‘Obrim Carrers’ revela que una altra Barcelona era possible

El primer cap de setmana en què Gran de Gràcia i la ruta de Creu Coberta i Sants van passar a ser per als vianants, no de forma excepcional, sinó ja sense tornada enrere, va ser un inapel·lable èxit. Això va ser el 17 d’octubre. Es podia replicar llavors, amb aquest ànima de rondinaire tan pròpia d’aquesta ciutat, que l’entusiasta acollida veïnal va ser per la novetat i que tard o d’hora la flor es pansiria. Passats gairebé dos mesos,‘Obrim Carrers’(nom amb què l’Ajuntament de Barcelona va batejar el pla)és més que un èxit.El totpoderós centre de Barcelona, com se sap, ha implosionat a causa de la Covid-19 i, perdó pel fàcil joc de paraules, es pot afirmar fins a nou avís queel centre de la ciutat s’ha descentralitzat.La ‘ciutat de 15 minuts’ que l’alcaldessa Anne Hidalgo va proposar per a París el gener passat, o sigui, abans de la pandèmia, ¿ha tret el cap inesperadament a Barcelona aquesta tardor?

Això que llegeixen semblarà, d’entrada, una senzilla successió d’opinions, sobretot d’amos de petits negocis gratament encantats amb el que està succeint. Els dissabtes, diuen alguns d’ells, han tornat a ser el que eren, el millor dia en vendes de la setmana. Que les llums, no obstant, no impedeixin veure les ombres. En aquest pacient passeig per aquests revitalitzats carrers a costa d’expulsar el trànsit motoritzat s’ha d’agrair l’opinió, per exemple, de Toni Ayala, savi xarcuter amb botiga a Gran de Gràcia, que a la seva manera recorda que així era Barcelona abans que, en una decisió per la qual ningú ha retut comptes, es va permetre l’obertura de grans superfícies(Glòries, Diagonal Mar, La Maquinista...), com si aquesta ciutat petita i compacta fos Los Angeles, i els dissabtes van passar a ser una altra cosa. De la ciutat de 15 minuts a peu es va passar a la dels 15 o 30 amb cotxe.

A qui se li ocorre, diu Ayala, obrir grans superfícies en una ciutat en la qual hi havia una xarxa de 40 mercats municipals amb el seu ric entorn de petites botigues al voltant. Ja voldria una cosa així París. Era, prossegueix Ayala, una manera de viure. El negoci era familiar. Hi podia haver, és clar, empleats contractats, aprenents de l’ofici que un dia, potser, s’establirien pel seu compte. La qüestió (ho hauran deduït ja) és que aquest botiguer amb anys d’ofici prefereix ancorar-se en un prudent pessimisme.Quan finalitzi el confinament perimetral dels caps de setmana i quan reobrin els centres comercials,la situació, això pronostica, es revertirà. És un punt de vista. N’hi ha d’altres. Hi ha els qui opinen que la pandèmia ha propiciat un moviment de les plaques tectòniques de la ciutat, que molt ha canviat sense marxa enrere.

Lluís Llanas, representant dels comerciants de Creu Coberta, té una reveladora anècdota molt oportuna per a l’ocasió. Ell, serveixi això com a presentació, és dels que creuen que ‘Obrim Carrers’ és un pla que queda curt. Si estigués a la seva mà, aquest tram de carrer, entre plaça d’Espanya i Consell de Cent, seria tot l’any per als vianants.Ja n’hi ha prou d’afirmar que sense cotxes no hi ha jornada de compres, diu. Aquest és un mantra que es repeteix des de fa anys i que, com tot mantra hinduista, no té cap base científica que ho corrobori. Llanas ha tingut no poques discussions amb altres associats del seu eix comercial sobre aquesta qüestió. El cas és que (prefereix no donar noms) un d’aquells dissabtes en què el carrer semblava una rambla es va trobar, ¡oh, casualitat!, un dels més ferotges opositors a la conversió en zona de vianants en les reunions de la junta comercial. Anava amb el seu fill i, per a més anatema, amb bicicleta.«¿Què, ja has baixat del burro?»,li va preguntar.

