09 d’abr 2020

Anar al contingut

BARCELONEJANT

Eixample Respira: versió holandesa

La lluita contra la contaminació té referents interessants, com el cas d'Amsterdam, on els nens van iniciar una revolta contra el cotxe a principis dels 70

Carlos Márquez Daniel

Eixample Respira: versió holandesa

Els nens sortien al carrer per iniciativa pròpia. La tallaven a crits, amb cartells que havien improvisat a l’escola, sense més adoctrinament que una realitat que els tenia empresonats. Exigien un barri amb menys cotxes i més zones per jugar, en una ciutat que després de la segona guerra mundial va viure una brutal febre automobilística; en uns barris que van arribar a fer caure edificis per poder crear noves avingudes per a la mobilitat privada. Els moviments socials contemporanis no han inventat res. O gairebé res. Tampoc era el seu objectiu. Hi va haver altres Greta Thunberg, molt més anònimes que la jove activista sueca. Ja van existir, per exemple, iniciatives com Eixample Respira, la brigada veïnal barcelonina nascuda el juny d’aquest any. Allò dels nanos indignats va succeir a l’Amsterdam dels primers anys 70, quan es comptabilitzaven 3.300 morts per accident de trànsit anuals i 500 d’ells eren menors de 14 anys. La gent va dir prou, incloent-hi aquests taps de bassa obstinats en què la via pública havia de ser alguna cosa més que un passadís que porta d’un lloc a l’altre. Amb els anys i la insistència, i perquè la política local va entendre que allà hi havia fonament electoral, la ciutat dels canals va anar guanyant la partida al suposat progrés. Escolta, Barcelona.

A YouTube es pot trobar una deliciosa pel·lícula rodada el 1972 per Roeland Kerbosch. Es diu ‘En nom dels nens de De Pijp’, amb referència a un barri del sud d’Amsterdam on llavors vivien prop de 40.000 persones en unes 120 hectàrees. Avui són una mica més de 30.000. Està en holandès, però hi ha una versió reduïda d’uns 10 minuts subtitulada a l’anglès (gràcies, Mark Wagenbuur). Es va emetre el 16 de març d’aquell any i va sacsejar els fonaments de la lògica urbana del moment. Amb aquest breu resum n’hi ha prou per entendre de quina manera els fets globals poden arribar a afectar un simple carrer, per adonar-se que la rutina de les ciutats no s’entén sense la conjuntura econòmica i social a nivell mundial. I que tot això es pot modificar si la ciutadania s’organitza, tot i que d’entrada tingui davant un mur custodiat per lleons que sembla que faci un mes que mengin espàrrecs silvestres. Això van fer aquests nanos, primer a través de treballs escolars, i més tard, i amb el concurs dels més grans, amb mobilitzacions al barri. I no sense oposició, com el monumental cabreig d’un transportista que va començar a etzibar plantofades amb uns veïns que van tallar el carrer amb una tanca, o la còmica persecució de la policia, muntada en ‘escarabats’ de la marca Volkswagen.

Un veí de De Pijp diu als nanos que s’oblidin de recuperar el carrer. 

El documental pren com a referència Ronald Dam, un nen del barri que s’erigeix en el líder de la reivindicació. El jove, que no deu tenir més de 12 anys, explica a la càmera que al seu barri no s’hi pot jugar, que milers de persones moren en accidents i que la contaminació està creixent. També que tot està dedicat a l’aparcament de cotxes. «¿Per què no anem més amb bicicleta?, es pregunta. Van recollir firmes i van parlar amb els veïns, que els atenien entre solidaris i atònits. Com el paio que els va deixar anar que mai es tallaria un carrer perquè poguessin donar puntades de peu a una pilota. O el que els va donar la raó per afegir després que la seva generació va tenir una bona infància fa 25 anys «i això ja s’havia acabat». Maquíssim, l’home. 

Ronald Dam, denunciant les morts per accident i la contaminació. 

Els nens de De Pijp van aconseguir que el regidor d’Urbanisme de l’època, Han Lammers (1931-2000), els expliqués quins plans tenia l’ajuntament per mirar d’atendre les seves demandes. «No sé les setmanes que necessitarem per tenir el carrer preparat per jugar», els va dir. També els va avançar la intenció de començar a desviar el trànsit cap a les grans avingudes, en una definició que recorda molt molt la teoria de les superilles.  

Han Lammers, durant la reunió amb els obstinats nens de De Pijp.

Aquella revolta infantil no va ser un fenomen exclusiu d’aquesta barriada d’Amsterdam. Ja abans, i sobretot després, en altres punts dels Països Baixos van néixer iniciatives similars. El nom triat per a aquesta trinxera va ser d’allò més explícit. Si aquí s’ha optat pel més elegant Eixample Respira, els holandesos ho van anomenar Stop de Kindermoord, és a dir, Pareu l’Assassinat de Nens. Directe al cor. El primer a utilitzar aquest nom va ser el periodista Vic Langenhoff, que va perdre un fill en un accident de trànsit. La gent va prendre el carrer sense por, amb protestes llegendàries com la plantada de bicicletes a Amsterdam davant del Rijksmuseum, on centenars de ciclistes van simular la seva pròpia mort sobre l’asfalt. A tot això s’hi va unir la crisi del petroli que va fer que es disparés el preu del combustible i una política cada vegada més pròxima a la causa. I així, fins avui. 

Protesta d’Eixample Respira, a l’agost, a Aragó amb passeig de Gràcia.  / MARTÍ FRADERA

Comparar Amsterdam amb Barcelona pot arribar a ser un insult. Perquè no hi té res a veure l’urbanisme, el clima o els hàbits. Ni l’orografia. I aquí la densitat de població és molt superior. Però si alguna cosa van deixar clara aquests nens de De Pijp és que els petits canvis sempre solen ser poderosos.