Salvador Rueda «Les grans transformacions de Barcelona s’han decidit lluny de la ciutat»

-Tot va començar amb el soroll. Expliqui’ns.

-Era un problema crític per a la ciutat, una caixa de trons que tenia molt mala solució i que exigia tocar el trànsit. En aquells temps, a mitjans dels anys 80, el cotxe ho era tot. Encara avui continua manant, però llavors no hi havia cap discussió perquè era símbol de creixement econòmic, de progrés.

-Soroll i ciutat semblen conceptes difícils de separar.

-Té un principi de tot o res. Si passen cotxes, els nivells estan sempre per sobre del nivell admès. Això és el que fa que hagis de buscar solucions que permetin eliminar soroll d’un determinat espai. I això implica alliberar circulació, és a dir, especialitzar uns carrers per a la circulació i deixar-ne d’altres per a la comunicació.

-¿Tan malament estàvem?

-El 50% de la ciutat estava fora de límits. Feia falta una fórmula que no escanyés la ciutat i alliberés el màxim espai possible. Vam començar als 90 convertint el Born en zona de vianants. Eren petits nuclis que servien poc per al trànsit, teixits molt orgànics que no tenien la linealitat que vindria després.

-Després es va intentar durant el Fòrum.

-Sí, amb el cap d’exposicions, Albert Garcia Espuche, vam fer una proposta: una línia de superilles des del Fòrum fins a plaça d’Espanya. Tot amb propostes tàctiques, cons i tanques, i amb el sistema d’illots de tres per tres. Però no es va fer, Joan Clos va declinar la idea.

-¿Va faltar i falta valentia política?

-Quan vam treure el mapa de soroll es va anunciar que Barcelona seria la ciutat dels Jocs del 92. Recordo una conversa amb el llavors primer tinent alcalde, Jordi Parpal. Li vaig dir que havíem de regular l’ús de les motos de trial a la ciutat perquè estaven totalment fora de lloc. Em va dir: «¿Has vist qui hi havia a Maria Cristina celebrant que ens han donat els Jocs? Gent jove, i molts porten motos d’aquestes». Es va acabar la discussió.

-¿Estem igual?

-El problema de les superilles és de tacticisme polític. Un projecte d’aquestes característiques, que és estratègic per a la ciutat, requereix un acord entre partits. Fa falta un acord de ciutat, perquè si no el tens, avances molt a poc a poc. Però fixa’t: tot el que ha sigut estratègic a Barcelona, cosa que ha suposat una veritable transformació de la ciutat, el pla Cerdà, les exposicions universals, els Jocs i fins i tot el Fòrum, es van decidir lluny de Barcelona. Com si no fóssim capaços de prendre decisions estratègiques. Aquí solem llançar als lleons qui intenta prendre decisions que haurien de ser de ciutat. L’octubre del 86, quan s’aproven els Jocs, jo no veia de cap manera que Maragall i Pujol es poguessin posar d’acord. Això coincidia amb l’eliminació de la corporació metropolitana per part del president.

-¿Sense gent de fora no hauríem tingut Jocs?

-No ho veig, no. Nosaltres som molt bons quan es pren la decisió, però la primera tirada no la sabem fer. Per això estic convençut que sense acord de ciutat no hi haurà superilles.

-¿Li ha explicat el pla a l’oposició?

 -Tots et diuen que estan d’acord amb la idea però que no volen que ho faci qui hi ha al capdavant de la ciutat.

-¿Una mica trist, no?

-Així funciona aquesta ciutat. Són qüestions de vol ras, gal·linaci. No volem alt.

-Tot i així, a la ciutat no li va malament...

-No, ni de bon tros. Tenim una petita diferència amb altres regions, una millor capacitat d’organització, crec. Però si fóssim capaços de posar-nos d’acord en qüestions estratègiques, seríem imbatibles.

-¿En quin punt nota que l’ajuntament comença a creure en les superilles?

-Jo no ho vaig abandonar mai. Al principi ens convocava el soroll, però per aquesta via poc marge hi havia. Quan vols combatre els mocs no et centres en els mocs perquè són el símptoma d’alguna altra cosa. Aquí passa el mateix, no ens hem de centrar en les disfuncions, sinó a repensar la ciutat. Perquè falla el funcionament global, per això vam començar a treballar des de la perspectiva urbana.

-El pla de mobilitat urbana 2013-2018 prometia 500 superilles i se’n van fer tres o quatre... ¿Se’ls va escapar de les mans?

-¿La implantació de les 500 superilles representava per al trànsit una cosa que no es pogués fer? No, perquè implantar-les volia dir treure només un 15% dels cotxes. No era un problema de trànsit. I tampoc era un problema de diners, perquè implantar-les totes tenia un cost, aplicant-hi solucions tàctiques, de 300 milions d’euros, similar al que val el túnel de Glòries però amb una incidència molt més gran en la qualitat de vida. Si no és un problema de trànsit ni de diners, ¿quin és el problema?

-¿Polític...?