«Ha vingut per quedar-se»

Janet Sanz,tinent d’alcalde i principal promotora d’‘Obrim Carrers’, sap bé que la reticència és la posició habitual davant reformes d’aquest tipus. Això de Llanas és inusual. És qüestió de paciència perquè, com remarca la número dos del govern municipal, «això ha vingut per quedar-se».Gran de Gràcia i l’eix de Creu Coberta i carrer de Sants han passat amb nota l’examen que no van superar, per exemple, les conversions en zona de vianants de cap de setmana de passeig de Sant Joan i Fabra i Puig. En aquests dos casos, diu la tinenta d’alcalde, la pertorbació que s’ocasionava a les línies de bus va aconsellar tornar el pla al calaix dels projectes.

Aquell pas enrere no va ser, no obstant, una claudicació. De vegades en les guerres hi ha fronts que flaquegen i el generalat, per evitar una derrota moral, llança la resta en batalles simbòliques. La del carrer d’Aragó ho és. Allà, les obres en curs per donar cabuda a un carril bici pretenen ser més una declaració d’intencions que la resolució d’una manca flagrant de la xarxa ciclista. A finals del 2021 la Via Laietana serà escenari d’una altra d’aquestes batalles icòniques, ja que perdrà un carril de circulació en sentit mar. El de Gran de Gràcia i Creu Coberta-Sants, no obstant, és una altra lliga. És, des de la perspectiva municipal, una terra conquistada i innegociable.Sanz sosté el contrari que Ayala, el xarcuter pessimista, i assegura que l’adn de la ciutat, com altres vegades abans, està canviant. La conversió en zona de vianants del centre històric fa 40 anys (a la qual, per cert, també es van oposar al seu dia amb profecies cataclísmiques no pocs comerciants) va modificar la forma en què els barcelonins utilitzaven la seva ciutat, i, segons la tinenta d’alcalde, això mateix pot tornar a ocórrer. Els pròxims caps de setmana, època de compres nadalenques, diumenges inclosos, poden generar i consolidar nous hàbits. Això és el que s’ha de veure.

Notícies relacionades

Un regidor del PP a Esplugues va colar com a despeses del partit factures pròpies

La Guàrdia Civil ratifica que les dades de la incineradora del Besòs són "incoherents"

«¿El que més m’agrada? El silenci. Com de bé que es treballa sense el soroll dels motors». Així celebra el canvi d’‘Obrim Carrers’ Susi Fraguela, que regenta una floristeria que, tot i que ha anat canviant de local, la va fundar una de les matriarques de la família el 1696. Actualment està al carrer del Cigne, un formidable observatori a meitat de camí entre Gran de Gràcia i el mercat de la Llibertat.¿El pitjor? Que la càrrega i descàrrega de mercaderies no està ben resolta.Es tracta qualsevol furgoneta de repartiment igual que un SUV d’alta gamma, o sigui, aquests turisme particulars capaços de pujar fins i tot a les voreres més inaccessibles de Gràcia. És més, entre vianants fa ziga-zagues encara algun motorista que creu que allò de la conversió en zona de vianants no l’afecta.

¿Un altre gran canvi?

En el pitjor dels casos, la vacuna retorna Barcelona a la casella de sortida, a com era abans de la pandèmia.Vaja, que deixa de ser com va poder haver sigut. Disculpin el que té de laberíntic el plantejament. En realitat, com en part explica Roderic Font, president de l’Eix Gran de Gràcia, tot està en mans dels mateixos barcelonins, de quina ciutat decideixen que sigui aquesta. Es vota amb els peus, en el bon sentit de l’expressió. No només per les compres. A falta de dades més consolidades, serveixen les comparacions.A l’encreuament dels carrers de Borrell i Tamarit, epicentre de la superilla de Sant Antoni, la presència del nociu NO₂A veure si caldrà sumar la pandèmia a la llarga llista d’esdeveniments (caiguda de la muralla, Expo de 1888, Expo de 1929, Congrés Eucarístic de 1952, Jocs Olímpics...) que han canviat profundament la ciutat. Més informació, el 2021.