la mateixa Colau i per la seva parella, Adrià Alemany, un any abans, el febrer del 2009, en una assemblea celebrada a la Casa de la Solidaritat del Raval de Barcelona. Llavors, tots el seu missatges giraven, com és obvi, sobre el dret a una vivenda digna, denunciant desnonaments i, de tant en tant, donant suport a iniciatives socials com la lluita estudiantil o el moviment del 15-M. 11 de maig del 2021, per exemple: el Govern del PP, amb Ana Pastor en el Ministeri de Foment, presenta un avantprojecte per reformar el lloguer a Espanya. El que per a l’Executiu conservador suposava «flexibilitzar» el mercat, per a la llavors activista era una cosa molt diferent:

Aquells inicis a la xarxa social eren més de retuitejar que d’aportar. Entre els seus principals enemics, les entitats bancàries, que acusava tant de fer fora famílies vulnerables dels seus pisos com de mantenir un parc de vivendes buides, al seu parer, inacceptable. L’ús de ‘hashtags’ ja era el pa de cada dia, en el seu cas, amb especial atenció a La Caixa.

Colau va anar guanyant presència en els mitjans. Sabia espavilar-se bé a l’hora de parlar en públic i aquella virtut no va passar desapercebuda per als programes àvids de bones boques. No eren temps de dir que ‘no’, així que al rostre visible de la PAH li va tocar trepitjar platós que no eren sant de la seva devoció. Però tot sacrifici, argumentava, era poc per fer visible la seva lluita.

Un mes abans, l’avui regidora de Barcelona en Comú havia parlat davant la Comissió d’Economia del Congrés dels Diputats, on va defensar la iniciativa legislativa popular (ILP) que buscava impulsar una nova llei de vivenda. Allò li va fer fer el salt a nivell nacional. Aleshores, a un any d’anunciar la seva candidatura a l’alcaldia de la capital catalana, mantenia el to de la Colau més activista.

Allò va ser un abans i un després. I no només pel fet de convertir-se en la cara visible a nivell estatal de la defensa de la vivenda i la lluita contra els grans bancs; també perquè personatges de renom, com Andreu Buenafuente, aplaudien el seu treball i li aportaven més projecció.

El periple de Colau per les cadenes estatals, no obstant, no sempre va ser tan fluid com li hagués agradat. L’alcaldessa tenia la sensació, a mitjans del 2013, que certs mitjans rebien pressions per no donar-li pista en els seus programes. Però no només això, també intuïa males arts en institucions universitàries com ESADE, on, pel que sembla, es va anul·lar un acte en el qual hi havia confirmada la seva presència. Ella ho va resumir així:

Poc abans d’anunciar que formaria part d’una plataforma ciutadana per arribar a l’alcaldia de Barcelona, el maig del 2014 Colau donava curs a una altra de les seves grans batalles: el feminisme. Arran d’un anunci de Desigual per commemorar el dia de la mare, l’encara portaveu de la PAH (deixaria de ser-ho uns dies després) va carregar amb força contra l’empresa catalana.

El 7 de maig del 2014, Colau va deixar de liderar la PAH per centrar-se en Guanyem. La notícia es donava a conèixer en la pàgina web de l’organització. I deia, entre moltes altres coses, això: «El seu carisma, senzillesa, valentia, coherència i humilitat l’han portat, des del moment en què la seva cara es va convertir en la cara de la PAH, a ser un referent per a totes i cadascuna de nosaltres». L’alcaldessa va redactar una extensa carta en la qual compartia les seves raons.

Arguments similars

Curiosament, alguns dels arguments recorden els oferts diumenge en el seu adeu a Twitter, quan va dir estar tipa dels «perfils falsos i anònims que intoxiquen i inciten a l’odi». En aquella missiva, i en altres circumstàncies (el fons del text era molt més de bon record que de pes tret de sobre), es queixava de situacions similars: «A nivell personal, reconec que, tot i que li he tret importància perquè no s’havia de mostrar debilitat davant els nostres enemics, hi va haver moments durs. Moments difícils quan, per exemple, el Govern em va identificar com la «líder filoterrorista» i tot seguit vaig començar a rebre amenaces de tot tipus».

Guanyem es va presentar en societat el 26 de juny del 2014. Colau trucava «als farts de la política» a recuperar Barcelona. I avisava ICV que «un partit existent» no podia ser el pilar de la nova esquerra. Aquell va generar de nou l’aplaudiment de personatges coneguts, en aquest cas, Jordi Évole. Iniciativa, per cert, l’etern soci del PSC a l’ajuntament (potser recordin Imma Mayol i Ricard Gomà), acabaria a la malla dels comuns.

La seva activitat va començar a centrar-se en el debat sobre Barcelona, els seus barris, els seus mercats municipals, transport públic, el turisme, el funcionariat, l’urbanisme... Per sense oblidar la vivenda, la raó que l’havia portat a fer el salt a la política. Colau feia referència en aquest tuit a una dona de 85 anys que va ser desnonada per la policia a Vallecas.

Aquells eren temps de construcció d’un nou projecte que, com a nova iniciativa política que no disposava de subvencions (l’absorció d’Inicativa canviaria una mica la cosa) i tampoc volien dependre dels bancs que durant tants anys havien assenyalat com a responsables de bona part dels pitjors mals de la societat.

