Els 7 últims videoclubs de Barcelona

Hi ha un grup de Whatsapp en el qual hi ha tots els propietaris de videoclubs d’Espanya. I tot i que vagin tancant, es resisteixen a abandonar-lo, perquè aquesta és una professió, com ho són moltes d’altres, però tampoc tantes, en què treballes més enllà i per sobre del que rep la teva butxaca. Xerren sobre les estrenes que més estan funcionant i s’intercanvien idees de promocions que han agradat als socis. Perquè aquesta és una altra, en aquests comerços no hi ha clients. Com en l’esport o en la cultura, els videoclubs tenen abonats, una afició que es desinfla però que encara manté viu l’equip. Aquest és un passeig pels set videoclubs que encara segueixen operatius a Barcelona (un vuitè va tancar fa escasses setmanes). Ho fan gràcies a l’esforç i el sacrifici dels seus impulsors i a la diversificació obligada del negoci. I malgrat que l’Administració no els posa fàcil una cosa tan humana com la supervivència. 

 Allà va la llista amb els set magnífics: Deuvedes, Cineaddicte, Vídeo Instan, Videoclub Tibidabo, Tintoreria Video Marcha, Mr Brown Store i Barnavideo. Hi va haver un temps en què aquest planeta va ser atapeït de sucursals de Blockbuster. Els joves del lloc no sabran de què els parlem, però el seu cartell blau i groc, el seu logo amb forma d’entrada de cine esquinçada, el seu model de lloguer de pel·lis i videojocs a granel, aquell imperi va anar caient com un dòmino en baixada després d’haver assolit la xifra de més de 9.000 franquícies a tot el planeta. Avui només en queda una i és a Oregon (EUA). Serveixi la dada per posar de relleu el repte d’aquestes set persianes que cada dia s’apugen a Barcelona per oferir un producte que encara té el seu públic. 

Al llegir la llista potser hagin reparat en la paraula 'tintoreria'. No és cap picada d’ullet cinèfila. En aquest negoci atén Daniel Ventura, que treballa a la botiga des de 1994. Els seus pares van adquirir el videoclub el 1986, quatre anys després que obrís. Disposa de 6.375 títols, a més d’assecadores, planxes i rentadores industrials. Tant et recomanen una comèdia de Gene Wilder com t’adverteixen que aquesta taca de mostassa donarà guerra. "El lloguer de pel·lis està mig obsolet, però anem fent. Sense la tintoreria, que vaig obrir fa 15 anys, no podria seguir. Mantinc el cine per compromís ètic amb els clients i per agraïment". Diu, i en això coincideixen tots els seus col·legues, que els dos últims anys han sigut una matança. La culpa la tenim tots a casa i es diu Netflix, HBO, Prime Video o Movistar+. Quan es va adonar que el negoci començava a perdre manxa, a començaments de segle, es va preguntar què faltava al barri. "Ho vaig tenir clar: una tintoreria. Vaig fer cursos i em vaig formar. Ara em ve gent per les dues coses, em deixa uns pantalons i s’emporta una pel·lícula". Explica que fa 12 anys ja el van entrevistar i que llavors el periodista va titular ‘L’ocàs dels videoclubs’. "Doncs mira, han tancat abans els bancs que nosaltres".

 Nuska Tamayo atén elVideoclub Tibidabo. Això va ser anys enrere un petit museu d’articles de cine, ja que l’anterior propietat estava molt vinculada amb el negoci del setè art. Ella i el seu germà es van fer càrrec del comerç el 2010 "quan el sector ja estava una mica cascadet". La seva idea era crear una plataforma de cine digital, però van xocar de cara amb unes llicències i uns drets que "estan a l’abast d’uns quants gegants". Tenen un videoteca amb més de 5.000 títols i han anat tirant, però a finals del 2018 van afegir els serveis informàtics al negoci per poder mantenir-se a la superfície. Nuska s’ha quedat sense sou molts mesos i no ha tingut vacances des del 2010, una cosa que es diu ràpid, però no deixen de ser nou anys sense viatget, sense escapada. Diu que van intentar muntar un petit cafè, però que les exigències eren tan draconianes, que finalment ho van deixar córrer. Volia un parell o tres de taules, i al fons, qui sap, uns coixins i una pantalla perquè els nens poguessin mirar una pel·li mentre els papes prenien alguna cosa. Però res. Més aviat al contrari: la SGAE els va visitar en tres ocasions, i els va exigir treure una tele que reproduïa pel·lis sense so. "Feia companyia, res més". Els homes de negre dels drets els van obligar també a retirar els altaveus, no fos cas que posessin una cançó sense permís. Explica que han demanat ajuda a l’Administració, que van rebre "dues puntades de peu" de Barcelona Activa, que tot sembla que els porta a l’extinció. 

