Anar al contingut

una altra memòria històrica

El 'big bang' de l'educació sexual a Barcelona compleix mig segle

Una tesi doctoral reivindica aquella primavera genital que va espantar Tarradellas i el pujolisme va diluir

Sara Faluja posa el focus sobre aquella aliança de metges i feministes que van desafiar la legalitat vigent

Carles Cols

El 'big bang' de l'educació sexual a Barcelona compleix mig segle

L’estrena i justificat èxit de ‘Sex education’ a Netflix (les peripècies del fill d’una terapeuta sexual, Otis Milburm, que exerceix com a tal amb els seus companys d’institut) és l’ocasió perfecta per desempolsegar una etapa injustificadament esquivada de la història recent de Barcelona, molt alliçonadora, aquell període que inclou els anys 70 i els tres primers dels 80 en què van créixer com xampinyons els centres de planificació familiar, es passaven de contraban per la duana ‘dius’ i píndoles anticonceptives, els millors ginecòlegs del país desafiaven a cara descoberta la llei vigent i, sobretot, en el marc de la segona onada feminista del segle XX, es va convidar milers de dones a conèixer el seu propi cos i a reivindicar el seu dret a l’orgasme. Va ser una primavera reivindicativa que va quedar parcialment truncada amb la inesperada victòria del catolicisme de Jordi Pujol el 1980, tot i que, en honor a la veritat, el principi del final va ser una mica abans, en les raneres del tarradellismo. Un gran història, sens dubte.

'Sex education', un èxit de Netflix, remarca fins a quin punt aquesta matèria és la pedra que Sísif ha de pujar una vegada i una altra

De ‘Sex education’, agradi o no com a sèrie, crida l’atenció la persistència de les pors, fílies, fòbies i ignoràncies entorn de la sexualitat. El protagonista, i una altra alumna, tem arribar verge a la universitat. A una altra estudiant, l’Otis li aconsella que descobreixi el plaer propi abans d’obsessionar-se a oferir-lo. Any 2019 i així estem. Però en els 70, a Barcelona, es venia de molt més enrere. Era molt vigent una norma aprovada el 1941, la llei de protecció de la natalitat, contra l’avortament i la propaganda anticoncepcionista. Només el nom ja espantava. Fora de la zona alta, on la prescripció de pastilles anticonceptives era comuna, amb l’excusa que ajudaven a regular la menstruació, la prevenció de l’embaràs més comú era la marxa enrere o, més sorprenent encara, un mètode poc recordat, anar al llit a dormir un parell d’hores més tard que el marit. Aquest últim és un de tants detalls recollits en un excel·lent material de consulta per al cas, la tesi doctoral que la historiadora Sara Faluja va publicar fa dos anys, ‘Centres de planificació familiar a Barcelona (1977-1983), un afortunat retrat d’una etapa que no mereix passar inadvertida.

L’Otis, protagonista de 'Sex education', amb la doctora Jean Milburn, la seva mare i alhora terapeuta sexual / netflix

L’interregne entre la mort de Franco i l’aterratge del nou poder polític a l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat va ser una etapa que, amb la vista àmplia però amb fonament, alguns de qui la van protagonitzar la defineixen com a filolibertària. Ho va ser en l’escena artística, això sens dubte, però, també en certa manera, en la sanitària. La tesi doctoral de Faluja documenta un episodi revelador de l’excepcional d’aquell moment. Va passar el 1976 al paranimf de la Universitat de Barcelona (UB). Val la pena visualitzar l’escena per disfrutar plenament la descripció de l’ocorregut.

El paranimf de la UB va estar a punt de batre el 1976 la plusmarca mundial d’exploració vaginal en públic

La qüestió és que es van celebrar allà les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Va ser la porta d’entrada a la ciutat, i el grans, del moviment internacional ‘self-help’, un nom equívoc, doncs no feia al·lusió a l’anomenada autoajuda, sinó a la necessitat que les dones coneguessin el seu cos tant o més que els seus ginecòlegs. La conferència dedicada a aquesta qüestió la va pronunciar Leonor Taboada, membre del col·lectiu Las Pelvis, que va creure que s’havia de passar de les paraules als fets, així que pretenia dur a terme una autoexploració pública. No li faltava un espècul per a l’ocasió. La presència d’uns quants homes al paranimf va obligar a posar fre. Taboada va rebre una gran ovació, però el millor encara havia d’arribar. “Es van començar a fer palpacions de mames i col·locacions d’espèculs als lavabos i als passadissos de l’edifici central de la Universitat de Barcelona”. Va ser evident que la segona onada feminista del segle arribava amb una força inusitada.

Herois

L’autoexploració, una mica comuna en l’educació sexual avui dia a les escoles del nord més fred d’Europa, va treure breument el nas a la Barcelona dels 70, però aquella pràctica va ser només la punta de l’iceberg de les desenes d’esdeveniments trencadors que es van esdevenir llavors. De vegades, poques, els planetes es posen en línia. Aquesta va ser una ocasió.

Els 'dius' travessaven la frontera d’amagat i el Clínic obria en un soterrani un centre per informar les dones, quina època

D’una banda, hi havia el planeta dels metges disconformes amb els temps que els havia tocat viure, com aquells sis que el 1969 van publicar un llibret contrari a l’encíclica papal ‘Humanae Vitae’ que condemnava amb l’infern la contracepció i que van ser acusats d’alteració de l’ordre públic. Menció especial mereix el doctor Víctor Conill (1917-1999), que en un soterrani de l’Hospital Clínic i el 1971 va habilitar el primer centre de consulta de planificació familiar, tot i que no amb aquest nom, per descomptat, no estava el franquisme per a bromes, sinó amb un singular eufemisme, “profilaxi matern infantil”.

