barcelonejant

Una postal des de Barcelona per a Trump

L'artista Juanjo Surace accepta el repte de realitzar un mural sobre les eleccions dels EUA i el resultat és un article d'opinió 'escrit' amb 20 aerosols i nou hores de feina

zentauroepp55638848 surace  -201029180329

zentauroepp55638848 surace -201029180329 / Manu Mitru

8
Es llegeix en minuts
Carles Cols
Carles Cols

Periodista

ver +

Això, no el que llegeixen, sinó el que veuen, és un article d’opinió elaborat amb una vintena d’aerosols de pintura i nou hores de feina, només interrompudes per donar compte d’un ‘shawarma’ i una cervesa. És l’últim treball de Juanjo Surace (Mar del Plata, 1977), pintor de teles, professor de diverses matèries d’animació a la presitgiosa ESCAC i, una mica per sobre de tot això, perquè ho fa per amor a l’art en el més profund d’aquesta expressió, muralista de carrer. És un habitual de la National Gallery del Aerosol en què s’han convertit els carrers de Barcelona des que fa set anys es va reglamentar quins murs de la ciutat són aptes per a aquesta díscola forma d’art. Habitualment, JJS (aquesta és la seva firma, per si veuen alguna cosa per allà que els recordi el seu estil) busca una de les parets que gestiona Murs Lliures i fa el que li demanen el seu estat d’ànim i inspiració. En aquesta ocasió, no obstant, el resultat és la resposta a una invitació expressa realitzada per EL PERIÓDICO. Alguna cosa sobre Donald Trump i les eleccions del pròxim dimarts. Aquí en tenen el resultat.

Barcelona va ser la capital del ‘no a la guerra’ gràcies a Bush, que 17 anys després, així són les coses, sembla un Olof Palme al costat de Trump

Després valdrà la pena endinsar-se en els detalls. Abans, un breu viatge en el temps. Han passat 17 anys de la referencial manifestació contra la guerra de l’Iraq. A Barcelona li agrada molt creure’s el melic del món i, en aquella ocasió, no només perquè la protesta va ser massiva, va ser així gràcies al que va dir el comandant en cap d’aquella croada militar, George W. Bush: «La política exterior dels Estats Units no la poden marcar els manifestants de Barcelona». Quins temps. En realitat, l’inquilí de la Casa Blanca responia amb aquestes paraules a una anàlisi del moment polític que va publicar ‘The New York Times’, en què se sostenia que en absència de Rússia, encara ranquejant després de la dissolució de l’URSS, només quedaven dues superpotències, els EUA i l’opinió pública mundial. Bush, això sí, va prendre l’exemple de Barcelona per respondre i a aquest costat de l’Atlàntic allò va retroalimentar l’arrelat meliquisme local.

Catalitzada en part per la tírria creixent que provocava José Maria Aznar, animós recluta de Bush en aquella guerra, el cert és que la protesta va ser gegant. Surace ja corria llavors per Barcelona. Va arribar el 1998. A qualsevol que llavors vingués de l’Argentina, aquesta ciutat, encara amb tots els seus defectes, li semblava xauxa. Recorda aquella manifestació molt vivament i, aerosol en mà, reconeix 17 anys després, entre rialles, que aquell Bush, fins i tot amb ser una còpia minvada del seu pare, sembla avui un Olof Palme al costat de l’estatura política de Trump.

grafitero / periodico

Al què anàvem. El mural. Al personatge principal se’l reconeix fàcilment. A mig procés de creació, els que passen davant el mur ja el reconeixen. És una caricatura, però amb prou feines ningú més es pentina així al món. Se li assembla una mica l’altra ‘ambició rossa’ de l’escena internacional, Boris Johnson, però no és el mateix.

Trump se’l veu amb els pantalons als turmell i assegut a la tassa del vàter. Condueix una piconadora de barres i estrelles. Aquesta part de l’escena només el ridiculitza. Li treu aspecte d’estadista, tot i que d’això fa temps que se n’encarrega, sense necessitar ajuda externa, el propi caricaturitzat.

Juanjo Surace treballa detalls de color a la boca d’un grotesc Donald Trump. / MANU MITRU

L’editorialitzant del mural és el micròfon. No deixa de resultar curiós que un país obsessionat en guanyar sempre de carrer la cursa armamentística hagi descobert, després de més de mig segle i no poques guerres, que l’arma de destrucció massiva per excel·lència és el micròfon. Ho va ser a Alemanya. Ho va ser a Rwanda. Ho ha sigut aquests últims cinc anys no només a la Casa Blanca. Deia Rust Cohle (parafrasejar un personatge d’una sèrie ficció, ‘True Detective’, té el seu què) que «la religió és un virus del llenguatge». Doncs això, que la política, cada vegada més una religió en la qual s’idolatren banderes, és també un virus del llenguatge. D’això va, en part el mural de Surace.

