29 març 2020

Anar al contingut

barcelonejant

Crims poc exemplars

Un llibre rescata 12 assassinats sonats de la història de Barcelona, però amb el focus posat no en el vermell de la sang, sinó en el negre de la tinta amb el qual es van relatar

Carles Cols

Crims poc exemplars

El periodisme de successos barceloní acabava de fer 44 anys quan el maig del 1936 va ser assassinat Bienvenido Funes al seu pis del carrer Portal Nou. La Ramona, la seva dona, el va trobar a casa de cap per avall, amb els braços en creu i les cames sobre la tassa del vàter. Va morir degollat. «El crim del carrer del Portal Nou, de Barcelona, pot ser qualificat, sense hipèrbole, com el millor de la temporada». Així es delectava a ‘Mundo Gráfico’, setmanari truculent publicat a Madrid, el periodista Rafael González, que en les setmanes posteriors va aixecar un castell de cartes sobre una conspiració que no va poder demostrar mai. Va donar a entendre que Funes va morir perquè tenia en el seu poder un dossier secret que, si es feia públic, haurien rodat caps coneguts de la ciutat. L’editorial Albertí acaba de publicar, oportunament per a aquests dies de lectura per quarantena, ‘Barcelona en negre’, una recopilació de 12 sonats crims ocorreguts entre el 1890 i el 1956, cap de desconegut per als aficionats al gènere, però interessants perquè l’autora, Mercè Balada, no posa el focus sobre la sang, sinó sobre la tinta. Recupera què va succeir, sí, però, sobretot, com es va explicar.

Amb Isidre Mompart, ajusticiat pel seu atroç assassinat del 1890, la premsa va descobrir que la crònica negra disparava les vendes. Allò va suposar un abans i un després

Per a Balada, l’any zero de la crònica negra barcelonina és el 1890. L’últim dia de juliol d’aquell any, Isidre Mompart, per robar dos rellotges de plata i 80 pessetes, va matar una nena petita i va apunyalar mortalment la mainadera que se’n cuidava a Sant Martí de Provençals, llavors encara municipi independent. La resolució policial del cas no va requerir cap gran esforç. Mompart era un lladregot conegut a la zona, el primer en la llista de sospitosos habituals. Els diaris de l’època van recollir per descomptat el cas, però on van brodar una crònica negra majúscula va ser en els mesos següents, amb el judici, condemna i execució d’aquell infanticida d’uns vint anys. Hi va haver una intensa campanya política a favor que se li commutés la pena de mort. «El poble més treballador i industrial d’Espanya, per mitjà de la seva alcaldia, impetra de genolls del magnànim cor de V. M. l’indult del reu Isidre Mompart». És el telegrama que l’alcalde de Sant Martí va enviar a les autoritats. Va ser inútil. L’assassí es va assabentar que l’ajusticiaren quan era traslladat amb tren. A l’estació de Manresa, un venedor de diaris vociferava la notícia. Mompart creia que el seu era un simple trasllat d’un penal a l’altre i els plomins de la premsa, tot cal dir-ho, van fer una feina envejable sobre els últims dies, hores i minuts d’aquell desgraciat.

La mort de Mompart, a garrot. / Guillem F.

La crònica negra va disparar les vendes d’alguns diaris en aquell final de segle amb tanta contundència, que, inevitablement, el redactor de successos va adquirir un estatus que encara avui conserva, malgrat que no sempre l’ofici es va imposar al vici. La lectura de ‘Barcelona en negre’ és, en aquest sentit, reveladora.

