Esfullant la Rosa de Foc

Aquest llibre és tan anarquista (i això que diré és rigorosament cert) que fa uns cinc anys, al demanar-l’hi a un dependent de La Rosa de Foc, llibreria llibertària del carrer de Joaquim Costa, va arrufar el nas i va dir que aquesta publicació er espinosa, fins i tot inadequada per a un establiment com aquell. Potser va pensar que qui l’hi demanava era de la secreta o, pitjor encara, un net dels germans Badia amb perverses intencions, però aquell ‘no’ per resposta va ser una invitació formal a fer una cerca, fos com fos, de ‘La Barcelona de la dinamita, el plomo y el petróleo 1884-1909’. Aquest és el llibre. També val la pena subratllar-ne el subtítol, ‘Apuntes para un recuento final de cadáveres’. És un llibre extint. Ni tan sols (afortunadament per als nostàlgics llibertaris) està disponible a Amazon, arcàdia del lliure mercat, on els llibres descatalogats es revenen a preus de menú per a dos al Koy Shunka. Al Museu d’Història de Barcelona (Muhba) tenen un exemplar dissecat d’aquesta espècie rara. Al capdavant de la biblioteca del museu hi ha Jaime Irigoyen, que, mil gràcies des d’aquí, obsequia de passada amb una visita guiada a aquest rebost de 13.000 llibres que qualsevol voldria tenir a casa si hi cabés.

El llibre és tan ‘anarco’ que no té copyright (al seu lloc figura només una arenga publicada el 1888 a ‘L’ideé ouvrière’: «¡agafeu, incendieu, destruïu, aniquileu, purifiqueu!...»), però sí una advertència a la contraportada: «Aquest llibre conté errors, insults al clergat i tutejament a l’autoritat». Promet.

Amb això seria normal pensar que es tracta d’un cistell desfonat, una simple barrabassada editorial, però el cert és que els il·localitzables autors, Marc Viaplana, fins a la pàgina 103, i Raj Kuter, des de la pàgina 104, van fer una cosa literalment inèdita, es van submergir en la premsa publicada a Barcelona durant l’últim terç del segle XIX i els nou primers anys del XX a la recerca de tots els atemptats anarquistes ocorreguts a la ciutat i totes les seves derivades, que no van ser poques, com, per exemple, les 1.200 pessetes de l’època que l’Ajuntament de Barcelona va dedicar a modificar un carro municipal del servei d’higiene per blindar-lo. Amb ell s’emportaven al Camp de la Bota les bombes que per imperícia dels seus fabricants, com Francesco Momo, proveïdor oficial de Santiago Salvador i Paulino Pallàs, no havien esclatat. Els viatges d’aquell vehicle ve de gust imaginar-los com els d’Yves Montand en ‘El salario del miedo’, encarregat de transportar nitroglicerina en una furgoneta a través d’un pedregar. Al Camp de la Bota, després, s’havien de tenir bemolls, a més, per accionar les bombes sense que la metralla desfigurés l’artificier. En aquesta gosadia va despuntar un tal Pascual Herrera.

Irigoyen va comprar el llibre a La Central perquè allà es venia durant unes jornades que el 2009 es van dedicar al centenari d’aquella setmana de 1909 que per a uns va ser tràgica i per a d’altres, gloriosa, tret de, com diuen Viaplana i Kuter, per a Ferrer i Guardia, que va ser les dues coses alhora. El va descobrir en una taula improvisada a la llibreria per a publicacions relacionades amb aquell centenari i no va dubtar, ell que era tan llest, que seria la companyia perfecta d’un parell de llibres diametralment contraris que ja atresorava a la biblioteca del Muhba, com ‘Los templos devastados de Barcelona’, publicat en el molt franquista any 1940, i ‘El martiri dels temples’, de Josep Maria Martí Bonet, un altre beat repàs sobre la maldat de l’anarquisme barceloní. De nit, si és que els llibres prenen vida i hi ha gresca a les prestatgeries, ha d’intervenir, se suposa, l’obra canònica i més ponderada sobre aquesta matèria, ‘La Semana Trágica’, com sempre en aquests casos, escrita per algú de fora, en aquesta ocasió la professora de la Universitat de Washington Joan Connelly Ullman.