Veure’l treballar és tot un espectacle. No para. Fa sol. La seva ombra es projecta sobre la paret. Sembla, com si fos un Peter Pan, que va darrere d’ella

A baix a la dreta hi ha el públic que l’escolta enardit i encantat. És el públic dels actes de campanya de Trump. Explica l’artista durant el parèntesi del ‘shawarma’ que al matí, abans d’arribar al mur, situat al costat de les Tres Xemeneies del Paral·lel, encara li donava voltes als personatges secundaris. «Vaig pensar en colar entre ells un encaputxat del Ku Klux Klan, amb el seu crucifix ardent, però al final ho vaig descartar». Podria haver-lo introduït sobre la marxa, perquè el que fa aquest artista amb els aerosols és per no perdre-s’ho. Veure’l treballar és sorprenent. No es perdin el vídeo que resumeix aquelles nou hores de feina. Li dedica estones curtes a cada part del mural. Torna diverses vegades a cada una d’elles. En aquest aparent caos hi ha un ordre. El dia, a més, és esplèndid. L’ombra de JJS es projecta permanentment sobre la paret. Es mou tant, escala amunt, escala avall, dempeus i després ajupit, que sembla Peter Pan darrere de la seva ombra.

Juanjo, ajupit al costat de la seva vintena d’aerosols, pinta el que potser sigui la part més predictiva del mural. / MANU MITRU

El públic del míting del mural és el de Trump. Somriuen davant el seu líder, alguns empunyen armes i, entusiastes, agiten pancartes davant seu. El rodet de la piconadora els aixafarà. A la seva manera, Surace mostra un assumpte al qual Aristòtil, fa 2.400 anys (vaja, que no hi ha res nou sota el sol), va dedicar part del seu saber, aquell instant en què una democràcia transita cap a una tirania amb el simple però eficaç sistema en què els seus governants ja no parlen als votants de fets concrets, sinó que apel·len només als seus sentiments. És la kryptonita de tota societat.

El mural, per si volen visitar-lo o simplement per remarcar un detall revelador, és al costat del passatge de La Canadiense. Aquest no era el nom de l’empresa que allà, al fons del Paral·lel, a la dreta, s’alçava a principis del segle XX. Era la Barcelona Traction, Light and Power Company. Com l’amo, Frederick Stark Pearson, era del Canadà, la gent es referia a ella com La Canadiense. Coses de Barcelona. També al palau de la Virreina se’l va batejar així, com una broma de carrer, perquè hi vivia la viuda del que va ser virrei del Perú.

El mural, en una fase molt inicial, tot just dues hores després de començar. / JORDI OTIX

La qüestió és, com val la pena recordar de tant en tant, que el 1919 es va desencadenar en aquella fàbrica una vaga per motius salarials les conseqüències de la qual donarien la volta al món, no per com va transcórrer, sinó per l’herència que va deixar. Les autoritats van posar al capdavant de la repressió qui avui seria un ‘trumpista’ en tota regla, o sigui, un protovotant de Vox, el governador militar Joaquín Milans del Bosch (sí, avi de qui va treure els tancs el 23 F), però la jugada no va poder sortir més malament. La vaga es va agreujar i, quan el poder polític i empresarial va agitar la bandera blanca de la rendició, a Barcelona es va gestar la jornada laboral de vuit hores.

Semblarà que tot això és accessori, però, segons Surace, en els 22 anys que porta a Barcelona té la sensació que les derrotes han canviat de bàndol. Ell, per exemple, és un més dels milers de barcelonins que han hagut de mudar-se en més d’una ocasió foragitats per la bombolla dels lloguers sense que una altra ‘canadiense’ aconsegueixi posar remei al problema. El melic del món pot ser, quan es mira de prop, un lloc molt brut.

Notícies relacionades

A tall de postdata, només queda afegir que el mural sobreviurà mentre el respectin la resta d’artistes del carrer. Alguns dels millors treballs de Surace només són visitables ja a instagram i altres xarxes socials. Així és la National Gallery del Aerosol. Efímera. Per això toca donar-li les gràcies per acceptar el repte. El propòsit era mirar les eleccions nord-americanes, d’alguna manera, de la que fos, des de Barcelona. Hi havia una alternativa més convencional, entrevistar una dotzena o més de barcelonins amb passaport dels EUA i publicar les seves opinions. Convé no pressuposar per endavant el resultat d’una prospecció demoscòpica d’aquestes característiques. A Barcelona hi ha un curiosíssim antecedent. Agafem-nos-ho com una propina. Va ser el març del 1933. El dia 5 d’aquell mes estaven convocades a Alemanya les que serien les últimes eleccions germàniques abans de la segona guerra mundial.

Les eleccions alemanyes del 1933

A Barcelona hi havia una considerable colònia alemanya, d’entre 7.000 i 10.000 persones. El Govern espanyol va exigir que el col·legi electoral estigués en aigües internacionals. L’ascens de Hitler tenia espantada mig Europa. Van votar només 777 alemanys residents a Barcelona, a qui una barcassa acostava fins al vaixell ‘Halle’. El cas és que a Barcelona, Hitler va guanyar de carrer, amb un 65,4% dels vots emesos. A Alemanya també va arrasar, però per molt menys, amb un 43,9% de les paperetes. Va ser un moment aristotèlic.

Els primers espectadors de l’obra tot just acabada. / MANU MITRU