Es busca fotògraf per a un merescut homenatge

'House' quarta temporada, capítol vuitè: «¡Per fi tinc un cas de lupus!». Aquesta versió moderna de l’eureka d’Arquímedes és el que potser va sentir el nord-americà Tom Sponheim quan el 2001 va tornar a casa, a Seattle, després de les seves vacances per Europa. Va visitar Londres, Noruega i, és clar, Barcelona. Després de l’obligada visita a la Sagrada Família, la passejada sense rumb el va portar a l’antic mercat dels Encants. A la seva dona li van agradar diversos adorns de ferro forjat. A ell, uns sobres de negatius fotogràfics. Li van demanar dos euros i mig. En va pagar tres i mig. Li va semblar que les venedores l’hi agrairien. El viatge va prosseguir i, fins a arribar a casa, va créixer com una bola de neu la incertesa de saber quines imatges sortirien de la positivació d’aquell cel·luloide. El primer quadro que va rescatar del passat va ser el d’una parella de senyores grans que conversen davant la mirada indiscreta d’un nena respectuosa. «Aquella foto era millor que qualsevol altra que hagués fet jo abans en tota la meva vida», explica Tom. Eureka. O lupus. O el que es digui en aquests casos. Havia comprat un tresor pel preu de dues barres de pa.

.

A la paret del saló de Tom hi pengen sis fotografies tretes d’aquells negatius. Són l’admiració de les visites. La col·lecció completa en són unes quantes més. Retrats de gent del carrer, del nen que berena pa amb xocolata, de dos forçuts en una pista de circ, d’un dia de festa als carrers del Raval… Darrere d’aquella càmera, i això va ser als anys 50, hi havia un preciosista domador de la llum, un fotògraf coneixedor dels secrets de la profunditat de camp i del càlcul exacte del temps d’exposició, tot un ofici.

En una escena, tres capellans enfilen el carrer del Bisbe a primera hora. És un contrallum deliciós, un triple salt mortal de la fotografia. En una altra, un home projecta la seva ombra sobre una font de fanals. No és la de Canaletes. Podria ser Joseph Cotten als carrers de Viena, com buscant Orson Welles, però és Barcelona. Després, l’enquadrament perfecte de sis nenes vestides d’un immaculat blanc de primera comunió rere els passos d’una monja de negre, que evocaria una ciutat catòlica fins a la beateria si no fos perquè, qui més qui menys, sap de el caràcter anticlerical que aquí gasten els natius d’aquests carrers. Això passa al portal de la Santa Madrona. Aquesta composició és més de Fellini que no pas de Carol Reed, però el contrast del blanc infantil i del negre de la monja és d’idèntica qualitat, una exquisidesa. Com Mary Poppins quan mesura la seva altura, «pràcticament perfecte».

Tom podria haver-ho deixat aquí. Contemplar les vistes des del sofà de casa i aquí s’ha acabat tot. També Richard Francis Burton i John

Hanning Speke podrien haver-se conformat passejant a bord d’un falutx a les plàcides aigües del Nil al seu pas per Egipte, però es van obcecar, i de quina manera, a buscar les fonts d’aquell riu. Així que va crear un perfil a Facebook, Les Fotos Perdudes de Barcelona, i va contractar un anunci per mostrar les imatges en un radi de 20 milles al voltant del lloc en què van ser fetes. Va obtenir algunes pistes, el nom de les monges, el carrer en què va ser feta aquella fotografia…, però de l’autor, de moment, res de res.

Els indicis, per si a algú li ve de gust seguir-ne el rastre, són pocs, però són fils sòlids que es poden estirar. Els negatius anaven empaquetats en els sobres de revelatge de la casa Palau, del 34 del carrer de Pelai. Així els va comprar Tom. El local ja no existeix, però molts el recorden. En la seva última etapa, era una botiga de maquetes de trens elèctrics i el millor garatge de cotxes de Scalextric de la ciutat, però quan va obrir les portes, als 50, també oferia un servei de revelatge. L’autor, doncs, va ser client d’aquella primera etapa.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Després hi ha, per prosseguir amb la partida de Cluedo, el format de les imatges, pista potser inequívoca que usava una càmera de format mitjà i que, per tant, ell, o ella, probablement es relacionava amb altres aficionats i professionals.

En resum. Es busca l’autor de tan delicioses fotografies. Es mereix un homenatge. Aquí i a Seattle. Per si hi ha sort, només queda una paraula per afegir. Continuarà.