En el gremi d’Esculapi hi va haver més herois. Per esmentar-ne un de representatiu i a l’atzar, Santiago Dexeus, membre d’una saga familiar dedicada a la ginecologia, que confessa a la tesi doctoral de Faluja com el va marcar en els anys 50 i 60 el seu pas per la Maternitat Provincial, on les monges al càrrec dels pavellons “tractaven com a esclaves” les mares solteres que anaven a allà a parir. N’hi havia que no hi anaven, o sigui, les que avortaven. A l’Espanya en què no hi havia llei que ho regulés, es practicaven uns 300.000 avortaments a l’any, de vegades mortals per a la mares. És una xifra d’espant, que triplica tres vegades el nombre d’avortaments de l’Espanya actual, dit sigui ara que hi ha qui vol retrocedir en el temps.

La contracepció va arribar per quedar-se, però la política va posar fi al relat feminista que convidava les dones a conèixer el seu cos i reivindicar el seu plaer

Les condicions perquè les polítiques de planificació familiar van ser rebudes amb entusiasme eren evidents, però algú havia d’encendre la metxa. Els van fer bastants metges, les feministes i, també i molt, les organitzacions veïnals dels barris i municipis més combatius. La prova és que el primer centre de planificació com a tal va néixer al Prat de Llobregat, el 1977, dos anys abans, doncs, dels primers ajuntament democràtics. Eren les dones dels barris les que demanaven ajuda o s’autoorganitzaven i va ser en aquest caldo de cultiu on va néixer una figura desafortunadament efímera, la consultora, la persona que rebia les dones abans que el metge o la infermera les atengués i resolia tots els seus dubtes, no només sanitaris. Les consultores recordaven a les dones una cosa òbvia, que eren propietàries del seu cos i del seu plaer. Revolucionari.

Els ajuntaments d’esquerres van donar ales a la planificació familiar, però van sacrificar a poc a poc la figura de les consultores. Les dones anaven més de pressa que la política. Així es va constatar el 1980. Ramon Espasa era llavors conseller de Sanitat a la Generalitat de Josep Tarradellas. Era ja llavors un home audaç. Si fos dona, seria una consultora. Va posar en marxa una campanya de publicitat de prevenció dels embarassos no desitjats i d’exhibició dels mètodes anticonceptius. A Tarradellas la imatge d’uns condons en un pòster amb el segell oficial de la Generalitat el va pertorbar. Va ordenar-ne la retirada. Aquell mateix any, la dreta va guanyar les eleccions autonòmiques i va refundar la sanitat catalana el 1983. L’esperit barceloní de ‘Sex education’ es va esvair.

Jutges contra l’hedonisme i per la castedat

Agustín de Foxà, un home de dretes (com no ho havia de ser, deia ell, si era gras, comte i fumava purs) és autor de grans definicions del que és Espanya. Algunes les pot compartir fins i tot l’esquerra. Deia: “A Espanya es va sempre darrere dels capellans, o amb un ciri o amb un pal”. Només des d’aquesta perspectiva s’entén la guadianesca política de planificació familiar d’aquest país. La primera llei vinculada a aquesta matèria, “d’interrupció artificial de l’embaràs, la va impulsar l’anarquisme el 1936. La data de l’aprovació ho diu tot. Va ser un 25 de desembre.

El franquisme va revertir aquella llei el 1941, però no el problema. L’avortament clandestí sempre és pitjor que l’avortament legal, sobretot perquè va de la mà d’una absència de mitjans anticonceptius per no arribar a aquesta solució extrema. S’avortava més quan era il·legal que quan, amb condicions, va passar a ser lícit. Hi ha una dada reveladora en al tesi doctoral de Sara Faluja. Per aquell primer protocentre de planificació familiar de l’Hospital Clínic creat el 1971 van passar durant els primers dos anys de la seva existència 804 dones. D’aquestes, 49 havien recorregut anteriorment a l’avortament, una barbaritat.

La campanya 'Posa-te'l, posa-l’hi’, d’oblidat i vergonyós final / daniel beltra (efe)

Però per destacar fins a quin punt la política de familiar dels 70 va ser audaç i avançada a la seva època, hi ha un epíleg revelador per a tota aquesta història. El 1990, el Govern va posar en marxa una campanya molt recordada, ‘Posa-te'l, posa-l’hi’, destinada a fomentar l’ús del preservatiu per evitar embarassos i malalties de transmissió sexual. La sida havia fet acte de presència amb tremendes conseqüències. Aquella campanya va generar molt debat, però de vegades s’oblida com va acabar. Va ser recorreguda per la ultracatòlica Confederació Nacional de Pares de Família i d’Alumnes (Concapa). El 1993, l’Audiència Nacional va dictar sentència. Dos jutges encara avui en actiu, Jesús María Santos i José Luis Requero, la van anul·lar amb l’argument que fomentava “les relacions sexuals amb finalitats purament hedonístiques” i per silenciar que contra l’embaràs no desitjat i les malalties de transmissió sexual “només l’abstinència o la fidelitat recíproca perdurable” eren eficaces. Repetim. Això va ser el 1993.