Collserola treu partit de la treva humana

El parc natural de Collserola brilla com mai. Sense l’empremta humana –perjudicial, per descomptat– el paratge ha recuperat esplendor. Es parla molts dels cabirols, les cabres, els senglars i els ossos que han passejat pels carrers que molt temps enrere no tenien asfalt ni persones ni cotxes ni problemes i que també eren casa seva. ¿Però com està el seu hàbitat? ¿Com es troben la flora i la fauna a casa seva? Passegem pel gran jardí metropolità amb el veterà guarda forestal Jordi Piera. Cinc hores d’excursió que transmeten diverses conclusions: aquest ‘reset’ els provarà d’allò més bé però potser no és suficient; animals i plantes s’adapten millor que nosaltres a situacions excepcionals, i, com a ‘bonus track’, Collserola té gairebé tantes anècdotes com hectàrees. Unes 11.000, per ser exactes.

«Només soc una persona que camina i observa. El meu pare sempre em deia: mirar, escoltar i callar». N’hi ha prou que passin els minuts perquè el Jordi agafi confiança i comenci a obrir aquesta ment plena d’historietes. La idea és visitar zones on pugui certificar-se que l’absència de persones està tornant esplendor al parc natural. I és així, tant al vessant barceloní com al del Baix Llobregat o el Vallès, al terreny dels nou municipis que envolten el parc, que es va elevar a la categoria de natural l’octubre del 2010. En el meravellós salt d’aigua de Can Planes, per on circula, cristal·lina, la riera de Vallvidrera, és habitual trobar-se curiosos que venen caminant des de Sant Bartomeu de la Quadra. Ni una ànima. Només ocells i aigua. El mateix a Can Catà, a la carretera de les Aigües, a l’entorn de Can Busquets..., tot està desert, resplendent, i a cada revolt, el Jordi assenyala una casa que va ser propietat d’un conegut empresari que la va vendre a un cònsol, unes terres que, segons la llegenda, l’alcalde Porcioles va entregar a alemanys de passat tèrbol, o el projecte vitícola de Can Calopa, obert el 2002, conegut popularment com a Falcon Clos. O el dia en què Maragall li va demanar la moto per fer un volt pel parc. 

Marià Martí, director gerent de Collserola, explica que quan s’acabi el confinament els tècnics faran una valoració sobre l’estat del parc natural per analitzar els efectes de l’absència humana. Són cinc milions de visites cada any, així que és esperable que l’entorn hagi experimentat «una regeneració positiva i important», sobretot en els petits corriols que utilitzen, tot i que no els està permès, les bicicletes. Ja s’ha constatat més presència –no en número, sí en atreviment– de determinats mamífers en llocs que solien evitar. Sense el bípedes, teixons, genetes i senglars amplien el seu radi de moviments i alimentació. Una conquesta, no obstant, que perdran d’un dia per l’altre. «El parc es troba millor que mai en la història moderna, però és molt més fàcil destruir que regenerar», afirma el veterà xèrif del pulmó barceloní. 

Reduir camins

La limitació d’usos, entesa com a eina de protecció de l’entorn natural, ha sigut una de les obsessions de Martí al llarg de la seva dilatada trajectòria al capdavant del parc. Per això està treballant per reduir la xarxa de camins i senders transitables i passejables. «Ara tenim uns 720 quilòmetres, però la idea seria reduir-lo fins a poc més de 300. La resta es tancarien perquè es puguin regenerar, creant illes de tranquil·litat perquè les aus puguin niar». Collserola ho pot aprovar sense problema, però si els nou municipis no l’incorporen en les seves ordenances, incloent l’imprescindible marc sancionador, no hi ha res a fer.

Notícies relacionades

BCN invertirà 32 milions per triplicar la potència fotovoltaica

Dimiteix el president del PP d’Esplugues per colar despeses personals a l’ajuntament

Fa quatre anys va passar el mateix amb la regulació de les bicis: sense el recolzament municipal, paper mullat. El guarda forestal explica que tenen identificats una quinzena de circuits de descens en bicicleta de muntanya. «Els ajuntaments no s’hi esforcen», diu el Jordi. I ja posats a demanar, afegeix el gerent, que el Parlament aprovi una llei que vagi més enllà de la protecció (això existeix, tot i que la normativa és de 1985), que unifiqui criteris en tots els parc naturals i que inclogui multes. Com les que haurien d’haver recaigut en les moltes persones que han trepitjat Collserola durant el confinament. Fa un parell de setmanes el comptador d’entrades del Forat del Vent, el coll que uneix Barcelona amb Cerdanyola, va registrar 920 accessos en dos dies. I al Pi d’en Xandri, a Sant Cugat, s’han arribat a les 3.000 entrades el mig mes.  

Francesc Llimona és un dels biòlegs del parc. Aquest plus de tranquil·litat, sosté, pot beneficiar la cria de les aus, que comença precisament ara. Per això al parc, i també a la ciutat, s’escolta amb més força els ocells. És a dir, fan el de sempre i són els de sempre, però amb menys soroll de fons. El problema pot sorgir quan es recuperi una certa normalitat i molts nius es trobin en llocs de pas de moltes persones i bicis. «Els animals s’adapten bé a la situació, però quan tornem a la muntanya poden despistar-se, tot i que acabaran entenent que el seu lloc és un altre». A menys invasió, aclareix, més oportunitats de supervivència i d’alimentació per a les noves aus. «Però per al cicle de la naturalesa –afegeix–, el confinament no serà prou llarg perquè es vegin canvis gaire rellevants més enllà dels corriols que es tanquin amb vegetació i estiguin menys erosionats». Tot i que no espera grans canvis, el Francesc celebra que el parc natural pugui alliberar-se durant un temps de la pressió humana. «Collserola, amb tot el que ens dona, necessitava una treva. Espero que això desperti més la cultura naturalista».