Anar al contingut

permanent i gratuïta

L'expo que desmaquilla 2.000 anys d'història de Barcelona

El Muhba reuneix 100 objectes, alguns de mai exhibits, que en una hora retraten la trajectòria vital de la ciutat des de la seva fundació

Carles Cols

L'expo que desmaquilla 2.000 anys d'història de Barcelona

MANU MITRU

La Barcelona bufona, la que tant s’agrada, que fins i tot presumeix com a exemple a seguir i que no hi ha catàleg d’agència de viatges al món que no la inclogui com a destinació ineludible, no tenia fins avui un museu que contés de l’‘a’ a la ‘z’ els seus 2.000 anys d’història de manera condensada i honesta. No és aquesta una afirmació feta amb ànim de crítica, sinó que aquest dimarts ho ha dit així, tal qual, Joan Roca, director del Museu d’Història de Barcelona (Muhba), a les portes de l’estrena de ‘Flashback’, una mostra permanent i gratuïta en la qual, a través d’un centenar d’objectes, es narra la manera en què aquesta ciutat ha arribat a ser avui, segons alguns, una metròpoli fascinant, segons d’altres, misèria amb vista al mar. Els uns i els altres poden sortir satisfets de l’exposició.

El nou espai museístic de la ciutat s’obre al públic aquest dijous a la Casa Padellàs, la seu central del Muhba, ja per si mateixa part del relat, ja que el mateix edifici forma part del conjunt d’intervencions urbanístiques que el catalanisme, de vegades tan esbojarradament com el general Custer a Little Bighorn, va escometre a cavall dels segles XIX i XX perquè Barcelona fos més gòtica del que en realitat era. A aquesta radical cirurgia estètica està dedicada una de les sales de ‘Flashback’, sense mitges tintes. Però el central és el que ve abans, els 107 objectes, alguns de mai exhibits, d’altres de donats per particulars, que, malgrat tot, estimen la seva ciutat i que de cadascun es podria escriure una història. L’exposició, segons Roca, està concebuda perquè en una hora es resumeixin dos mil·lennis, però difícilment el visitant curiós es quedarà sense ganes de saber-ne més. Vet aquí uns exemples a l’atzar per avalar aquesta tesi.

Cada una de les 107 peces, algunes de donades per particulars i d’altres de mai exhibides, dona per a un reportatge

Com a Roma

Bust en dona, en marbre de Grècia. És del segle II. Barcelona ja té 200 anys d’història a la seva esquena. El més interessant és fixar-se en la fissura del coll. El cap va ser rescatat com a bloc fet servir per a la construcció de l’onzena torre de la muralla de la ciutat. El tors escapçat va córrer la mateixa sort, però era a la torre vint-i-quatrena. Vist amb perspectiva, potser ha sigut aquest el puzle de dues peces més difícil de recompondre del món, però aquest bust, sense ser estèticament increïble, diu molt de com es va construir Barcelona. Com Roma, on durant un temps el Colosseu es va fer servir com a pedrera, Barcelona es va edificar sobre les ruïnes del seu passat, gairebé fins a fer-lo desaparèixer.

És un relat que serveix en realitat per a qualsevol època. La mateixa ‘Flashback’ que exhibeix tresors antics, com ara aquella moneda carolíngia encunyada a Barcelona que el Muhba va aconseguir en una subhasta el maig del 2014, exposa alhora objectes exageradament contemporanis, com el neó lluminós de Vinçon, paradigma de la Barcelona comercial que agonitza a favor d’una de nova que la fa avorridament indistingible d’altres ciutats.

