10 d’abr 2020

Anar al contingut

POLÈMICA EN L'ENSENYAMENT NO OBLIGATORI

Bronca per les escoles de música de Barcelona

L'ajuntament planeja obrir dos nous centres públics i que també ensenyin dansa i teatre

Les famílies lamenten el menysteniment a un «model d'èxit» i demanen no perdre les classes individuals

Carlos Márquez Daniel

Bronca per les escoles de música de Barcelona

RICARD CUGAT

Que hi ha demanda de formació musical a Barcelona ho demostra la gran quantitat d’oferta privada perquè els nens i les nenes aprenguin a llegir pentagrames o a tocar un instrument. La paleta pública es limita a cinc centres, xifra que pot considerar-se escassa (moltes famílies se’n queden fora) o suficient (no és un ensenyament obligatori i el consistori no tindria l’obligació d’endinsar-se en aquest terreny). En qualsevol cas, l’actual govern municipal vol donar-li un tomb a la situació en dues direccions: la quantitat, amb dos nous equipaments i amb els professors de música oferint els seus coneixements en escoles, i el format, apostant per una formació més en grup que individualitzada i integrant altres disciplines artístiques, com la dansa o el teatre. Tot, sota el karma de «democratitzar la cultura» i a través d’un pla a tres anys vista que inclou una inversió de 12 milions d’euros. La iniciativa intenta obrir-se pas entre una pluja de crítiques per part de les famílies que porten els seus fills a aquestes escoles. Lamenten que es vulgui destruir un «model d’èxit» que ja funciona de meravella.  

El tinent d’alcalde de Cultura, Joan Subirats, ha sigut l’encarregat de desgranar el full de ruta. Ha començat recorrent al manual de Barcelona en Comú a l’assegurar que la cultura «no és un element que puguem situar com a perifèric i complementari a les grans polítiques que han de marcar l’estat del benestar, és a dir, la salut i l’educació». Dit d’una altra manera: la música i les arts escèniques han d’arribar al major nombre possible de persones, sobretot en entorns més desfavorits. Si els surt com tenen previst, això implica 600 noves places per al curs 2023-2024. De les cinc escoles municipals, dos són de gestió directa i tres tenen una empresa concessionària al darrere. Acumulen 2.518 alumnes, i per al maneig d’aquestes últimes el consistori acaba de convocar un concurs públic amb un nou plec de condicionsMaria Truñó, comissionada d’Educació de l’ajuntament, ha resumit els cinc nous criteris pels quals es regiran aquests centres: «Més pes per a la pedagogia grupal, l’obertura de grups dedicats a la dansa o el teatre, flexibilitzar l’accés de manera que la progressió de l’estudiant no impliqui incrementar la càrrega horària, atenció a la diversitat inclusiva i oferta més enllà del centre, amb presència dels professors en escoles públiques i durant l’horari lectiu, prioritzant les que no accedeixen a l’aprenentatge musical».

Famílies indignades

Part de les famílies dels alumnes s’han alçat contra els canvis que impulsa el consistori. Àngels Martínez, portaveu d’aquest col·lectiu, censura primer les formes. «Ens vam assabentar dels canvis fa un parell de setmanes i aquest dimarts, quan tenim prevista una reunió amb ells, convoquen al matí una roda de premsa per donar tots els detalls». Tampoc els agrada la melodia del projecte, perquè, segons el seu parer, es perd «professionalitat» al caure en picat les hores de classe individual (del 43% al 10% del total) i la barreja de diferents disciplines farà que al final no es dediqui prou temps de qualitat ni a una cosa ni a l’altra. «Amb l’argument de l’impacte social confonen la democratització amb la defensa real de la música, la dansa i el teatre. No pots donar només un vernís cultural perquè això provocarà que si algú vol aprofundir-hi, acabarà buscant-se la vida en una escola privada». També critica els requisits econòmics del nou concurs, excessius, considera, perquè entitats de barri puguin seguir al capdavant de les escoles. Més pragmàtic, Carles Farrà, president de l’Associació Catalana d’Escoles de Música, sosté que aquest pla ja l’estan implementant ciutats com l’Hospitalet, el Prat, Mataró o Igualada. «Crec que l’error en aquest cas ha sigut una mala comunicació entre l’ajuntament i les famílies. No s’ha explicat bé el gir cap al que significa un centre d’arts».