Un passeig per la pastilla negra de Barcelona

L’alcaldessa va presentar dimecres el full de ruta perquè un de cada tres carrers del districte de l’Eixample siguin un recés de pau abans del 2030. En resum, es tracta de crear 21 eixos verds (en la terminologia municipal) que generaran al seu torn unes altres 21 places de 2.000 metres quadrats, més o menys l’espai que ocupen les de la Vila de Gràcia. Tot i que el Guille demana no titular per aquí, la seva opinió es resumeix en aquesta declaració: «És un projecte urbanístic que podria haver firmat Xavier Trias». És la seva manera, sense faltar a l’exalcalde convergent, de dir que el que s’ha plantejat, tot i que agraeix qualsevol esforç de pacificació, es queda a anys llum del que es podria esperar dels hereus d’Iniciativa per Catalunya Verds, que el 2008 ens van fer pedalar per encendre els llums de l’arbret de Nadal municipal. 

Caminar per l’Eixample no és mai un passeig lineal. Per la forma dels xamfrans, aprofitats per a la càrrega i descàrrega o per a la zona blava, i perquè constantment has de baixar a la calçada, fins i tot pel semàfor, per poder travessar els carrers. «L’itinerari del vianant és discontinu, l’obliga a ficar-se al terreny del cotxe quan hauria de ser al revés. Les voreres, la seva morfologia, s’haurien de mantenir en la cruïlla amb els vehicles, de manera que fossin ells els que tinguessin la sensació que es fiquen en terreny dels que van a peu». És un tema visual, si volen, però amaga molts dels problemes de fons de la capital catalana. De com és el vianant qui ha d’anar amb compte. Com també ho demostren els missatges escrits a molts passos zebra. Els que t’informen del nombre de víctimes per atropellament a la ciutat, com si hi hagués bolquets de ciutadans llançant-se de cap sobre el parabrisa dels tot terreny. 

El Guille menysté la proposta perquè, es lamenta, s’actua en carrers que ja estaven pacificats, com Provença i Enric Granados, o vies que ja s’han modificat a base d’urbanisme tàctic durant la pandèmia, com Consell de Cent (la primera sobre la qual s’actuarà) o Girona.  «La sensació que fa és que ho fan per no molestar el rei de la casa: el cotxe». Censura que no hi hagi nassos d’entrar a mort amb el picot en artèries com Aragó o la Gran Via, els carrers que marquen la diferència i que tenen molt a veure amb aquesta xifra de 350.000 vehicles creuant l’Eixample diàriament. Recorda l’alcaldessa de París, que va anunciar en plena pandèmia que els cotxes s’havien d’oblidar de travessar la capital francesa d’est a oest perquè tallaria en sec totes les autopistes urbanes. «Aquí no s’atreveixen, tot i que quan hi parles en privat et fan l’abraçada de l’os i sembla que estiguin per la feina. Però després...». 

Cridar sense voler

Al matí porta els seus dos fills al col·le i cada dia es fa la mateixa pregunta. «¿Per què he de cridar per poder parlar amb ells durant el camí?» I no és per la mascareta, són els cotxes. Després hi ha les motos aparcades sobre la vorera, que no és que no puguin. El problema és que pràcticament totes estan en semibateria quan haurien d’estar en paral·lel a la calçada, envaint molt menys espai. Si és que l’han d’envair, perquè si fos per ell, totes fora. Ser pare, admet, va suposar un tomb a la seva manera de veure i viure la ciutat. També van ajudar els sis anys que va viure, amb la seva parella, a Nova York i San Francisco. Sense nens, el carrer es converteix en lloc de pas, en un passadís entre un punt A i un punt B. Amb nens, la vida va més a poc a poc, i la via pública és un tauler de jocs, un lloc per estar. ¿Quina ciutat es pot considerar moderna sense tenir en compte els nets i els avis? No diguem ja les persones amb discapacitat... Tot això que el planeta no és una herència dels nostres pares, sinó un préstec dels nostres fills. 

Sovint es posa com excusa la densitat. Com de difícil resulta ficar tantes coses, a més d’1,6 milions d’habitants, en 100 quilòmetres quadrats. Ell, potser per la seva aventura americana, creu que precisament tenir-ho tot a mà és la raó principal per no agafar el vehicle privat. «Als Estats Units tothom està dispers i el cotxe s’agafa per tot, però aquí estem tots junts i no hi ha excusa per no apostar pel transport públic». 

Desfent Cerdà

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Arribats a Consell de Cent amb Rocafort, el portaveu d’Eixample Respira veu un halo de llum. Aquesta continuïtat lineal per al vianant sí que s’ha tingut en compte, de manera que hi ha dos semàfors, un al xamfrà, el de tota la vida, i un altre 10 metres més endavant, desfent la forma octogonal del dibuix d’Ildefons Cerdà. «Mira aquest tros de vegetació, és poca cosa, però com a mínim han aixecat l’asfalt per fer aquesta sensació de renaturalització de la ciutat». En el fons és un romàntic. I un tio empàtic, perquè s’imagina que això de la política és molt més complicat del que sembla amb pressions per tot arreu. «M’agradaria pensar que fan el que poden, que potser el seu soci de govern, el PSC, els frena. També penso que Barcelona es ven com una ciutat moderna quan en el fons som molt conservadors i poc amics dels canvis». 

El Guille s’ha plantejat diverses vegades marxar de Barcelona. Seria, salvant les distàncies, com si Lionel Messi hagués deixat el Barça després de perdre tota la fe i vinculació emocional amb el club. Ara per ara es queda, perquè ha de considerar que Colau no és Bartomeu, i perquè cada vegada són més els veïns mobilitzats per un Eixample més respirable i sense pastilles negres.