Vídeo Instan és el videoclub més antic d’Espanya i hi ha certa coincidència en què si hi ha apocalipsi del sector, aquest serà el Duncan MacLeod del gremi. Es van traslladar fa alguns mesos des d’Enric Granados a Viladomat, on han estrenat una sala de cine de mida reduïda i un servei de restauració. De nou, la diversificació. Aurora Depares és la propietària i filla del fundador. El trasllat li ha sortit per un ronyó, però no tenia cap més remei perquè li vencia l’anterior lloguer de 3.000 euros i el propietari (un fons d’inversió) li demanava 10.000 euros. El canvi li permet tenir a bon recapte la seva col·lecció de 45.000 títols, a més del bar i el cine de butxaca que, a més de les sessions diàries, es pot llogar per a sessions especials per 150 euros més la quota de soci. Lamenta que els polítics no ajudin en res el gremi i que d’altra banda hi recorrin per aconseguir pel·lícules que necessiten per a tota mena d’actes. Ha proposat un acord amb la cosa pública perquè els usuaris dels centres cívics tinguin accés a les seves pel·lícules, però res. "Hi ha mil maneres de col·laborar, però la resposta sempre és la mateixa: no". No fa molt va coincidir amb Ada Colau en un esdeveniment. Diu que li va cantar les quaranta, però res. Des que ha canviat d’ubicació ha aconseguit mil nous socis. Entre això, el petit bar, la tarifa plana de 8,95€ al mes i la sala de cine, confia a aguantar.

No ho té tan clar Jordi Román, de Cineaddicte, al cor de Gràcia. Va obrir fa 11 anys i el 2018 va estar a punt de tancar. Però la seva parella, Carme Gómez, el va convèncer que aguantés, i que ampliés el negoci. Ara també ven complements, productes de perfumeria i pipes Churruca. Tots dos tenen una altra feina perquè només amb això no podrien viure. Té lloguer, però el seu fort és bàsicament la venda de pel·lícules, que funciona raonablement bé perquè disposa de 4.000 títols. Diu que la pirateria els continua fent molt mal, i que també Netflix, tot i que aquesta plataforma (amb això hi coincideixen tots) "té unes pel·lis dolentíssimes". 

També a Gràcia trobem el videoclub Deuvedes, atès per Miguel Elenes, que va adquirir el negoci amb la seva dona Rosi Morales fa dos anys i mig. Que algú apostés per aquest gremi el 2017 mereix un respecte. Ho van fer per una raó molt més lleugera que l’èpica que se’ls suposa: eren clients i no volien quedar-se sense pel·lis. Explica que busca només "pagar factures i poc més", que això és "com un servei al barri" i que calcula que tindrà entre 300 i 400 clients més o menys estables. Diu Miguel que les plataformes els estan aixafant, i la cosa anirà a pitjor. "Aquest any començaran Apple i Disney, i segur que ens afecta, però també farà mal a les sales de cine. El consum està canviant dràsticament i no crec que ningú es quedi al marge. Potser trobem un espai per poder conviure, però cada vegada n’estic menys segur...". 

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

A Nou Barris fa 30 anys que funciona Barnavideo, amb Josefa Castellano al capdavant i amb 2.000 títols a les prestatgeries. Ara també ven llaminadures i complements per a la llar. "el videoclub sol no tirava", admet. Explica que fa un temps que reflexiona sobre el tancament del negoci. Perquè "ja és gairebé insostenible" i perquè fins i tot els clients més fidels "estan deixant de venir". Millor sembla que li va a César Borraz a Poblenou amb Mr. Brown Store, però no pel lloguer de pel·lícules, sinó per la venda de productes relacionats amb el còmic. Li queden prop de 7.000 títols que ja no despatxa a l’única màquina expenedora que devia quedar a la ciutat perquè està espatllada. La retirarà ben aviat. 

Els videoclubs que queden a la ciutat disposen de promocions, tarifes planes, descomptes per a col·lectius i abonaments per als seus socis. La pel·li surt molt més barata que llogar-la a qualsevol plataforma. I ara, a més del cine, també et pots emportar unes flors, un còmic, un vestit planxat, un detergent, unes bones pipes, una bossa o unes llaminadures. Curiós que siguin set, com els magnífics o els pecats capitals. O com aquest art a què reten culte i del qual esperen continuar vivint, el setè.