El foc del correfoc és etern

Agraïment etern, sí senyor, a Ukobach, que segons el boig llibre publicat el 1818 per Jacques Auguste Simon Collin de Plancy, ‘Dictionnaire Infernal’, una mena de ‘who is who’ de l’inframon, no només és l’encarregat de mantenir a bona temperatura les calderes de Beelzebub, sinó que és, a més, una sort de Prometeu amb banyes. Si el tità grec va entregar el foc als homes, Ukobcach els va obsequiar amb els focs artificials, que no està gens malament, ja que sense la pólvora no serien possibles els dos espectacles amb més força de la Mercè. Un és el piromusical de clausura de la festa major. Serà dimarts. Sol ser la repera, però focs artificials, les coses com són, n’hi ha per tot el món i sovint més grans que els d’aquí. Depèn del pressupost que s’inverteixi. L’altre és el correfoc, corregut aquest dissabte al capvespre. No hi ha res igual a tot el planeta. Ni amb diners es podria replicar. Si Collin de Plancy aixequés el cap, posava de nou la impremta en marxa.

Es recorda sovint en aquestes pàgines quan arriba el setembre. El ‘correfoc’, concebut com un sanfermín en què els toros són substituïts pel foc, és un invent de la Mercè de 1979. Ni tan sols existia tal paraula. Es va manllevar la idea del correbou. Llavors, els organitzadors de la festa major, per allò de mostrar múscul creatiu, van tenir la feliç idea de reunir a les colles de diables que actuaven encara en solitari en pobles de Catalunya i els van proposar celebrar un inèdit fins aleshores Mobile World Congress del petard. La proposta era celebrar una cercavila de traca, però va passar una cosa inesperada. El públic local no coneixia les regles del joc, així que se les va inventar, i en les primeres edicions muntaven unes muralles humanes que només cedien quan els menys valents es batien en retirada, sempre en l’últim segon.

El correfoc del 2019, un èxit una vegada més, és una evolució corregida i augmentada del d’aquells primers anys. És cert que ja no hi ha entre la ‘troupe’ infernal companyies teatrals com Comediants, que van deixar una bona empremta de com interactuar amb el públic, però any rere any els organitzadors de la Mercè han introduït progressives modificacions que han fet del ‘correfoc’ un espectacle sense igual. Fins i tot s’ha de considerar un encert que al seu dia es desdenyés l’antiga ruta que seguien les bèsties i els diables, que sortien de la porta de l’Ajuntament de Barcelona i enfilaven cap a la Rambla pel carrer de Ferran, i s’optés per traslladar la processó a la Via Laietana, sobretot perquè és un dels carrers més lletjos de la ciutat. Mai lluu tan bonica com quan les seves parets es tenyeixen de vermell i l’olor acre amara les robes dels qui allà es donen cita per al correfoc. A més, que té la seva gràcia, el terra vibra quan passa el metro. Què més es pot demanar.

Que cada any es convoqui aquest aquelarre i que sigui el segon espectacle amb més prèdica no ens hauria mai de deixar de sorprendre. Recordi’s que en una ocasió els dimonis de Comediants van voler servir una tapa d’aquest plat artístic davant la catedral de Granada i poc menys que es va organitzar un exorcisme per part del sector més conservador de l’antiga capital nassarita perquè es considerava una heretgia. A Barcelona, el correfoc no es discuteix i punt.

En l’edició d’aquest any han participat 58 colles, amb 21 bèsties del santoral satànic com acompanyants. A les 19.45 hores, quan havia de començar, el correfoc infantil, que també n’hi ha i treu el singlot a no pocs adults, encara no havia acabat. La pluja matinal ha tingut l’indesitjat efecte que ha retardat el muntatge de l’escenografia. La pólvora, 713 quilos aquest any, és poc amiga de l’aigua. Total, que davant la Porta de l’Infern, a dos quarts de nou, amb 45 minuts de retard, esperaven ja milers de persones. Aquesta és una estona d’espera deliciosa que fins i tot val la pena recomanar als qui creuen que els focs artificials estan bé, sempre que no siguin arran de terra. Són uns minuts per observar gairebé amb mirada d’ornitòleg, per veure aquests grups de turistes mal vestits per a l’ocasió (poc cotó, molta fibra) que aixecaran el vol tan bon punt vegin de què va la cosa, i per fixar-se, també, en quant de ritu iniciàtic té el correfoc, en què de vegades són els pares els qui contravenint les lleis de la naturalesa exposen els seus fills al que sembla, sens dubte, un perill.

Notícies relacionades

Les flors que cauen dretes

Barcelona espera per Sant Jordi un impacte de 60 milions d’euros

Ja es va dir en una ocasió que el correfoc és una saturnal col·lectiva del que els francesos anomenen ‘l’appel du vide’ és a dir, la fascinació pel risc, un contrasentit de l’evolució natural, com si pogués ser cert que els dimonis d’aquell ‘Dictionnaire Infernal’ publicat per primera vegada el 1818 i reeditat amb glorioses il·lustracions el 1863 (qui pogués tenir un exemplar) caminessin realment per allà, temptant.

El correfoc del 2019 ja és història. Només resta afegir el que hem dit al principi. Gràcies, Ukobach.