Dedica un capítol, com no podia ser d’una altra manera, a Enriqueta Martí Ripoll, per sempre i injustificadament, la ‘vampira del Raval’, un exemple de llibre sobre què passa quan el periodisme s’exerceix des de la indigència ètica. La portada que el setmanari ‘Las ocurrencias’ li va dedicar al cas el 12 de març del 1912 no la firmaria ni l’‘Examiner’ de Billy Wilder a ‘Primera plana’. En un dibuix a mà apareix la cara sinistra de Martí. Una grapes amenacen dos nens amb cara de primera comunió. En una olla bullen ossos i, enmig del vapor, floten els caps de dos querubins aterrits. Segons aquell diari, «la descoberta d’ossos de nens, de flascons amb líquids estranys i documents falsificats proven el tràfic espantós a què es dedicava la infame segrestadora Enriqueta Martí. Mireu-la aquí, envoltada de les seves monstruoses bruixeries, com un vampir que absorbeix la sang de víctimes innocents».

A Madrid va arribar sense cap i dins d’una caixa Pablo Casado, un crim que va omplir pàgines el 1929

El record d’aquell cas sol eclipsar, i és una pena, altres episodis que Mercè Balada recapitula al llibre. Hi ha, per descomptat, l’assassinat de Pablo Casado, el cos escapçat del qual va arribar a Madrid el maig del 1929 procedent de Barcelona, amb tots els segells, gràcies a l’eficaç servei de correus dins d’una caixa de fusta. Posar-li cara va ser la primera endevinalla per als plomins de la crònica negra. El segon, despullar la seva vida dissoluta. El tercer, trobar el culpable. Va ser Ricardito, com a mínim el seu servent, qui el va matar, per cert, amb un cop de planxa, arma homicida en tres dels capítols de ‘Barcelona en negre’.

Pedro Vicente, el mosso que va veure una cosa estranya a la macabra caixa enviada des de Barcelona. / MUNDO GRÁFICO

Que el crim intriga, atreu i desconcerta el lector és una cosa inqüestionable. A tall de parèntesi, recordeu o rellegiu-vos aquests dies de confinament els ‘Crímenes ejemplares’, de Max Aub, contes de vegades més curts fins i tot que el del dinosaure de Monterroso. «Quan va despertar-se, el dinosaure encara era allà». Set paraules. No està malament, cert. «El vaig matar perquè era de Vinaròs». Sis paraules. Gana Aub, que fins i tot es va superar amb un altre de cinc: «¡Tenia el coll tan llarg...!». Els seus eren relats només aparentment absurds («el vaig matar perquè no pensava com jo») i desconcertants («el vaig matar per idiota, per mal pensat, per tonto, per tancat, per neci, per imbècil, per hipòcrita, per pallús, per beneit, per farsant, per jesuïta, a escollir; una cosa és veritat, no dues»), però per a aparentment absurd i desconcertant, l’assassinat de Lolita Bernabeu, que va passar el 5 de setembre del 1925 al carrer d’Escudellers. Amb 18 anys, es va llançar d’un balcó a l’asfalt, descripció òbvia d’un suïcidi, però a l’arribar a terra mostrava una ferida de bala a l’esquena, indici de tot el contrari. El que periodísticament va succeir a partir d’aquí va ser ‘aubià’.

A Max Aub l’hauria fascinat la mort de la Lolita, mig suïcidi, mig assassinat

Les capçaleres dels diaris es van dividir entre suïcidistes i assassinistes, una cosa en principi lògica en una Barcelona abonada a les ferotges discussions entre verdistes i wagnerians a les portes del Liceu i, durant la primera guerra mundial, entre germanòfils i aliadòfils en les tertúlies de la plaça Reial, però el cas de la Lolita era el súmmum. ‘La Vanguardia’ ignorava la bala i donava per bona la teoria del suïcidi perquè la víctima va deixar presumptament una nota manuscrita abans de llançar-se al buit. Els diaris assassinistes no és que preferissin ser més fidels als fets objectius, sinó que la tesi del tret els va obrir un univers narratiu molt més creatiu. Es va situar així la pobra noia al centre d’una bacanal que no va passar mai. Al final l’assassí va resultar ser un militar xulo, Alfonso Barrera Campos, que no va pagar mai pel seu crim. El 1936 es va passar al bàndol franquista i va morir el 1941. Un altre crim poc exemplar.

Temes: Barcelonejant