Barcelona sí que es va prendre en una hora

La batalla de Barcelona, o sigui la defensa casa per casa que el gener de 1939 es va prometre que es duria a terme davant de l’arribada de les tropes del general Yagüe, es pot explicar tan ràpid com que senzillament cap en una petita sala d’exposicions del Museu Can Tinturé d’Esplugues. «El Llobregat pot ser el Manzanares de Barcelona», prometia al dictador la premsa local només 48 hores abans d’aquell 26 de gener en què va caure Barcelona. S’assegurava que la ciutat era una fortalesa inexpugnable. Aquella línia de defensa va caure amb més estrèpit que la línia Maginot. A l’hora de la veritat, l’únic combat que mereix aquest nom va tenir lloc a Esplugues. Hi van morir 10 soldats republicans (potser tres d’ells ajusticiats després de rendir-se) i sis de nacionals. Hi va haver alguna heroïcitat, com la d’un asturià de la Legió que es va colar per un tub i va tallar amb ganivet les metxes dels explosius amb els quals el comandament republicà dinamitaria el pont. Es va guanyar 10 durs i un mes de permís pels seus bemolls. La batalla de Barcelona va ser així de breu. Després d’un exquisit treball d’arqueologia fotogràfica, acabada d’inaugurar, (Can Tinturé) una petitona però deliciosa exposició sobre les hores immediatament posteriors a aquell combat i sobre els preparatius de la presa de Barcelona. És una mirada inèdita sobre la guerra civil.

El juliol del 2018, en aquest mateix rebost de cròniques que és‘barcelonejant’,ja es va publicar una impactant fotografia de Francisco Marínez Gascón, que firmava les obres com Kautela. Com a fotògraf que acompanyava Yagüe a la seva campanya, va ser el primer civil que va entrar aquell 26 de gener a Barcelona i el dia 27, amb un enquadrament perfecte, va retratar la desfilada de tres soldats franquistes, un d’ells de la Guàrdia Mora, per la calçada central del passeig de Gràcia, acompanyats per una desena de barcelonines que, somrients i amb el braç feixista alçat, els acompanyen. Aquella imatge formava part d’un llibre publicat per Víctor Lahuerta i Cristina Martínez de Vega, gràcies que aquesta última, neta de Kautela, va descobrir a casa de la seva àvia una maleta groguenca atapeïda de negatius. Amb el contingut d’aquell tresor es va rescatar l’obra de Kautela, fotògraf esquivat pel franquisme perquè el dictador tenia el seu propi retratista durant la guerra civil, José Demaría Vázquez, però testimoni de moments interessantíssims. Al llibre van aparèixer, malgrat l’esforç de Lahuerta, algunes imatges sense localitzar, entre elles les d’Esplugues després del xoc. Aquella resistència va retardar unes hores la caiguda de Barcelona i allà hi havia Kautela, gràcies al qual és possible reviure el moment.

Va ser un detall al fons d’una de les fotografies el que va permetre estirar del fil. La soldadesca franquista apareix a la imatge a bord de dos tancs, un Panzer alemany de primera generació (la Wehrmacht hitleriana va aprendre grans lliçons d’Espanya que després utilitzaria a Polònia) i, al darrere, un T-26 soviètic, les paraules majors de la guerra blindada. La Unió Soviètica va subministrar-ne uns 300 al Govern de la república. Eren superiors als alemanys en tots els camps i, per això, una peça cobejada pels nacionals. La captura d’un T-26 intacte es pagava a 500 pessetes. El de la foto n’és un. Va formar part de la columna que va entrar a Barcelona per la carretera de Collblanc. Però el detall crucial de la foto és darrere. ‘Bar Catalunya’, això diu un cartell a la façana.

Roser Camps, la filla de l’amo d’aquell establiment va certificar que efectivament allò era l’avinguda de Francesc Macià d’Esplugues, actualment Països Catalans. Amb aquesta dada es va començar un pacient treball amb lupa per geolocalitzar la resta de les imatges, tasca amb què l’historiador Jordi Amigó, comissari de l’exposició, sembla que que s’ho ha passat molt bé. El 26 de gener, per exemple, amb el seu col·lega Francesc Riera, va anar a comprovar si les ombres de la llum del sol coincidien amb les d’una fotografia on apareix el capità Víctor Felipe, responsable de la unitat de carros de combat del Cos de l’Exèrcit Marroquí, un nom que no diu res a quasi ningú, però que va ser alcalde de Barcelona durant les hores posteriors a la caiguda de la ciutat. Amigó i Riera van acreditar al gener que la foto va ser presa 15 minuts abans de les dues del migdia, hora nacional (els republicans tenien els rellotges sincronitzats amb Londres, no amb Berlín) davant la finca del comte de Montseny, Josep Maria Milà i Camps.

Les hores prèvies a la presa de Barcelona van ser disteses. Això queda clar en una altra de les fotos de Kautela, una feta a la plaça de la Magdalena, foto per a la posteritat d’un grup de soldats que posen amb tes metralladores Maxim de 7,62 mil·límetres, de fabricació soviètica. No és aventurat imaginar que són aquelles amb què els republicans pretenien barrar el pas als nacionals a Esplugues. Les exhibeixen com trofeus de guerra i, a la seva manera, ho són. Les Maxim van ser les metralladores que el britànic Hiram Stevens Maxim (un individu curiós, també inventor de la ratera i d’una atracció de fira) va dissenyar per a l’exèrcit tsarista el 1887 i que no van ser jubilades per Stalin fins a 1943.

Notícies relacionades

El rètol de la plaça de Barcelona dedicada al creador de l'‘estelada’ apareix a la venda a Wallapop

Barcelona aspira a ampliar les obres contra l’aluminosi al Besòs fins a 720 pisos deteriorats el 2027

Quan Kautela va fer aquella foto, a Barcelona tot eren presses. A la plaça de la Bonanova, Gregorio López Raimundo i Teresa Pàmies cavaven una última trinxera que no va detenir ningú. Santiago Carrillo es va quedar sense Camuflas, el seu xofer, i va haver d’anar a peu des de la Rambla fins al Casal d’Horta, on cremaven en una pira els carnets del partit. Hilari Salvadó, l’últim alcalde republicà, aixecava una acta davant de l’interventor municipal conforme se n’anava però deixava intacta la caixa de cabals. Barcelona va caure mansament, però estava a punt de desencadenar-se l’horror d’una repressió que es pot resumir de la millor manera amb una frase de Lorenzo Villalonga, l’autor de ‘Bearn’, un falangista que causava nàusea i que va celebrar la derrota de la capital catalana d’una manera que fa por: «Els militars continuen tirant floretes a la noia bonica vençuda, que com una veneciana se sent a gust entre els braços dels seus violadors». Aquest disbarat apareix convenientment acreditat en un indispensable llibre d’Amigó  sobre la trepitjada del franquisme al Baix Llobregat.

L’exposició ‘L’entrada dels nacionals amb els ulls de Kautela’ estarà oberta al públic fins a, ¡caram!, el 26 de gener.