A la candidata li va tocar canviar el carrer per les institucions, i allò incloïa presenciar els interminables i insofribles plens de l’Ajuntament de Barcelona, en els quals, com a mínim, hi havia estones en què es parlava del seu tema predilecte, ni que fos en boca de la síndica de Barcelona, Maria Assumpció Vila.

Aquells dies, Ada Colau va redactar un dels tuits que més crítiques han obtinugut en aquesta dècada de vida tuitaire. Se la va acusar de realitzar comparacions desafortunades, de patir una sort de «complex de Messies», de compartir un missatge «egocèntric» i «hipòcrita» o d’«intentar sempre ser la protagonista». Tot i que per ser justos, també molts van aprofitar per felicitar-la pel seu 41è aniversari. També en aquell temps començava una relació d’amor-odi amb el que seria el seu enemic polític en el consistori, Alberto Fernández Díaz (PP). Tots dos es van utilitzar l’un a l’altre per marcar perfil ideològic.

La Colau activista anava donant pas a la Colau càrrec públic. Va arribar el dia de les eleccions i també aquell dia va inculcar missatge, en aquest cas, vinculat a una lluita sindical al si de Movistar. L’endemà, ja amb la victòria confirmada, va exposar el seu costat més dialogant.

La Colau alcaldessa, amb un regidor més que la llista encapçalada per Xavier Trias, va començar a assaborir les mels amargues de Twitter. Es van multiplicar els missatges contraris a la seva persona. Potser el moment més cru el va viure el 2017, quan va posar en mans de les autoritats el missatge d’un compte anònim que amenaçava de violar-la. El tuit d’Akisukinho Barrabás era una resposta a un anterior missatge de l’alcaldessa. En aquest missatge, Colau realitzava una reflexió sobre l’ús de l’expressió «la mare de totes les bombes» per descriure l’arma utilitzada pels Estats Units a l’Afganistan.

El 2018, el seu recolzament al raper Valtònyc també li va generar una sonora pluja de missatges que li deien de tot menys bonica. Però igual com en el seu tuit sobre Carrasco i Formiguera, també molts aplaudien les seves paraules.

En algunes ocasions ha intentat tirar d’ironia, però el cert és que es va fer carn aquest ‘karma’ que a Twitter tot és susceptible de ser mal interpretat i va ser pitjor el remei que la malaltia. L’agost del 2018 una avaria va apagar el peveter del Fossar de les Moreres. Molts la van acusar de ser la responsable. Però no va quedar allà la cosa. Va intentar suavitzar les aigües i, potser una mica fastiguejada per la situació, va acabar el seu següent missatge amb un premonitori «apago Twitter fins demà».

A mesura que han anat passant els anys, l’alcaldessa s’ha dedicat més a descriure la seva gestió i menys a bolcar opinions i valoracions. Van quedar enrere aquells primers anys municipals en què els responsables de premsa de l’ajuntament eren incapaços de controlar els regidors dels comuns, que gestionaven les seves xarxes sense cap filtre i sense avisar-los. Cada matí una sorpreseta. Però Colau no es podia escapar de l’opinió ‘express’, aquesta necessitat de posicionar-se a correcuita davant alguna notícia d’abast. Els seus tuits sobre la monarquia, per exemple, li van costar una bona reprimenda de part de la parròquia borbònica, per exemple. Sobre aquesta qüestió li van arribar bombardejos de persones com Antonio Baños, que temps enrere podien considerar-se més o menys amic...

El que segur que no era ni és pròxim és Arturo Pérez-Reverte, amb el qual va tenir una sonora picabaralla amb el republicà Gabriel Rufián com a espectador. Entre altres coses, va acabar dient-li «inculta».

Aquesta necessitat de respondre es va fer carn també durant la passada campanya electoral de les eleccions catalanes. Es va acusar l’ajuntament d’eliminar determinada publicitat electoral als carrers. Va intentar defensar-se i les bombes van caure amb més virulència. A la seva carta d’acomiadament de diumenge deia el següent: «Sembla que s’ha d’opinar de tot, tota l’estona. Si no fas un tuit d’un tema polèmic, surt algú a dir que estàs molt callada, que per què deu ser, que és una vergonya que no hagis dit res sobre això o allò». El mateix li va passar quan va escriure sobre el grafiti del rei emèrit censurat per la Guàrdia Urbana fa un parell de mesos al parc de les Tres Xemeneies.

Notícies relacionades

També el mes de gener passat va utilitzar Twitter per defensar-se dels atacs per haver sortit de Barcelona durant les festes nadalenques. No va fer res que no estigués permès, però es va veure en l’obligació de donar la seva versió. De nou, pals per tot arreu.

L’alcaldessa assegura que ara se centrarà en les seves altres xarxes socials: Instagram, Facebook i Telegram. Allà, no obstant, no tot serà un camí de roses. Fotos com la de sota, per exemple, van generar tota mena de comentaris. La va publicar el mes de maig del 2020. Molts van pensar que no era una bona idea quan Barcelona tenia una pandèmia a sobre. Potser surt de Twitter, però no per això deixarà d’estar en boca de tots.

Temes:

Ada Colau Twitter Ajuntament de Barcelona

Inicia sessió 0 Comentaris
cargando