Barcelona i la seva personalitat múltiple

La història d’Espanya i en particular la de Barcelona sembla que és per a les càtedres estrangeres d’història una trama tan embogida i imprevisible com les penes entre els Stark, Targaryen, Lannister, Greyjoy i la resta de famílies de Joc de Trons. Després de les més de 100 explosions que relata el llibre, que van segar no precisament poques vides, van destruir una temporada del Liceu i van posar fi als urinaris vespasians de la Rambla (els anarquistes els van declarar la guerra, què hi farem), és a dir, després d’una etapa d’inqüestionable terror, Barcelona no va deixar de ser l’únic lloc del món on el llibertarisme va ser un moviment de masses. ¿Ganes de rock’n’roll? Sense fos a negre ni res, quan van arribar les primeres eleccions de la segona república, la ciutat va donar la victòria al’Esquerra de Francesc Macià. Després, tret del parèntesi de vaga de tramvies, va ser sorprenentment mansa amb el franquisme. Amb l’arribada de la democràcia, va gallejar com metròpolis d’esquerres, però va facilitar que durant 23 anys governés la dreta pujolista. Ara resulta que té mitja ànima ‘indepe’. Aquesta patològica múltiple personalitat, és clar, fa les delícies dels historiadors anglosaxons. Són ells qui haurien de llegir, si en troben un exemplar, ‘La Barcelona de la dinamita...’ no només la investigació exhaustiva que s’hi recull, que ja val la pena, sinó per la iconoclasta intenció que hi posen els autors als textos. «A Barcelona, la misèria no es crea ni es destrueix, només transforma», diuen, i a les proves es remeten, perquè «els avis gastaven tres de quatre duros en pa i un en no dormir al carrer, i ara és la revés, però el final de mes és el mateix». A veure qui els discuteix això.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Viaplana i Kuter, a qui és una llàstima no conèixer, retraten amb llum nova la Barcelona dels anys de les Orsini, una ciutat en la qual després d’un atemptat, com del dia de Corpus Christi, la policia era capaç de detenir en poques hores més de 500 sospitosos habituals, –¡500!– torturar-ne desenes, la majoria innocents, i estranyar-se anys més tard que cremessin les esglésies. Sembla, a més, que la policia local no era gaire eixerida, per no dir directament que era tonta, perquè van haver d’explotar 50 bombes abans que es detingués encertadament algú, això sí, sense una gran investigació darrere, perquè qui va caure va ser Pallàs, que va llançar dos artefactes entre crits de ¡visca l’anarquia! i es va deixar detenir. Tan justes anaven les autoritats que fins i tot van fitxar, com si fos un davanter anglès del Barça, un agent a Scotland Yard, Charles John Arrow. Ho va fer una mica millor. Va detenir ni més ni menys queJoan Rull, un murri que pretenia cobrar com a confident de la policia a canvi de no posar més petards. Va ser el primer ajusticiat amb garrot del més cèlebre botxí d’Espanya després de Pepe Isbert i Nino Manfredi, és a dir, Nicomedes Méndez. 

Quina sort que Irigoyen salvés un exemplar d’aquest llibre com si fos un dodo. Els textos van més enllà de la incorrecció política, però si se’ls treu el vernís anticlerical queda al descobert un relat molt alliçonador. L’última part del llibre, per exemple, és una mena d’apèndix titulat ‘26 razones para suspirar por una cerilla en 1909’. ¡Que animals! La crema de convents i esglésies va ser una brutalitat. Per no parlar de ballar al mig del passeig de Sant Joan amb els cadàvers d’alguna monja exhumada. Però els autors, amb un bon parell, publiquen fotos de cada una de les seus religioses que van cremar durant la Setmana Tràgica i, com a únic text, a sota, reprodueixen frases de prohoms del pensament conservador de l’època, com Cánovas. «Tinc la convicció profunda que les desigualtats procedeixen de Déu, que són pròpies de la nostra naturalesa i crec presumpta aquesta diferència en la intel·ligència i fins i tot en la moralitat, que les minories intel·ligents governaran sempre el món».  A Cánovas el va matar, com no, un anarquista, Michele Angiolillo. Li va disparar tres trets. Però això va ser al balneari guipuscoà de Santa Àgueda. No surt al llibre, és clar.