-Ho ha dit vostè... La manera de fer en l’àmbit polític és no posar-s’hi.

-¿La del Poblenou va ser una bona idea?

-Sense la superilla del Poblenou no seríem on som. Hauria sigut una mala idea començar per l’Eixample central, perquè en aquell moment les variables de contorn no eren les més adequades. El grup que governava, els comuns, ho feien en solitari, amb 11 regidors de 41. Una debilitat evident. Totes les propostes que feien tenien molts números de ser tombades. Si afegeixes que la major part de la premsa estava més lligada a l’oposició que als que governaven, i si recordes que el sector de l’automòbil aporta molts diners als mitjans, tens la tempesta perfecta. El temps ens va donar la raó, perquè a les següents eleccions, Barcelona en Comú va guanyar en aquesta superilla. Si tan en desacord estaven, no els haurien votat.

-¿Li agrada el pla d’eixos verds?

-Van bé per al projecte de superilles. És una manera com una altra de començar el procés. Però quan estigui fet Consell de Cent, ens preguntarem què passa amb Diputació, perquè també es pot alliberar. Benvingut el projecte, però es tracta de rematar-lo més enllà dels 21 eixos que inclou fins al 2030. Plantegen crear també 21 places, però la proposta de superilles en creava 79 per a la mateixa àrea de l’Eixample, i a més demostrava que no trencava res.

-¿Per què han canviat de projecte?

-No ho sé. S’utilitza la paraula superilla, però no ho són. S’utilitza una paraula que no es correspon amb la realitat. El projecte d’eixos verds pot ser part del pla de superilles en el camí d’arribar a aquestes 500 que comentàvem.

-¿Ha participat en el disseny?

-No. ¿Per què? No ho sé. Entenc que cadascú és lliure de triar les persones que consideri oportunes per tirar endavant els seus projectes, però jo no he participat en cap reunió tècnica. I tampoc em sap greu. No he format part del procés d’eixos verds i encara no he parlat amb Janet Sanz (tinent d’alcalde d’Urbanisme) sobre el tema. Però estan en el seu dret de no fer-ho.

-¿Com valora les actuacions d’urbanisme tàctic?

-Valoració positiva perquè són valentes. I negativa perquè es queden a mig camí. Girona o Consell de Cent, des del punt de vista tàctic, van ser un exercici que ha generat més confusió que certeses. No entro en si és bonic o no, això m’és igual, però es podria fer una mica millor. Però són coses tàctiques, no passa res. Tot quedarà neutralitzat amb el pla d’eixos verds. El que sí que em va semblar un error és l’ús de determinats colors. No van ser els més indicats perquè són colors que la naturalesa utilitza per denotar perill. Posar-los en un espai per als vianants no casa bé. Els animals més perillosos i amb verí tenen aquests colors. Alguns es disfressen d’aquests colors perquè no se’ls mengin. A Vitòria recorren al blanc, el color del relax, neutre.

-¿La gent està preparada per a tant canvi?

-Crec que sí. Però hi ha un percentatge de ciutadans que sempre hi estarà en contra. Perquè la resistència més gran a aquestes propostes és la resistència al canvi d’hàbits. Això és el que costa més, però això dura dos anys a tot estirar. A la de Gràcia hi va haver molt embolic, per exemple. Vam fer 156 reunions amb els veïns abans de decidir-la. Quan parlo amb la premsa estrangera sempre els dic el mateix, que el primer que han de fer és parlar amb els que estan en contra, i després amb els que estan a favor. Finalment, que consultin els que porten 10 anys vivint en una superilla.

-¿El cotxe és el problema?

-La contaminació derivada del cotxe és responsable de la mort de 667 persones a Barcelona cada any. Hi ha massa en joc, el canvi és urgent. L’altre dia Bill Gates deia que tenim tres dècades per capgirar el sistema.

-¿El pla d’eixos verds té en compte la dimensió metropolitana?

-No es gestionen bé els problemes metropolitans. Cal replantejar-lo de manera urgent. No pot ser que Barcelona sigui formidable i la seva metròpoli, no. No s’entén i no és acceptable. En el seu moment ja vam fer una proposta de superilles als municipis de l’entorn de Barcelona. Es va presentar a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. I allà segueix, dins un calaix. Amb la polèmica del Poblenou es van fer enrere.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

-¿En algun moment ha perdut la fe?

-Porto 33 anys darrere aquest projecte, no perdo la fe. Mai. La ciutat es fa a una escala temporal que no és d’una generació. El pla Cerdà, per exemple, encara s’està fent al Poblenou, i és de 1860. Si ho puc veure, magnífic. En quatre anys ho tindríem fet amb aquests 300 milions, però el context polític, econòmic i cultural té les seves regles del joc. No es poden obviar. No es va contra el cotxe, sinó contra el mal ús del cotxe. El 1987, quan vam començar a parlar del tema, no teníem els simuladors que tenim ara. El 2021 ja sabem que un 15% menys de trànsit es pot aconseguir. ¿Per què hem de permetre que continuï morint gent quan ho podem evitar?