La Barcelona sense filtres

Això que els arbres no et deixen veure el bosc explica una mica la visió que tenim de la nostra pròpia ciutat. De com el vendaval de notícies i declaracions alienen el ciutadà d’una fotografia molt més àmplia, que és la que realment ajuda a entendre la realitat. Succeeix una cosa terrible; ens posem les mans al cap. L’endemà, una altra vegada a enrojolar-se. Però no connectem els punts. Ara que Barcelona té l’oportunitat de prémer aquest botó que en la sèrie ‘Lost’ ningú s’atrevia a prémer, el de tornar a començar, ve bé que algú aixequi el cap, observi, escolti, transcendeixi al fet puntual. I ho expliqui sense filtres. Perquè la resta llegim i, sense que ningú dirigeixi la nostra opinió, sapiguem on vivim i què podem fer per millorar-lo.   

L’abril del 2017, quan va començar a col·laborar en aquest diari, la periodista Eva Arderius va compartir amb qui els escriu un cert vertigen davant el foli en blanc, davant el compromís de crear una opinió en la premsa escrita. Per descomptat que a la televisió també redacten, així que va haver de ser el nervi davant allò nou i desconegut després de 16 anys de carrera a Betevé, la cadena pública de Barcelona en la qual ara dirigeix i presenta el programa ‘Bàsics’. Han passat més de tres anys i res sembla quedar d’aquella inquietud que segurament no era més que el reflex d’una il·lusió. Ho demostren els gairebé 80 articles a EL PERIÓDICO, sempre centrats en la capital catalana, i, sobretot, el llibre ‘Una altra Barcelona’ (Grup Enciclopèdia), que acaba d’arribar a les llibreries i en el qual desgrana, en el seu debut editorial, les principals malalties de la ciutat a través del busseig en 10 històries humanes.

És, per tant, i per sobre de tot un relat periodístic, una crònica que posa nom i cognoms a problemes contemporanis com els narcopisos, el turisme, l’encaix de la immigració, les desigualtats socials o la crisi climàtica. I per sobre de tot això, com a fil argumental a gairebé tots els capítols, l’accés a la vivenda. Per a algú que hagi seguit mínimament l’actualitat de Barcelona serà fàcil associar les paraules a imatges. Ve a la ment la foto de Manuela, la veïna de 71 anys del Gòtic que es va convertir en estendard de la lluita de Ciutat Vella contra els desnonaments. Amb el seu bastó, el seu cigarro i la seva melena rossa. També la pugna del Raval contra els pisos convertits en trinxeres del narcotràfic, amb l’estigma de les addiccions, la vulnerabilitat arrelada a l’heroïna que tant mal va causar en els 80. O la batalla del CAP Raval Nord per quedar-se la capella de la Misericòrdia en aquesta absurda guerra amb el Macba, que va acabar amb Anna Romagosa, la directora del centre de salut, parlant en el ple municipal, la primera ‘civil’ a prendre la paraula en aquest soporífer conclave polític.

Notícies relacionades

BCN dona llum verda a les obres de la Biblioteca Provincial

Retirats un 30% dels anuncis de pisos de lloguer

Les entrevistes es van realitzar entre el desembre del 2019 i el febrer del 2020, amb la idea que el llibre sortís per Sant Jordi. Arderius va visitar Ciutat Meridiana, el Besòs, Ciutat Vella o el barri de la Prosperitat i va deixar que els protagonistes anessin cosint aquests 10 capítols, que algú podria considerar compartiments estancs però en realitat configuren aquest perfil incòmode de la Barcelona guai –la cara dolenta del món, diria Pau Donés-, de què tant es parla i més aviat poc es fa. La pandèmia n’ha retardat la publicació, però també ha posat encara més d’actualitat la carestia social, que no humana, que destil·len els testimonis. I la cruesa, sobretot per als invisibles. Com la que comparteix Carmen Juares, cofundadora de l’associació Mujeres Migrantes Diversas: «Barcelona no és tan acollidora ni tan diversa, ho intenta però no ho és».

També és la crònica nostàlgica de la lluita veïnal d’abans, més visceral i menys ‘influencer’. En definitiva, ‘una altra Barcelona’ és un llibre que convida a prendre partit. Perquè com diu al llibre la monja Viqui Molins (¿per a quan pregonera de la Mercè...?) al referir-se als menors no acompanyats: «¿Per què el Govern deixa entrar una persona i després no l’acull? És com si jo obro la porta de casa a algú i després no li ofereixo ni un vas d’aigua».