La Venus de Barcelona, potser metàfora formidable d’una ciutat que tapa les seves vergonyes / MANU MITRU

Brilla el cartell de Vinçon, però no és capaç d’eclipsar la vidriera del que va ser, sense cap mena de dubtes, el bordell més llegendari del Mediterrani occidental, Madame Petit, que va satisfer qualsevol vici pel qual paguessin les famílies adinerades que durant la primera guerra mundial van buscar refugi a la neutral Espanya, sobretot a la llavors bastant cosmopolita Barcelona. La peça diu molt sobre Barcelona, però també, i molt bo, sobre el mateix Muhba, que cada vegada que intueix que s’extingeix una ‘espècie’ apareix Joan Bracons, responsable de les col·leccions del museu, per recollir mostres d’ADN. Quan va tancar la Casita Blanca, per exemple, cap allà va anar Bracons per agafar uns finestrons de les finestres, sempre tancats i barrats, la imatge icònica que des de l’exterior es tenia d’aquell ‘meublé’. En aquella expedició, per cert, el Muhba va rescatar el llibre de comptabilitat de la Casita Blanca. No s’exhibeix a ‘Flashback’. S’havia de fer una selecció, però, com ha explicat Roca en la presentació, el centenar d’objectes no són una foto fixa; podran canviar si es creu convenient. El Muhba forma part d’una malla de museus europeus entossudits a explicar la història d’una altra manera. ‘Flashback’, en aquest sentit, en només una primera aproximació.

L’exhibició està concebuda perquè el visitant la vegi en una hora, però sortirà amb ganes de saber-ne més

Com ja s’ha dit, de qualsevol objecte es podria escriure gustosament un llarg i interessant reportatge. Quan els arqueòlegs van desenterrar al carrer de Robador un revòlver, va emergir així, de manera inesperada, la Barcelona del pistolerisme. No gaire lluny d’allà, per cert, va morir d’un precís tret Salvador Seguí, del qual unes vitrines més enllà es podria tornar a parlar, amb aquell rellotge que marca les vuit, amb referència a una de les contribucions més grans de Barcelona al món, la jornada de vuit hores aconseguida, no sense sang, a la vaga de La Canadiense.

Mirada al retrovisor

Aquesta mirada al retrovisor de la ciutat no és candida. Es recorda que l’Eixample es va edificar gràcies al brutal colonialisme. Es mostren dues claus dels calabossos de la repressora Ciutadella, molt més impressionants i acollonants del que es podria suposar. Es mostren sobre un faristol dos llibres antagònics però ineludibles per entendre la ciutat actual, un d’Oriol Bohigas, ‘Reconstrucció de Barcelona’, i un altre, antitètic, de Manuel Vázquez Montalbán, ‘Barcelona, cap on vas?’. No és fàcil destacar un objecte per sobre dels altres, però un, per metafòric, i un altre, per colossal, mereixen una menció especial.

El primer és l’anomenada Venus de Barcelona, una figura de bronze descoberta el 1952 per una família d’immigrants en el que avui és la confluència de la Meridiana amb Fabra i Puig, però que llavors era una zona suburbial. Era la joguina dels nens de la casa, fins que va acabar primer en mans d’un drapaire, després d’un antiquari i, finalment, del Muhba, que la va adquirir. Durant un temps es va suposar que era d’origen romà, però es va sortir de l’error amb un salt de diversos segles. Pot ser que sigui del XVII o el XVIII. El més interessant és la seva actitud, d’un pudor avergonyit. La Venus es tapa amb una mà el pubis, i amb l’altra, els pits, una mica com Barcelona, que de vegades sembla que s’avergonyeixi del seu passat. En aquest sentit, ‘Flashback’ és una descarat striptease.

El rellotge dels flamencs, hora oficial de Barcelona durant 287 anys / MANU MITRU

L’altra peça a tenir en compte és difícil que passi inadvertida, més que res perquè pesa quatre tones i mitja. S’ha de deixar enrere la resta de l’exposició per arribar, a través del pas de ronda de la muralla (un plaer també inèdit per al públic), fins al rellotge dels flamencs o, simplement, el gran rellotge que entre el 1677 i el 1864 marcava el pas del temps a la ciutat. Barcelona tenia llavors un funcionari municipal encarregat de donar corda a aquella enorme maquinària que s’havia de desxifrar, perquè es tracta d’un rellotge sense esfera i sense manetes. Una mica, també, com Barcelona, tan difícil d’interpretar.

Temes: Història